Sota el pseudònim d’Ariadna Tuxell es troba la dinàmica escriptora Beatriz Torregrossa, que, a través de l’escriptura, explica a les històries algunes de les anècdotes viscudes, relacions sentimentals una miqueta atípiques o la seva experiència pròxima a la mort estant embarassada. La seva carrera literària va començar com a passatemps al mateix temps que treballava com a Mosso d’Esquadra. Fa deu anys, va publicar la seva primera novel·la, i des d’aleshores, ha publicat setze llibres més;vuit dels quals han estat editats per l’Editorial Zafiro, del Grupo Planeta. Després d’una trobada amb persones del seu entorn que la van animar a endinsar-se en el món de l’escriptura, va publicar la seva primera novel·la el 2013 i, des de llavors, no ha deixat d’escriure històries de gènere eròtic en les quals el romanticisme i l’amor són els protagonistes, tot i que també tracta temàtiques socials que afecten els personatges.

La Beatriz continua treballant com a agent dels Mossos d’Esquadra, però la seva passió per la literatura és cada vegada més forta. La seva obra es dirigeix a dones que tenen el desig d’alliberar-se. Els relats, que en moltes ocasions són autobiogràfics, aborden la duresa dels moments viscuts i la necessitat de superar-los.

Qui és Ariadna Tuxell i quina relació té amb la Beatriz?

La Beatriz és la persona física i Mossa d’Esquadra, mentre que l’Ariadna és la figura escriptora. Fa deu anys només existia la Beatriz, fins que l’Ariadna Tuxell va néixer per la necessitat d’escriure

Com neix aquest sentiment per l’escriptura?

Soc policia des de fa 21 anys, però sempre m’ha agradat molt escriure. Des de petita escrivia cartetes a les meves amigues, als meus pretendents o parelles i sempre m’ha agradat molt escriure. Amb la maternitat vaig començar a tenir més temps i va ser quan vaig llegir les famoses “50 Sombras de Grey”. Sota la influència greyana vaig dir ‘jo puc fer alguna cosa així’. Evidentment, no igual, però va ser una manera d’emplenar les hores que la nena dormia i de distreure’m a mi i a les meves amigues i familiars. Escrivia alguna cosa i els hi passava. La gràcia va ser que quan ho vaig compartir els va agradar molt i em van animar a enviar-lo a alguna editorial perquè el publiquessin.

En aquest procés vaig anar porta a porta de les editorials i vaig rebre molts nos, per què és llei de vida i més quan no tens contactes, però al final, una petita editorial de Sabadell em va dir que sí i, des de llavors, he anat treballant amb diferents editorials fins que vaig trobar la gran oportunitat de publicar amb Planeta

Com arribes a Grupo Planeta?

Com tot a la vida, per desgràcia, les coses funcionen a través de contactes. La meva germana és molt amiga de la dona d’uns dels caps de planeta i li vaig demanar una entrevista per ensenyar-li les meves obres i vendre-li en persona el que tenia. Al final, ella em va poder aconseguir aquesta reunió en la qual va venir aquest home amb una dona misteriosa, que va resultar ser l’editora de Megan Maxwell

Quina sorpresa, no? Vas causar impressió?

Jo no sabia qui era ella i, amb tota la cara, quan els estava explicant el meu estil vaig dir que els nostres llibres (els de la Megan i els meus) tenien certa similitud perquè estan escrits de manera desenfadada i per fer riure. En aquell moment va ser quan ella em va preguntar si a mi m’agradaven les seves obres i em va confessar que era la seva editora, i jo, que soc molt natural i no tinc gaire filtre, em vaig quedar amb una cara de “excuse me?” que els va fer riure. 

En acabar la reunió vaig poder parlar amb la dona i vam entrar en més detalls i em va dir: “Jo soc molt clara, si no no estaria on estic. Tens àngel; quan parles, quan t’expresses, la teva cara, el que sigui; tens àngel. I ara mateix me n’aniria a fer un cafè amb tu, però això no ven. Aquest àngel que tens “face to face”, s’ha de veure si el tens als llibres”. Pocs dies després em van trucar i em va dir que aquest àngel també el tenia als llibres i que em publicarien

I tu, que vas inspirar-te amb les Sombres de Grey, amb quina et quedes: “50 Sombres de Grey” o “Pídeme lo que quieras”?

Jo, personalment, si m’he de quedar amb una, em quedo amb “Pídeme lo que quieras”. Crec que la trama, en general, li dona mil voltes a les Sombres de Grey. A mi em va agradar molt

Com et definiries com a escriptora? Quin és el teu estil?

Escric novel·la romàntica i eròtica i a més el segell que em publica de Planeta és aquest, romàntica eròtica. També intento tocar temes delicats o que surten del que coneixem com a políticament correcte; com el càncer infantil, l’ELA, les infidelitats, el maltractament... Però sí que és cert que la novel·la és un gènere amb què pots escriure del que vulguis, perquè ho agafa tot. El que mana són els oficis dels protagonistes: si són policies, et quedarà una novel·la més policíaca; si són bombers, et quedarà més sanitari... Tinc una novel·la (Me olvidé de olvidar) que va quedar més novel·la negra perquè tracta d’un assassí-violador i la prota femenina és una fiscal de l’Audiència de Barcelona. Ella porta el cas; mig llibre és la víctima i l’altre mig és la dona empoderada.

Segons el que escrigui queda una mica més romàntic, més eròtic, més negre... Un estil despreocupat amb històries del dia a dia perquè la gent empatitzi amb els protes, perquè si no t’ha passat a tu, li ha passat a un familiar, a un amic, llavors empatitzes molt amb els protagonistes i dius, hòstia, això em pot passar en qualsevol moment o m’ha passat

Has tingut algun moment de “falta d’inspiració”, com allò que diuen els artistes i escriptors?

No, perquè això és el meu mètode per evadir-me de tot i la meva teràpia. Només hi ha hagut un cop que sí que ho vaig passar malament. Va ser quan vaig començar a escriure “Quisiera quererte pero olvidé cómo hacerlo”. 

Aquest és el llibre més especial que tinc. En aquest moment jo estava embarassada i volia que la protagonista, una cantant, es quedés embarassada i escriure aquest període de quan et vols quedar embarassada, quan ho aconsegueixes, el procés durant l’embaràs, el part, els primers mesos... Ella estava embarassada i jo estava embarassada; ella estava a punt de parir, però tot just quan vaig complir els 6 mesos d’embaràs vaig tenir problemes de salut, el bebè va morir i jo vaig agafar una infecció a la sang i quasi em quedo allà. Vaig estar no sé quant temps ingressada, operacions i clar, vaig perdre el nen i ella estava a punt de parir.

Van veure que era tema de matriu, em van operar i ja no podia tenir més fills i la meva protagonista seguia allà, a punt de parir. En aquell moment no vaig poder; no estava bé ni físicament ni mentalment com per continuar amb aquest projecte. Vaig estar a punt de deixar-ho perquè aquest llibre m’havia superat i no el podia acabar. Vaig estar un temps prudencial sense escriure fins que va arribar un moment en el qual vaig dir “vull escriure i vull continuar i acabar la història”. Per mi era una teràpia i un procés que havia de passar, per tant, el meu dol està impregnat en aquest llibre; per què he plorat molt, però també he rigut, m’he emocionat i m’he enamorat

Com et vas sentir escrivint el final de la història?

Va ser un repte molt dur i pensava “quina merda escriuré”, perquè el meu estat anímic era lamentable i pensava que traspassaria aquest sentiment a l’escriptura i quedaria un llibre tristíssim. Però jo ho volia fer i sabia que l’havia d’acabar. Al final, no va quedar trist sinó que fins i tot li vaig donar un punt i, la gent que em coneix, saben més o menys on és el tall de quan em va passar tot, perquè es nota un canvi. Va néixer una nova versió de mi i vaig canviar totalment; una part meva va morir aquell dia amb el meu nen i jo em vaig reinventar

Com ha estat el fet de poder compaginar l’escriptura amb mosso?

Dormo poquet i és el que faig, perquè és molt complicat compaginar-ho tot, la feina amb la meva passió que és l’escriptura; ser mama, ser parella, ser marujita, netejar la casa, anar a comprar, planxar... és complicat. Però sempre surten petits foradets; vaig amb la llibreta al bolso i si vaig al ginecòleg i em tenen una hora esperant, doncs una hora que estic escrivint; si a la feina tinc un estoneta en què no hi ha feina, vaig fent. Hi ha dies que em desperto de nit i en comptes de donar-me la volta intentar adormir-me, penso “ja he dormit 5 hores, suficient” i em poso a escriure

El fet d’estar als Mossos, t’ha facilitat portar històries amb casos de proximitat?

Sí, he utilitzat vivències personals potser no tan directes, però sí, tots tenen moltes coses meves. Fins i tot, a vegades la meva germana o alguna amiga em diu “si juntes l’amiga amb la germana amb no sé qui, ets tu, i aquesta amb aquesta és x”. Però sí, clar, els llibres tenen trets meus, converses, expressions... tots tenen molt meu i hi ha moltes anècdotes meves, tots són Ariadna Tuxell /Beatriz.

Pel que fa a amb la feina, també. Ser Mosso em serveix per nodrir-me, moltes a vegades em diuen que ser escriptora i policia és incompatible, però jo dic que no, al contrari, que són oficis que estan relacionats i es nodreixen l’una de l’altra i sí que n’hi ha moltes, moltes, moltes actuacions meves o dels meus companys

Com a escriptora i Mosso, que et sembla que d’un cas real que s’ha conegut i s’ha fet viral com és el crim de la Guàrdia Urbana i la Rosa Peral s’hagi fet, per exemple, una sèrie en la qual s’han tocat els fets verídics i reals?

Trobo que és un filó per Netflix perquè el cas en si ja ho és. Els protagonistes que han buscat fan un paper impressionant. Nosaltres no sabrem si el que s’ha fet és fidel amb els fets que van passar, però s’ha provat que els trets més destacats i importants van passar i s’han plasmat a la pantalla. També hem de ser conscients que parlem de ficció, i hi ha coses que han pogut estar alterades, però la realitat és que és un morbazo. 

El que és inventat, ja agrada, si sumes els fets contrastats i verídics de la investigació, que tots els implicats són policies, que hi ha una mort, un triangle amorós... Ètic o no ètic? Això ja és un pensament de cadascú, però a mi, personalment, em va agradar. Em vaig llegir el llibre que va publicar el periodista i m’ha agradat aquesta història, però també perquè jo la vaig veure a l’escola de policies, vaig estar d’instructora i vaig veure a la seva promoció

Hi va haver un boom amb 50 Sombres. Des de llavors, la novel·la ha fet molts girs i ha canviat molt, com valoraries aquesta evolució?

M’encanta que aquest gènere agradi i es vengui. Però, potser, sí que és cert que la novel·la romàntica havia estat (i està) relacionat a: novel·la romàntica igual a maruja-senyora incompleta que està a casa i que és una infeliç, que com la seva vida no li agrada i el seu marit no li fa tot el que ella vol, llegeix aquests tipus de llibres “de marranes” i de noies que no estan realitzades

T’has trobat amb una situació així?

Sí, clar. Sobretot amb nois que em diuen “vull llegir un llibre teu, però és que romàntica, això és de dones”, i això m’ho han dit companys de feina i persones directes al meu cercle.

I els intento fer entendre que no, que aquesta lectura no és de dones i que ells també en mantenen. Els meus llibres parlen del dia a dia, d’amor, de desamor de tot, i en tots els llibres toco temes diferents, però és cert que encara tenim el xip de “la novel·la romàntica és lectura de dones”. 

Creus que hi ha prejudicis?

Molts. Hi ha molts prejudicis sobre la novel·la romàntica eròtica, es pensen que és únicament de folleteo, però imagina’t un llibre de 300 pàgines que sigui de principi a fi de “metesaca, metesaca”, a la que portes 5 pàgines estàs ja fart de llegir que el protagonista “la ha puesto mirando pa’ Cuenca y pa’ Albacete. 

La novel·la romàntica eròtica no és folleteo, folleteo, folleteo; hi ha tota una trama, un fil conductor i puntualment hi ha moments que sí que potser són més pujadets de to segons el llibre, però ja està, potser 3 o 4 moments que estan molt detallats i que estan molt ben escrits

Com a escriptora, quina evolució has vist en el llarg del temps des que vas començar, per exemple, fins ara?

Soc de les que pensa que no pots ser massa exigent amb la teva versió del passat perquè el que saps ara, no ho sabies en aquell moment. Ara, que en tinc 42, penso les coses que vaig fer amb 20 i dic “que ximple que vaig ser, per Déu, com vaig poder fer això”, però clar, m’estic analitzant des de la perspectiva actual. Amb 20 anys no havia viscut això, això i això que m’ha fet ser així. Si arribo als 60, veuré les coses que he fet amb 42 i pensaré el mateix. Però sí, he vist una evolució i sento que aquest és el bon camí, si 10 anys després continuo veient perfectes els meus escrits i pensant “que bé ho he fet”, alguna cosa falla

Com t’arriba aquest projecte de la trilogia? Com ho estàs afrontant?

A vegades obres la porta correcta en el moment idoni i sense saber-ho. Quan vaig publicar ‘Lo sigo intentando’, amb l’editorial distribuïdora de Sabadell, vaig posar-me en contacte amb el propietari i vam estar en contacte fins que els meus llibres van sortir a la venda, però després em vaig vincular a ‘Hacka Books’ i ja no vaig saber més d’aquest home.

Recentment, i 10 anys després, me’l vaig trobar a la central de Mossos. Vam estar parlant i poc més. Als dies em truca per dir-me que s’ha associat amb un senyor que és el propietari d’un editorial que l’està convertint en un segell editorial i que encara no tenien a ningú de romàntica per cobrir el segell del projecte de la trilogia. S’ha donat el cas que la protagonista és una policia i jo com escric i soc Mosso, va pensar en mi

Tens algun projecte futur que t’agradaria aconseguir?

El meu repte i objectiu és que alguna de les meves obres arribi a la pantalla, ja sigui amb una pel·lícula, una sèrie que arribi a alguna de les plataformes... Veure un llibre teu a una pel·lícula o minisèrie de dos o tres capítols és tot un somni.

He de dir que el senyor aquest té una productora de cine. I jo ja li he deixat algun missatget, no demano molt, només un dels meus llibres a la pantalla i ell m’ha dit “espera’t”. El no, ja el tinc, hem de lluitar per aquest sí

Com et veus tu d’aquí a cinc anys? Seguiràs com a Mosso?

Sí, sí, això segur. Avui en dia gràcies a ser Mosso puc viure, perquè això no em dona per menjar, mentre que la tasca de mosso sí. A part que m’encanta, o sigui, és vocacional, jo de petita ja deia que de gran seria policia, Tinc la sort de tenir dues vocacions i les dues les he assolit. De moment, una m’alimenta i l’altra espero que m’alimenti algun dia.