La Marina Martori torna a omplir les pàgines de puntvalles.com amb una nova novel·la, Nit Americana, un homenatge al cinema, especialment al clàssic, que ella defineix com el de les bones històries i que compta sempre amb grans actors i actrius. Amb ella hem volgut parlar de la novel·la però també de llibres que ens recomana i de teatre. Un passeig que segur us enganxa i que us farà viatjar fins a Porto, una ciutat que reconeix que la té enganxada.
Gaudiu-la!

Expliques a les teves xarxes socials que la Nit americana “parla de mentides que ens creiem, de desamor i de cinema”. Fins a quin punt la base de la teva última obra Nit americana són les experiències personals que has viscut?

Nit americana parla, és, un homenatge al cinema. Especialment al cinema clàssic, al de les bones històries i grans actors i actrius, al que més que en efectes especials es basava en trucs i en tècniques. Un cinema que ens ha ensenyat a mirar, a sentir, a emocionar-nos i a viure aventures i també, és clar, un cinema que és mentider, com tota la ficció, que es dedica a explicar-nos una història i fa el que calgui perquè ens la creiem. Jo crec que una d’aquestes mentides que ens creiem sempre és que hi ha amors que son, o han de ser incondicionals, i això no és cert. Com tampoc és cert que tot el que escrivim els escriptors estigui basat en fets reals. Que hi ha coses que
em ressonen, de la història de Nit Americana? si. Que és autobiogràfica? no.

Com neix la idea de la Nit americana? En aquest cas, em pregunto si primer va venir el títol i després la novel•la o a la inversa...

Van venir una mica junts, de la mà... la història, la idea, el títol i tot es va trenant, construint... jo tenia molt clar que volia fer una novel•la que parlés de cinema, que hi fos molt present i també tenia clar que la novel•la parlava sobre desamor i sobre mentides i vaig preguntar-me quina era la tècnica més mentidera del cinema clàssic i vaig dir: la nit americana, que és una tècnica que intenta rodar de dia fent creure a l’espectador que és de nit. No hi ha mentida més gran, oi? Així vaig tenir el títol i tot va acabar de quadrar.

Fa pocs dies vas presentar la novel•la a Llinars del Vallès. Ja has començat a rebre feedback per part dels lectors? Què et diuen que els ha enganxat més de la història de la Blanca?

Em diuen que és una novel•la que es llegeix molt ràpid, que t’atrapa, que t’hi sents reflectit i que et pot reconciliar una mica amb la humanitat perquè hi ha personatges que son molt i molt bona gent. Crec que és una novel•la on tothom hi pot trobar alguna cosa que li ressoni, que tots hem patit de desamor, de por, de baixa autoestima a vegades... i també, és clar... a tots ens agrada el cinema, oi?

És una novel•la que, en part, passa a Porto...

Sí... Porto és una ciutat meravellosa. Amb una llum i una essència molt especials i em té fascinada. És tan menuda i tan elegant, tan propera. Tenia clar que volia que la Blanca tingués un lloc de referència una mica llunyà, un refugi on tornar i és Porto que ho té tot, de refugi.

Amb la novel•la recent sortida i la promoció, et queda temps per escriure? Ens pots avançar en què estàs treballant?

Doncs la veritat és que és cert que tinc poc temps per escriure... de fet des del confinament que no escric cap història en format novel•la, però no és per la promoció (ja m’agradaria!), és perquè la vida va molt ràpida! I a més, a mi, m’agrada viure-la molt intensament. He de reconèixer, però, que ja fa mesos que una nova història em ronda... espero posar-me a escriure aviat i no parar fins que estigui acabada.

La Covid-19 ha comportat molts canvis en el nostre dia a dia. T’ha inspirat per crear una novel•la de cara al futur?

Doncs no. Tot això de la Covid ha sigut com una mena de malson futurista i a mi el gènere de la ciència ficció, com a escriptora, em costa moltíssim. La veritat és ara em ve més de gust escriure sobre dones i el que senten o pensen, sobre com reaccionen davant de moments concrets i sobretot, sobre com avancen. La idea de continuar, m’encanta. Fer front a una situació, no sempre bona, no sempre amable, que ens regala aprenentatges i experiències i seguir. Re-construir-se.

Fa uns dies publicaves un tweet on comentaves: “Pot ser que últimament només llegeixi dones escriptores?”. Pots compartir amb nosaltres els noms d’algunes d’aquestes escriptores?

No és una cosa que hagi decidit de manera conscient, però és cert. Llegeixo moltíssimes escriptores. Sigui perquè participo de clubs de lectura feminista, sigui perquè sempre m’han interessat penso que ja és hora que llegim i escoltem veus de dones. Us comparteixo noms com Chimamanda Ngozi Adichie,  Daphne du Maurier, Najat El Hachmi, Laetitia Colombani, Jane Austen, Madeline Miller...

Més enllà de l’escriptura també estàs al capdavant del Teatre Auditori de Llinars. Com has viscut elsdarrers mesos amb totes les restriccions que ha comportat la pandèmia?

Prefereixo no recordar-ho gaire! Van ser temps molt complicats, però pel teatre i per tothom. A mi m’agrada fer, organitzar, omplir les sales d’activitats i de públic i era molt trist tot tancat, tot postposat o cancel•lat, tot buit... però ja ha passat. El públic ha tornat. Tenim tantes ganes de cultura que això és una gran notícia.

Pensant en les properes festes de Nadal, ens recomanaries alguns títols de llibres que podem regalar o que no ens podem deixar perdre durant les vacances?

Recomanaria la col•lecció Club Victòria de Viena Edicions, que és una delícia i la Trena de Laetitia Colombani que és una  obra d’orfebreria literària. Però sobretot recomanaria autors i autores de proximitat, de km zero, que escriuen de meravella i no sempre tenen el ressó mediàtic o comercial que es mereixen: busqueu la col•lecció Marcòlic de l’Editorial Alpina que, en relació a això, ha fet una feina meravellosa per posar-los en valor i llegiu-los tots.

Quant al teatre, alguna obra que t’hagi captivat recentment i que ens recomanaries?

Història d’un senglar amb el gran Joan Carreres, que és meravellosa. De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda de la Calòrica i em va robar el cor a la darrera Fira de Tàrrega l’espectacle de dansa Nuye de la companyia Eia.

Quatre ratlles de la Marina

(Barcelona, 1979). Escriure la fa feliç. Llegir, encara més. Devoradora de lletres i escriptora, llicenciada en Comunicació Audiovisual i Gestió Cultural, actualment és la directora del Teatre Auditori de Llinars del Vallès i la coordinadora de l’Espai d’Art del mateix municipi. Fins ara ha publicat 12 novel·les. Nit Americana és la que fa 13. Destaquen: Una casa lluny del mar (2019), publicada per Viena Edicions, Dones salvatges (2012) o Blau turquesa (2000). Ha guanyat diversos premis: el Joan Santamaria (2009), el Ploma Quatre Gats de conte (2018) i el Premi de Narrativa Montserrat Roig de Martorelles (2020). Ha escrit articles per a diferents mitjans, contes per a nens i nenes i llibres biogràfics.