Miguel Luque, un esportista espanyol, on aquest estiu va participar en els Jocs Paralímpics de Tòquio i es va emportar la medalla de plata en els 50 metres de braça.

A continuació podeu llegir l'entrevista d'en Miguel on no us deixarà indiferent!

“Jo utilitzo l’esport, en aquest cas la natació, com a eina terapèutica per la rehabilitació de la meva discapacitat”

Miguel Luque Ávila (Granollers, 21 de setembre de 1976) és un esportista espanyol que competeix en natació adaptada, un esport practicat per atletes amb discapacitat física, visual o intel·lectual, i que està regulat pel Comitè Paralímpic Internacional. En Miquel pateix una malaltia des de naixement, anomenada Artrogriposis Múltiple Congènita, que li ha provocat una malformació des de naixement. Tot i això, no li ha impedit portar una vida normal i ha utilitzat l’esport com a eina terapèutica per la seva discapacitat, és a dir, per mirar d’evitar els dolors i contenir la degeneració dels ossos. Des de ben petit ha practicat esport i actualment la seva dedicació professional va destinada a preparar el seu cos per les diferents competicions esportives en les quals participa. Va començar practicant bàsquet en cadira de rodes, però la recomanació dels metges li van portar a decantar-se per la natació i es va incorporar al CAR de Sant Cugat per continuar amb la seva preparació física per aquest esport.

L’any 2000 va sumar la primera participació en uns Jocs paralímpics (Sydney 2000) i des d’aleshores ha participat en totes les olimpíades paralímpiques que s’han celebrat (Atenes 2004, Pequín 2008, Londres 2012, Rio 2016 i Tòquio 2020). En aquests Jocs acumula un total de 7 medalles, 2 de les quals d’or (Sydney i Atenes), 3 de plata (Londres, Rio i Tòquio) i 2 de bronze (Atenes i Pequín). A més, també ha sumat més èxits en Campionats del Món (plata a Mont-real IPC 2013, or a Eindhoven 2012 i Or a Durban 2006) i a diferents Campionats Europeus (medalles a Eindhoven, Berlín i Reykjavík). Després d’arribar de Tòquio, ens va atendre per conèixer més de prop les seves sensacions.

-    Com ha estat aquesta experiència a Tòquio?
Ha estat una experiència molt bonica, que ha anat molt bé, però amb l’excepció que de Tòquio no hem pogut sortir, ja que per la situació que ens està tocant viure estàvem pràcticament clausurats i no teníem contacte amb l’exterior. No obstant això, l’ambient era de molta felicitat per poder estar en uns Jocs i teníem moltes ganes, ja des d’un principi, a començar a competir.

-    Com s’ha portat a terme tot el tema del protocol COVID? 
Pel que fa al tema de la COVID, abans d’arribar ens van fer la prova. A més, tots els esportistes ja vam marxar a Tòquio estant vacunats. Un cop allà, cada dia ens feien proves de COVID i havíem d’intentar mantenir totes les mesures de seguretat establertes per l’organització. Això sí, cada dia havíem de fer-nos una prova de COVID.

-    A més, potser una de les coses que més heu trobat a faltar ha estat la falta de públic, no?
El tema del públic la veritat és que sí que s’ha notat bastant, ja que ni tan sols hem pogut tenir presència de públic japonès. La veritat és que podrien haver estat uns jocs en els quals podríem haver tingut molta presència de públic, familiars i amics, però a causa de les normes internacionals això no ha estat possible. No obstant això, el millor de tot era protegir als esportistes i així ha sigut. Al final, els Jocs han estat tot un èxit i hem d’estar contents per part de la Federació Espanyola i del Comitè Paralímpic perquè hem pogut aconseguir més medalles que en els últims Jocs Paralímpics a Rio 2016.

-    Durant el procés de preparació, has arribat a pensar que aquests jocs es podrien arribar a suspendre?
Doncs la veritat és hi ha hagut moments en els quals pensàvem que es podrien suspendre, però per segona vegada no creia que se suspenguessin. Fins i tot, hi havia gent a el Japó que estava en contra. No obstant això, Japó s’havia compromès en organitzar aquests Jocs segurs per tothom (esportistes, països, nacions, federacions...) i així va ser. Van ser uns Jocs molt segurs. 
 
-    Des de ben petit ha estat lligat al món de l’esport tot i les adversitats que has tingut, què té d’especial l’esport per tu?
La veritat és que jo faig esport com a eina terapèutica i la pràctica esportiva és part de la meva rehabilitació. A més, jo gaudeixo molt nadant i és l’únic mètode en el qual em puc sentir lliure, feliç i no haig d’utilitzar la cadira de rodes ni les muletes. A part, faig esport, que és salut i benestar. Per altra banda, tinc 44 anys i em considero bastant jove i encara puc participar en molts més Jocs Paralímpics, ja que l’esport paralímpic és diferent, ja que jo competeixo contra altres persones que tenen altres discapacitats i amb diferents diversitats funcionals dins d’una mateixa discapacitat. Per això, crec que l’esport paralímpic reuneix totes aquestes característiques que necessito, ja que és superació, esforç, constància... En últim lloc, jo faig esport perquè m’agrada i segueixo competint perquè em trobo en bones condicions i puc donar el màxim nivell com ho he estat demostrant.

-    A més, has dit que la teva discapacitat t’ha ajudat a desenvolupar altres capacitats, quines serien?
La base està en el fet que jo utilitzo l’esport com a eina terapèutica per la meva discapacitat i, en aquest cas, jo practico la natació. A l’aigua jo em puc treure la roba i em puc moure lliurement. D’aquesta manera, jo puc enrederir la meva discapacitat i gaudeixo nedant i esforçant-me dins l’aigua. Aquest és un dels principals motius pels quals segueixo fent esport i seguiré fent tota la meva vida. A més, mentre segueixi sent competitiu, seguiré competint al màxim nivell.

-    Vas estar al CAR de Sant Cugat des de ben petit, on vas estar entrenant durant 15 anys, què t’ha aportat a tu com a esportista?
Al CAR he estat sempre vinculat al món de l’esport, ja que allà hi ha tots els mitjans que un esportista necessita per poder desenvolupar l’esport que practica i poder arribar al màxim nivell. En definitiva, el CAR de Sant Cugat és un dels millors centres del món, on hi ha molt bons professionals de tots els àmbits, que ajuden a l’esportista a treure el màxim durant el dia a dia.

- Després de 15 anys al CAR de Sant Cugat vas decidir marxar al CN Granollers per preparar els Jocs de Rio, què et va portar a prendre aquesta decisió?
Tot i que segueixo vinculat al CAR i sóc esportista extern, després d’estar tants anys amb el mateix entrenador, jo per poder millorar necessitava un canvi total i poder seguir rendint al màxim. En aquell moment em vaig posar en contacte amb el meu amic Toni Coma i em va dir que anés a Granollers amb l’entrenador Joan Serra i amb ell vam formar un equip per poder treure el millor de mi.

-    Com és el teu dia a dia per poder preparar una competició d’aquesta magnitud?
Aquest any per la pandèmia hem hagut d’entrenar un any més, el que ha suposat en l’àmbit físic i psicològic una major exigència, ja que havíem de mantenir un estat de forma òptim durant més temps per poder competir arribat el moment. Tot s’ha hagut de tornar a planificar, ja que tot es va enrederir i va dificultar molt les coses. Entrenar de 5 a 6 hores diàries, dormir, descansar, tractaments de fisioteràpia, tot ha estat molt exigent tant físicament com psicològicament.

-    Per altra banda, vas participar per 1a vegada a uns Jocs a Sidney 2000 i des de les hores no has parat, però que van tenir d’especial aquells primers jocs?
Guardo uns records molt bonics, ja que en aquell moment era molt jove. Jo sempre intento ser una persona feliç, estar content en tots els esdeveniments i gaudir del que és la meva passió, nedar, al màxim. De tots els Jocs en guardo un bon record molt bonic, en els quals he tingut la sort d’aconseguir medalles en cada un d’ells.

-    L’any 2013 et van atorgar ‘la Medalla de Plata de la Real Orden del Mérito Deportivo’, què va significar aquest reconeixement per tu?
És un reconeixement més al treball que faig durant el dia a dia. A més, que l’entregui el rei en el seu moment, per mi, és motiu de felicitat el fet que reconeguin el teu treball i esforç que hi ha darrere d’aquesta medalla. 

-    Un altre reconeixement és el que et va fer l’ajuntament de Parets del Vallès, quan et va voler homenatjar posant el teu nom a la piscina municipal, entenc que va ser molt emotiu per tu, no?
Va ser un moment molt emotiu per mi, un record molt bonic, ja que va anar de la mà del meu amic Sergio Mingote, el qual va perdre la vida l’any passat i al qui li tenia molta estima. Ara li dono molt més valor sabent que va ser de la seva mà.

-    Per últim, quin és el teu propi repte?
Ara estaré de vacances durant uns dies amb la meva família i el meu pròxim repte serà participar en els JJPP de París 2024, als quals tinc moltes ganes i molta il·lusió per poder participar-hi. De moment anirem pas a pas, primer participant en el Campionat del Món del pròxim any, i a partir d’aquí anar partit a partit.