La perpetuenca Marta Heredia, de 37 anys, porta 5 anys vivint a Kènia. Arribant al 2014 per un voluntariat en un projecte de dones, la Marta, enamorada del país, va decidir quedar-se a viure allà i iniciar el seu propi projecte “Pasaporte Solidario”. Una experiència inoblidable i plena d’aventures, coneixem la història de la Marta.

Quin va ser el motiu pel qual vas decidir anar a fora?

En un principi, vaig arribar a Kènia al 2014 amb motiu d’un voluntariat internacional centrat en un projecte de dones. En teoria eren 3 setmanes de voluntariat, però des de la ONG em van proposar quedar-me i vaig estar tot un any al 2015. Aleshores, després d’estar un any a Kènia vaig tornar a Barcelona com a educadora social, però la meva vida no era la mateixa. A més, allà a Kènia vaig conèixer al que ara és el meu marit.

Després de tornar de Kènia notava que Barcelona m’ofegava, de manera que vaig buscar la manera d’instal·lar-me a Kènia i aconseguir els meus ingressos sense la necessitat de tornar a Barcelona. Al final la vaig trobar i vaig començar a viure a Kènia.

Vaig arribar al 2014 per només 3 setmanes i des del 2016 estic vivint a Kènia.

Com ha estat l’adaptació a un nou país?

L’adaptació va ser molt ràpida a Kènia. Allà es viu amb moltes més necessitats materials i amb moltes carències, és un estil de vida completament diferent però la qualitat de vida és immillorable. He guanyat tranquil·litat i el fet de viure en comunitat, que és una experiència única. És molt difícil trobar l’essència d’aquí a Kènia a Barcelona.

A on t’allotjaves? Et van ajudar a trobar un pis o ho vas fer tu sola?

Jo visc a una illa a la costa nord de Kènia. Estem en un poble molt petit on tothom es coneix, tothom s’ajuda i a on fas la teva vida amb molta gent. Sento com si estigués en família i coneixes al poble i el poble et coneix.

Estem a un lloc molt particular, ja que és un poble antic però molt urbà. Les totxanes estan fetes de pedra de coral i l’arquitectura és molt particular. En el poble hi ha cases molt rurals i d’altres que no.

Quins han estat els obstacles amb els que et vas trobar?

La veritat que no he tingut molts obstacles durant la meva estància aquí a Kènia. El 2015, quan vaig estar a Kènia a viure, va ser una porta d’entrada molt bona per després decidir instal·lar-me. He après la cultura, la vida i tot el que envolta a aquest país durant el meu voluntariat, de manera que quan vaig decidir quedar-me no va ser difícil.

Aquí a Kènia parlen anglès i suahili i m’he pogut defensar molt bé i comunicar-me amb tothom amb l’anglès. L’estil de vida m’apassiona i no tinc cap problema amb l’idioma, però el que trobo a faltar és el menjar de Catalunya.

Al final, el que trobes a faltar és la teva gent. També, jo trobava a faltar el menjar, perquè el menjar fa arrels i sobretot les opcions de poder anar a un teatre, a una exposició... coses que a Kènia no les tens. A Kènia cada dia tinc molts estímuls exteriors, però hi ha coses que com a Barcelona en cap lloc.

Quin és el projecte que has creat?

El meu projecte, “Pasaporte Solidario”, promou una transformació social arran d’estar a Kènia, Àfrica. Fem des de la preparació de viatges fins a la preparació d’un voluntariat, amb el programa “Hakuna Matata”. L’objectiu del projecte és conèixer les arrels d’Àfrica i aconseguir un canvi a nivell personal a tot aquell qui passi.

No fa falta anar a viure a un poblat per veure l’essència d’aquest país. A través dels viatges que fem com els safaris i moltes activitats més, es pot comprendre tot perfectament. Nosaltres apostem per fer un turisme responsable, aprendre de les comunitats locals i nodrir-nos, sobretot, d’aquesta essència. Volem una experiència personal, no un viatge com a turista.

Què t’ha aportat viure fora?

Miro a la Marta del 2012 i no em reconec. He canviat en la forma de mirar el món, les meves necessitats i la meva escala de valors s’ha reajustat. Ara visc d’una manera més senzilla i he aconseguit relativitzar-ho tot. Nosaltres tenim unes necessitats creades que, realment, no som conscients del que són fins que no les tenim.

He après a viure d’una manera més connectada amb mi mateixa.

Has tornat a casa teva?

Tota la meva família està a Barcelona, la única que ha decidit marxar he estat jo. Al principi anàvem només un mes o dos, perquè com he dit abans, sentia que Barcelona m’ofegava. No obstant, fa un parell d’anys que estem sis mesos a Kènia i sis mesos a Barcelona. Hem aconseguit un punt d’equilibri molt bo i necessàri. Quan trobo a faltar Kènia perquè estic a Barcelona, ja gairebé arriba el moment de marxar. Haig de dir que trobo més a faltar Kènia que Barcelona.

Hem aconseguit enriquir-nos del que ens ofereixen els dos mons, només ens quedem amb allò positiu. Ens va costar molt aconseguir aquest equilibri, però actualment estem molt bé.