Capaç i Vàlida impulsa projectes innovadors que es dirigeixen cap a una única direcció: la promoció de la visibilitat de la discapacitat, la sensibilització sobre la importància d’un món més just per a tothom i la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat. Amb un equip compromès, format per la tresorera Eva Centellas i la coordinadora de les Jornades Inclusives i Singulars, Ariadna Balmes, aquesta associació va més enllà, col·laborant també en projectes de cooperació internacional en països en vies de desenvolupament.

Descobrirem més sobre l’impacte i la inspiració d’aquest grup de joves que creuen fermament en una societat sense barreres, i com la seva dedicació està contribuint a construir un món millor per a tothom.

En aquesta nova entrevista, parlem amb els fundadors de l’Associació Capaç i Vàlida, la Jana Arimany i en Gerard Soler. Fundada el 2019, aquesta organització sense ànim de lucre té com a objectiu principal la creació d’una societat oberta i inclusiva, on la diversitat és reconeguda com una font de riquesa. Tant la Jana com en Gerard, que lideren l’entitat, comparteixen una passió i determinació en la seva missió de conscienciar i eliminar barreres per a la participació igualitària de les persones amb discapacitat.

A l’entrevista, les respostes de cadascun d’ells estaran detallades amb les inicials dels seus noms i cognoms: J.A (Jana Arimany) i G.S (Gerard Soler).

Com i per què decidiu començar aquest projecte?

J.A: L’associació Capaç i Vàlida la vam fundar l’any 2019. Tot va començar perquè dos anys abans jo vaig patir un accident que em va provocar una lesió medul·lar i va ser així com vaig entrar al món de la discapacitat. Aquest va ser el moment en el qual ens vam adonar de totes les necessitats que pateixen aquestes persones i la falta brutal d’inclusió social que afecta, sobretot, les persones amb discapacitats.

G.S: Jo també he pogut viure de primera mà tot aquest procés que la Jana ha viscut des del moment de la lesió fins avui. Va tindre la lesió i al cap de dos anys, amb consciència de la problemàtica de la societat, vam crear aquesta organització. I des del 2019, de mica en mica hem anat incorporant projectes; primer més locals i més de sensibilització, fins avui en dia que no només són locals i de sensibilització a les escoles, sinó que també algun de cooperació internacional

Quina iniciativa teniu amb els projectes més locals?

J.A: En primer lloc, tenim les Jornades Inclusives i Singulars, que van dirigides principalment a escoles per tal de conscienciar els alumnes sobre aquesta necessitat d’incloure les persones amb discapacitat i apropar-los a una realitat que moltes vegades és desconeguda per ell

G.S: En segon lloc, també tenim esdeveniments i activitats que fem a diferents pobles i ciutats, com per exemple les curses infantils adaptades i curses infantils inclusives. Aquest any, 2024, col·laborem amb la mitja de Granollers participant en la mini, i el que fem és promoure i donar veu a què també s’animin les persones, els nens i nenes amb discapacitat, amb la mini. Ens encarreguem una miqueta de la coordinació de totes aquestes persones que també puguin participar en plena igualtat en aquesta cursa

També col·laboreu amb la Noemí Font. Com arriba aquest contacte d’una persona que es dedica i es coneix per aquestes organitzacions?

G.S: De fet, vèiem que no tenia sentit un projecte de curses infantils adaptades sense la impulsora de les curses infantils adaptades a Catalunya. Hem de ser conscients que no és complexa l’organització de les curses infantils adaptades, s’han de tindre en compte molts factors, i és un tema on hem d’estar 100% segurs que serà un èxit, perquè si no ho és, el fracàs és gran. Només que un participant no ho gaudeixi, l’esdeveniment perd tota la força

I a banda de persones impulsores com la Noemí, heu rebut suport d’altres organitzacions?

J.A: Sí, de fet aquí a Granollers vam col·laborar amb dues entitats que ens van ajudar que la cursa infantil adaptada fos més una festa, que no només una cursa, llavors van portar diferents activitats també dirigides als nens i nenes, i que fos més educatiu i també molt enfocat a què cobrís les necessitats i els diferents perfils dels participants que venien

I com és la vostra valoració fins ara? O sigui, de totes les que heu pogut veure, participar i organitzar, com és la valoració? Bona?

G.S: És molt bona. La primera que vam fer a Granollers vam estar els 30 participants, i a la segona vam col·laborar a Caldes de Montbuí perquè vam rebre la petició d’una mare, d’un nen que havia participat en la de Granollers, i que volia organitzar-la al seu poble. Vam dir que sí, sí, i ho vam tirar endavant amb el suport de, en aquest cas, el Club de Natació de Caldes de Montbuí. Van ser unes 20 i pocs persones participants menors de 14 anys amb discapacitat, i l’última inclusiva la vam fer a Les Franqueses. En aquest cas, vam provar un format nou en el qual no fos només adaptada, si no volíem practicar el concepte com a tal d’inclusió, i volíem sumar tant els nens amb discapacitat com els nens que no, i que fos una festa realment inclusiva. Tot això va ser possible en el marc d’una festa de l’institut IES Lauro

Com reben els alumnes una xerrada d’aquest caire?

J.A: Jo crec que en general estan molt oberts, o sigui, potser al principi comença a fer cosa, però com que tota la xerrada és dirigida a xerrada i activitats complementàries, i és dirigida per la mateixa persona amb discapacitat, acaba sent una relació doncs molt propera entre els alumnes i el ponent. S’atreveixen a fer totes les preguntes que se’ls ocorren, i ells mateixos trenquen tabús, es mostren molt curiosos realment per entendre com és la vida d’aquella persona. I això a nosaltres ja ens sembla com que estem complint part de l’objectiu de la xerrada.

Per tant, hi ha diferència vers altres xerrades o tallers que poden rebre? Sexualitat, Bullying...

G.S: El que aquestes xerrades de les nostres és que el mateix ponent és una persona amb discapacitat a qui li pots fer les preguntes en primera persona. Et respondrà a molts els problemes del dia a dia, t’explicarà com ha sigut l’adaptació, també et donarà una visió que al final és una capacitat de superació. Però un tret diferencial és que no ho plantegem des del punt de vista de “demà pots tenir una discapacitat, pots tindre un accident i has de sobreposar-te a ella”. Ho adaptem i enviem un missatge molt proper a l’alumnat, no des del punt de vista de l’accident, sinó per enfocar situacions que properes per l’alumne

I us heu trobat en el cas que algú s’hagi interessat més enllà o mostrat un interès fora d’aquestes dinàmiques?

J.A: Sí la veritat és que sí, des que ens mostrem una mica més al públic jove, em van arribar moltes peticions d’entrevistes per treballs acadèmics, de professors d’escoles o instituts que volen conèixer més... jo també treballo a l’institut Guttmann i també m’han demanat a veure si era possible venir per entendre doncs com funciona un procés de rehabilitació d’una persona que ha patit una lesió d’aquest tipus. Mostren molt interès i ens demanen any rere any que les repetim per arribar al màxim nombre d’alumnes i, així, anem augmentant nombre d’escoles i nombre d’alumnes

Dins de l’associació sou 6 persones, però que no tots patiu aquesta condició, però com arriba tothom a poder formar part de l’associació?

J.A: Des que es va crear, hi ha hagut molta gent interessada a saber què fem, en sumar-s’hi i en implicar-s’hi d’alguna manera. És veritat que les 6 persones que la formem, no tots tenim una discapacitat, però tots en tenim una relació: alguns perquè són familiars o bé perquè han estat molt a prop, per què estan sensibilitzats... nosaltres sempre estem oberts a conèixer les propostes que tingui la gent per veure què és el que ens volen aportar i llavors comprovar si hi ha realment un encaix entre la persona i l’associació

I tots 6 teniu algun tret característic comú?

G.S: Tots som molt joves i tots tenim una clara voluntat de voler canviar la visió que té la societat sobre les persones amb discapacitat. Són barreres que es tracta de enderrocar d’alguna manera; nosaltres ho fem a través de l’educació a les escoles i creiem que és essencial
J.A: Sí perquè és veritat que cap de nosaltres ens dediquem plenament a l’associació, cadascú té la seva feina i la seva vida. I això s’aconsegueix en el nostre temps lliure

I us ho podeu compaginar tot? La vostra feina, l’Associació, els actes i esdeveniments...

J.A: Hi ha èpoques de tot. Hi ha moment on tenim més feina, com per exemple Nadal, principis de l’estiu sempre... hi ha èpoques més reiterades, però ens ho acabem muntant. Entre els uns i els altres ens hi acabem posant i acaben sortint les coses. És cert que molts cops no podem assumir tots els projectes o totes les propostes que se’ns plantegen i intentem fer el màxim (sempre amb una coherència amb els objectius que tenim), però és cert que a vegades hem de dir que no

G.S: Al final també s’ha de valorar tot el compromís que tenen les persones que formem l’associació i que es faci tot en el seu temps lliure, que puguin dedicar temps per treballar en els projectes

Abans parlàvem dels projectes locals, però, què és el que esteu fent a escala internacional?

J.A: Doncs internacionalment estem col·laborant amb Kenya, en concret a una zona que es diu Bungoma i que se situa a l’oest, a la frontera amb Uganda. Allà vam trobar una ONG que es basa en la comunitat, és a dir, són persones de la comunitat que fan projectes per la seva pròpia comunitat. Aquesta entitat es diu Hands of Charity i és amb ells amb qui vam començar a establir relació i comunicació fa un parell d’anys. Vam veure que hi havia un encaix molt gran en el món de la discapacitat, perquè és una zona on fa anys es va patir molta malària i, per tant, hi ha molta gent amb discapacitat física. 

A més, allà també hi ha una escola que concentra molts nens amb discapacitat i aquest va ser el punt on vam voler saber més sobre la situació que viuen allà les persones amb discapacitat. Vam decidir fer el primer viatge, que va ser com d’expedició per conèixer quines necessitats existeixen, i vam veure com nosaltres podíem involucrar-nos-hi per col·laborar amb l’ONG

G.S: Una de les coses que hem tingut sempre molt clares és que, al final, l’ONG d’allà és qui coneix com es fan les coses, qui coneix la cultura i nosaltres no contradirem mai la seva voluntat. Ells saben quines són les prioritats i, a partir d’aquí, van sorgir dos projectes principals per cobrir les necessitats bàsiques. Així que el projecte de la cooperació internacional ha estat la construcció d’un sistema d’aigua corrent per l’escola de nens i nenes amb discapacitat

Com és aquesta escola?

J.A: L’escola que es diu Nalondo i té pràcticament 900 alumnes. Té unes instal·lacions brutals i molts serveis, però tenien una necessitat bàsica no coberta que era l’aigua. Van fer una primera campanya de captació de fons i van construir el sistema d’aigua corrent que va acabar a principis d’aquest estiu 2023

I l’altre gran projecte?

J.A: La construcció d’un centre ocupacional. El que volem és que les persones amb discapacitat i també els seus cuidadors aprenguin a desenvolupar un ofici per tenir ingressos i poder progressar tant econòmicament com socialment. Ens trobàvem que els cuidadors passen 24 hores cuidant i, aleshores, tampoc tenen temps per generar ingressos i dedicar-los a altres coses importants. El centre està en construcció per ara, durant el 2023 vam comprar unes terres, vam construir un magatzem, una oficina, uns lavabos i ara estem construint una estable per vaques. També vam plantar un cultiu de blat i mongeta. La idea i filosofia del centre és que sigui el màxim autosostenible possible per tal que generi ingressos propis i es mantingui amb això que es genera i que en un futur depengui el mínim possible de dotacions externes

Com ha estat la vostra experiència viatjant i coneixent de primera mà els nens amb les seves condicions?

J.A: El primer impacte és molt dur. Al final, nosaltres vivim amb moltes comoditats, i ells tenen unes necessitats molt rellevants que no estan cobertes com a nivell d’higiene, alimentació i de salut en general. Moltes vegades aquestes discapacitats porten complicacions extres si aquestes no es tracten amb els recursos necessaris, molts acaben morint o acaben tenint una vida no digne. Si a més a més, li sumem que a la falta de recursos, hi ha moltes creences i molts estigmes cap a la discapacitat que directament la societat és qui impedeix que aquestes persones progressin... veiem que hi ha feina a fer per treballar en un canvi molt gran

G.S: És cert que on estem enfocats, són zones rurals on normalment aquestes necessitats són més evidents i no hi arriba gaire cosa. No és la capital on moltes organitzacions treballen i resolen necessitats de la ciutat i dels seus voltants, sinó que estem parlant d’un lloc on pràcticament no arriben les associacions ni les organitzacions i és allà on creiem que fem realment feina i ajudem. És on podem arribar a tenir un impacte més gran.