Vivim en una societat en què es normalitzen determinats comportaments dels  adolescents. Per a molts és una edat difícil: les inseguretats s’ajunten amb la necessitat 
de sentir-se acceptats dins del grup, i això pot derivar en algun tipus d’addicció de la qual és difícil sortir, i actituds que, a diferència del que molts poden pensar, no tenen només a veure amb l’edat, sinó també amb l’addicció mateixa. 

No ens sembla estrany que un noi de setze anys es tanqui a la seva habitació en arribar a casa, que no expliqui res, que gairebé es torni un desconegut per a la família i, potser, fins i tot per als amics. No ens sorprèn que, de tant en tant, arribi a casa amb signes evidents d’haver begut, fumat o, àdhuc, d’haver consumit altres substàncies. Després d’uns mesos, aquest “de tant en tant” es converteix en un “sovint” i és llavors quan pensem que potser passa alguna cosa. Quan ja ha passat, no podem tirar enrere, sinó mirar endavant i intentar ajudar-lo a sortir d’aquesta addicció. Una actitud que en un principi ens sembla normal i pròpia de la joventut, possiblement no ho és tant. Si el pare o la mare fessin això, ens preocuparia, pensaríem que alguna cosa no va pas bé; però, si ho fa el fill adolescent, no ens crida l’atenció. Cal destacar, també, que durant aquesta etapa de creixement la comunicació entre pares i fills perd fluïdesa. O potser ja no existia abans? En molts casos aquest fet no es dona quan els fills creixen, sinó que acostuma a venir d’abans. No existeix ni ha existit mai una confiança mútua que permeti explicar-se problemes i inquietuds, i que llavors és més necessària que mai. 

En qualsevol cas, és important que els pares sàpiguen detectar canvis d’actituds en els seus fills, i que no els prenguin com a normals. Que s’apropin a ells, que els facin veure; no en l’adolescència, sinó sempre, que poden trobar en ells algú en qui confiar, i que són al seu costat perquè els agafin la mà quan els calgui ajuda, fins i tot quan es tracti de sortir d’una addicció.