En Marc Álvarez, conegut com a Dase, és d’aquelles persones que tenen molt clar què volen fer des de ben petits. Nascut a Mollet del Vallès, ha convertit la seva passió pel dibuix en una trajectòria que l’ha portat a treballar amb marques i projectes d’arreu del món, sense perdre mai la seva essència. 

Amb un estil molt propi i una manera d’entendre l’art lligada a la sostenibilitat i al missatge, parlar amb ell és descobrir no només la seva feina, sinó també la manera com viu i entén tot el que fa. En aquesta entrevista, ens explica com ha estat el seu camí fins ara, els seus majors reptes i com veu el futur de l’art urbà.

Qui és el Dase avui i qui era el Marc Álvarez quan va començar tot aquest projecte artístic?

El Dase és un artista especialitzat en pintura mural de baix impacte ecològic, i, com qualsevol artista, té el seu propi estil i elements que sempre fa servir a les seves obres. En general, jo em baso molt en l’eslògan de pintar un planeta millor a l’hora de definir bé el concepte de les meves obres.

I en Marc Álvarez era un nen al qual li agradava molt dibuixar i que somiava amb dibuixar tot el dia. 

És una cosa que et ve de família o és simplement un talent innat que va néixer en tu?

L’habilitat ve de família. La meva mare dibuixa molt bé i tinc un tiet que també dibuixava molt bé. Llavors crec que hi ha una part aquí de facilitat, que potser sí que és més de naixement.

Al final, jo no m’he dedicat a una altra cosa en tota la meva vida que no sigui pintar i dissenyar. Aleshores, també hi ha moltes obres darrere que han fet que arribi a un nivell tècnic decent. 

En quin moment decideixes dedicar-te professionalment al món de l’art?

Des de sempre. Jo tinc un diploma molt tonto. No és que tingui un valor professional, però tinc un diploma de quan tenia quatre anys, dient que havia dibuixat molt bé a classe.

I tinc unes notes d’aquestes d’escolars de quan tenia tres anys que avaluaven els professors i allà consta que dibuixava bastant bé. És una cosa que sempre m’ha vingut amb facilitat, que he tingut la sort de tenir un reforç positiu a la família i a les escoles, on se m’ha reconegut aquesta habilitat.

I en el moment en què vaig tenir ús de raó, ja volia ser dibuixant de còmics o d’il·lustrador o alguna cosa semblant. Després, a l’adolescència, uns amics em van regalar dos ‘sprays’ i aquí és quan es va liar.

Què creus que et diferencia dels altres muralistes o artistes que es dediquen a pintar?

Al final, cada artista té una veu personal. Llavors, realment, si ets un artista, el més comú és que tinguis una manera de fer i de pensar i de plantejar els treballs diferents a la resta, i això ja fa que cada artista sigui únic.

En concret, el que a mi més em diferencia és, d’una banda, formalment o estèticament, la meva combinació d’art abstracte i art realista o figuratiu i, d’altra, la filosofia de pintar un planeta millor, que això toca des del concepte dels meus murals fins a l’hora d’executar-los als materials que faig servir.

Jo, principalment, treballo amb pintures base a aigua, sense dissolvent tòxic, que no només no fan olor, sinó que tenen un impacte ecològic molt menor. Els envasos dels materials que utilitzo són envasos reciclables. La majoria dels materials que faig servir, especialment la pintura, està fabricada també a Espanya.

En algun moment t’ha suposat algun entrebanc treballar amb materials ecològics?

El repte ha sigut apostar per usar exclusivament aquests materials, perquè al final tenen uns costos més elevats. 

El 2015 és quan va començar a popularitzar-se aquest tipus de pintures i jo ràpidament les vaig adoptar com una manera exclusiva o uns materials exclusius amb els que treballar. I això va repercutir en els meus preus i, per tant, també en els costos que tenen els clients a l’hora d’invertir a contractar-me.

Aquí fa por, perquè al final sempre fa por apujar preus i, sobretot, pujar costos. Llavors, va ser un repte, però jo tenia molt clar, perquè pel meu estil de vida, el tema de la sostenibilitat era molt important. 

Era un pas natural i obligatori per a mi mateix que el meu art també tingués aquesta essència. 

“Tenia molt clar que, pel meu estil de vida, l’art també tingués aquesta tendència  sostenible”

Com ha estat el pas a treballar amb grans marques?

Ha sigut una passada, perquè al principi em va fer molta por perdre clients, perdre oportunitats, però amb els anys moltes marques també s’han anat redirigint cap a una filosofia més sostenible, i ha fet que marques molt importants hagin comptat amb mi per treballar amb elles.

Quin ha estat el moment més dur del teu camí?

Al principi, guanyar diners fent art és molt complicat i ser autònom també és molt complicat. Llavors, el combo de ser autònom-artista els primers anys va ser molt difícil. Per sort era molt jove i no tenia tantes responsabilitats ni tants costos a la meva vida com podria tenir ara, que tinc famí,lia.

Llavors aquells primers anys, sens dubte, van ser el més difícil però també és veritat que la il·lusió et mou i cada petita victòria has de fer com un gran pas. 

Com vas fer el salt a nivell de visibilitat?

Quan jo vaig començar a pintar just començaven les xarxes socials, però eren xarxes socials. Teníem el Fotolog, MySpace i aquestes coses. Jo allà penjava els meus treballs.

Després, amb les xarxes socials, sí que he compartit el meu treball, però aquest punt d’un reel viral o un encàrrec per un client famós o alguna cosa així són coses a les quals ja no aspiro. Al final no crec en la idea del pelotazo. Jo vaig pas a pas. 

Com va ser el pas a treballar amb marques internacionals?

Ha sigut molt progressiu. Aquest any fa 20 anys que vaig començar a pintar murals. Al final, primer una agència et contracta perquè decoris una tenda, però no fiques la creativitat, pintes el que et diuen.

Llavors ha sigut així, començar pintant el que el client volgués 100% fins al moment en què els clients han començat a veure coses que jo he fet pel meu compte i han dit m’agrada el que fas.

Ha sigut molt pas a pas i també jo he anat desenvolupant el meu estil a poc a poc. 

D’on neixen les teves idees?

D’una banda, la part de la filosofia de pintar un planeta millor, i l’altra, la més formal dels elements que pinto, ve molt de veure d’inspiracions diverses, des d’art abstracte lineal, art geomètric...

Al final, jo he fet com una amanida dels registres o els estils o els elements que a mi m’agraden i els he combinat d’una manera que a mi m’agrada i que trobo que enriqueixen molt el treball i el fan també molt reconeixible. 

Com adaptes una obra a un espai?

Sempre veig l’espai primer. I al final l’espai també condiciona molt a la composició. Primer veig l’espai, també el context, i després com l’abordo. Aquest seria l’ordre. 

T’has censurat alguna vegada en algun encàrrec?

He tingut la sort de no fer coses que vagin en contra de la meva manera de veure el món, però a vegades he fet coses on simplement jo no tenia veu, feia el que el client volia. 

Hi ha alguna obra que recordis especialment?

Hi ha dues i les dues les vaig pintar a Mollet del Vallès. La primera va ser un mural en homenatge a l’Ismael López, cofundador del Santuari Gaya. I l’altre és el mural de l’Alèxia Putellas, que també vaig pintar allà, perquè era un somni i la col·laboració amb Pepsi el va fer realitat. 

Creus que l’art pot generar canvi social?

M’agrada creure que sí, que realment els murals poden inspirar canvis socials o emocions en les persones que els veuen, però sense la necessitat d’incentivar un consum, sinó simplement una filosofia o una idea. 

Reprenent una mica el tema del live art, què suposa per tu pintar davant de la gent?

Després d’un munt d’anys fent-ho, encara em poso nerviós abans de sortir. Però al final també és veritat que estic tan acostumat a pintar que, un cop em poso a crear en directe en l’esdeveniment, tinc la capacitat de fer-ho molt ràpid i amb un resultat decent.

I és una cosa que també m’agrada molt, perquè la gent se sobta molt. De cop, en veure que en una hora s’ha creat una obra d’art amb certa complexitat i tal, crec que és una cosa molt xula de veure. Generalment, als esdeveniments on faig això, la gent ho celebra molt.

Moltes vegades es fan fotos després, o es fan servir l’obra de ‘photocall’ de l’esdeveniment. També dona un record una miqueta més memorable dels assistents de l’esdeveniment, perquè al final no és una cosa tan comuna com, per exemple, música en directe, que és una cosa més popular. 

En l’àmbit personal, sents alguna mena de pressió o d’autoexigència per superar-te en cada projecte?

Home, sí, jo al final intento continuar millorant i també augmentar el valor del meu nom com a artista, i això requereix, doncs, esforçar-te sempre.

I en els casos dels murals, cada paret és un repte. Al final, els murals en exteriors també estàs al sol, sota la pluja, en fred... O sigui, és un treball exterior on les condicions climatològiques afecten, el vent també, i  són un repte. En les pintures en directe no hi ha gaire marge per l’error. 

Creus que encara existeixen estigmes al voltant del grafiti i l’art urbà?

El món de l’art urbà, sobretot pel grafiti, està molt estigmatitzat. 

Per sort, ha canviat molt en les últimes dècades, però continua sent una cosa que, d’una banda, està molt mal vista o molt poc respectada, però d’altra també té un aire rupturista i transgressor que també forma part del seu atractiu i que fa que l’art urbà s’hagi convertit en una de les principals vessants de l’art contemporani avui en dia i estigui també molt valorat per col·leccionistes.

L’art urbà està molt polaritzat, però, en general, a escala popular, la imatge és més dolenta que bona. 

“El món de l’art urbà, està molt estigmatitzat, sobretot pel grafiti”

Creus que la presència de marques i institucions ajuda a canviar aquesta percepció?

Sí, al final és suport. Tant per part d’empreses, grans marques, com per part d’institucions, com els ajuntaments, i fins i tot escoles, que tenen murals en els seus espais.

Al final, crec que hi ha un punt que és el més difícil, que és fer art de qualitat al carrer, que es mereixi l’atenció, el respecte o l’admiració de la gent, i el següent punt és que entri en aquests circuits comercials i institucionals on realment li donin la possibilitat de continuar. 

Canvia la percepció de l’art urbà quan arriba el reconeixement?

Sí, jo crec que, al final; premis, casos d’èxit, amb clients rellevants, o coneguts, o amb prestigi, tot això, ajuda que puguis ser un grafiter tipus A o tipus B, d’alguna manera, en la percepció de la gent.

Totes aquestes experiències que pugui tenir un professional, encara que sigui en un àmbit que estigui estigmatitzat, fan que, segurament, pugui superar moltes adversitats. 

On està la línia entre art i activisme?

Jo crec que no hi ha una línia que separi l’art de l’activisme, crec que és un gradient, i hi ha gent que posa el seu art amb més intenció a buscar un canvi social o cultural, i hi ha gent que ho fa d’una manera més introspectiva, i potser no té un enfocament d’activisme.

Al final, l’artivisme no deixa de ser activisme a través de l’art, és a dir, buscar un canvi. També és possible que un artista que no es consideri activista generi un canvi de manera involuntària. O sigui, jo crec que hi ha dos factors: la intenció i la conseqüència. 

Quin missatge vols transmetre amb el teu art?

Bé, el desig, la voluntat de deixar un planeta millor, com sigui que la persona que ho llegeixi ho interpreta. 

Hi ha gent que pensa a pintar un planeta millor, té molt a veure amb l’ecologia, amb la biodiversitat, i hi ha gent que ho veurà des d’un punt de vista més social i cultural. Crec que pintar un planeta millor té els dos vessants i aquesta és la meva missió. 

Cap a on creus que evoluciona l’art urbà?

Hi ha alguns països com els Estats Units, Austràlia o el Regne Unit que estan recuperant molt la publicitat pintada a mà. 
I crec que això ho veurem a Europa i a Espanya en els pròxims anys. Aquest ressorgiment d’un tipus de publicitat més performativa crec que és imminent.

A Espanya tenim molt talent. Alguns dels millors artistes del món són espanyols, i a Espanya no se’ls està donant el reconeixement suficient. Crec que ve una època daurada de l’art urbà a Espanya i a Europa. 

On et veus d’aquí 5 anys?

Cada any és un passet, un esglaó més, doncs em veig cinc esglaons més amunt. Que sigui molt o poc, això és molt relatiu. Simplement seguint la mateixa línia, a poc a poc.

Quins reptes tens ara mateix?

Ara mateix, projectes on el mural és l’eix central d’una acció que va molt més enllà, que pintar un mural forma part també d’un documental o d’una campanya promocional. 

O sigui, al final, els projectes que ara venen pel que fa a murals són molt més que un mural. 

Quin consell donaries a algú que vol dedicar-se a l’art?

Que tingui paciència, que les coses arriben, però trigant més del que volem. I, bé, que al final ens hem d’esforçar per buscar l’excel·lència en el que fem, si realment volem millorar, aprendre, i aconseguir prou reconeixement per viure d’això.