Joan Liaño, de 19 anys i veí de Granollers, ha estat un dels protagonistes del programa musical Eufòria, de TV3. Liaño va ser escollit d'entre els 1.500 aspirants que es van presentar al càsting. D'aquests, 90 van passar a la segona fase, d'on van sortir els 16 concursants. Després de ser expulsat a la gala 9 del talent show, el jove granollerí valora la seva participació al programa i considera que ha estat l'oportunitat que necessitava per acabar de decidir què vol fer en un futur. El de Granollers va participar l'any passat en la primera edició d'Objectiu Paki, el programa musical creat per RTV Cardedeu, una oportunitat que també el va ajudar a donar-se conèixer dins del món de l'actuació. Malgrat tot, els seus inicis es remunten a Granollers, on destaca l'espai que va tenir per actuar en les diverses edicions de l'Escenari Obert organitzat pel GRA Jove, de Granollers.

De petit, va estudiar a l'escola Salvador Espriu i va fer l'ESO al Celestí Bellera. Després, va fer un cicle d'estètica i bellesa a l'institut de Montmeló. En els darrers anys ha treballat de maniqueista, una feina que ha passat a ser tot un hobbie al mateix temps que ho compagina amb el que l'apassiona: l'actuació.

Com estàs després de tot el frenetisme de la tele i del programa?

Encara estic baixant del núvol del qual ha estat tot el programa. Quan estàs a dins allò és la teva vida, tu estàs allà i no vols sortir perquè és el que t’agrada fer i el que vols. Per exemple, a la cinquena gala, quan podia haver marxat, no estava preparat per deixar el programa encara. En canvi, a la novena, la sensació era molt diferent i ja esperava marxar. Estava molt preparat i vaig poder gaudir i gaudir les nou gales

Sabies que a la novena gala series tu al que farien fora?

Jo ja tenia la sensació que marxaria des del moment en què em van adjudicar la meva cançó. “Sé que lluitaràs”, de Kate Ryan crec que no era una cançó per lluir-se vocalment i veient el nivell de la resta de concursants jo sabia que tenia molts números per marxar aquella gala. Així i tot, vaig marxar molt content

Com la vas viure?

Aquella gala la vaig viure molt intensa i molt emotiva. Recordo que quan em van posar a la zona de perill, em vaig treure un pes de sobre i estava molt tranquil.

“Jo ja tenia la sensació que marxaria des del moment en què em van adjudicar la meva cançó”

Estàs preparat pel concert que se celebrarà el 16 de juliol al Palau Sant Jordi?

Jo encara no m’ho crec, encara estic en una bombolla. Són dues cites al Palau Sant Jordi i amb 18.000 persones cada dia i és una burrada. No et puc negar que estic acollonit, però també et dic que aquesta sensació em durarà vint segons a sobre l’escenari, jo m’animo allà dalt.

Les entrades es van esgotar i, fins i tot, es va haver de programar un segon concert per a l’endemà. Heavy, no?

Nosaltres ja estàvem impactats perquè les entrades es podien comprar a la pre-venta, i es veu que tothom va agafar aquesta opció i la meitat d’aforament del palau es va omplir, només, amb la pre-venta.

Esperaves la repercussió que ha tingut el programa?

No, no, de veritat que no. Nosaltres teníem una setmana de preparació del programa entre gala i gal·la, però a la primera vam tenir un mes. Vam començar a assajar i encara no hi havien muntat el plató. Ni els productors sabien com aniria el programa.

Les cinc primeres gales eren en indiferit, per la qual cosa quan nosaltres estàvem gravant la gala 2, a la tele s’estava retransmetent la 1. Va venir un redactor del programa i ens va dir que havíem estat Trending Topic a Twitter i que havíem estat el segon programa més vist, inclús per davant de canals nacionals, i que havíem superat el share de TV3.

Que t’han semblat els presentadors?

Molts programes de televisió són poc humans en el sentit que davant de les càmeres és una cosa i darrere una altra diferent. En canvi, a nosaltres la Marta Torné i el Miqui Nuñez ens han cuidat fora de càmeres

I que tal amb els companys?

Aquest és un tema que hem parlat. Nosaltres tampoc ens considerem amics amics, sinó companys. Amics és una paraula molt forta. A nosaltres ens ha unit una experiència molt maca que ha fet que ens estimem i ens tinguem afecte i estigma, pero som companys. També és cert que hi ha gent amb qui he tingut més afinitat i que els tindre per tota la vida

Amb qui has mantingut més contacte fora del programa?

En especial amb l’Estela; que va ser des del primer dia, l’Edu; perquè per mi ell s’ha convertit en el meu germà gran i l’estimo moltíssim, i la Mariona, amb ella he tingut una connexió molt especial des que va començar el programa i cada gala que ha anat passant l’he anat estimant més

Com va ser el primer contacte amb la realitat en sortir del programa?

La primera hòstia és forta. La primera setmana va ser de desconnexió total, no vaig sortir ni de casa. Quan surts d’allà penses en el contacte amb les discogràfiques i tens la incògnita del que passarà a partir d’aquell moment i penses en “Si jo ara no m’espavilo, d’aquí a cinc mesos ningú s’enrecorda de mi”. Suposo que la qüestió es anar fluint i, gràcies a això, m’he adonat que vull estudiar teatre musical i és el que faré el pròxim any.

Tu ja tenies l’experiència que vas adquirir a Objectiu Paqui, el programa de Radiotelevisió Cardedeu. Et va servir per tenir més confiança i afrontar els reptes davant la càmera?

Jo ja havia viscut el que eren els directes, ja havia vist a gent cridar per estrès darrere de càmeres, jo tot això ja m’ho sabia. Quan fèiem els indiferits, jo m’ho prenia amb molta calma gràcies al que jo havia viscut ja a Objectiu Paqui, i mai m’oblidaré de tot el que vaig aprendre allà, va ser un dels meus principis i m’ha fet agafar moltes taules, sense ells no hagués entrat a Eufòria.

Com es va prendre la teva família la notícia?

Els meus pares superbé, sempre m’han dit que tinc taules per dedicar-me a això perquè és el que ho vull, i ells estan orgullosos. Des de sempre m’han recolzat

Com arribes al càsting d’Eufòria?

Doncs me’l va enviar el meu millor amic, en Jan, a qui li agrairé tota la vida. En aquell moment el programa no es deia “Eufòria”, sinó “busquem cantants per càsting de TV3”. Jo no m’anava a presentar, però ell em va convèncer. Primer havies d’enviar un vídeo, a partir del qual et seleccionaven per anar al primer càsting presencial, que va ser a la UB. A partir d’aquí seleccionaven als següents pel segon càsting, que va ser de tres dies i de 1500 van quedar 90, de 90 40, de 40 van quedar-ne 25, i d’aquests 25 van sortir els 16 eufòrics.

Has estat més temps del que esperaves?

He estat més temps del que m’esperava, i crec que aquesta sensació l’hem tingut tots, inclús la Mariona guanyadora. També és per com s’han donat les coses, possiblement, si el programa tornés a començar amb els mateixos artistes, els finalistes serien uns altres i tots haguéssim acabat en posicions diferents. També hi ha factors de sort i per això jo sempre dic que els setze eufòrics ja som guanyadors per haver superat el càsting de 1500 persones i si hem arribat on hem arribat ha estat perquè els “coaches” ens han valorat.

Tens algun record del programa on ho vas passar especialment malament?

Els tres dies de càsting. Ha estat la millor i la pitjor experiència de la meva vida. Quan passes el primer no t’ho creus, i al darrer dia jo estava supercansat, no havia dormit gens i el cansament podia amb mi. Recordo que havíem de cantar una cançó solista al càsting final, tots estàvem molt fatigats i alhora nerviosos i ens van citar a la Mariona, al Joan, a l’Estela i a mi, i va ser quan ens van comunicar que havíem entrat

Es podria dir que aquest és el teu record inoblidable?

Sí, sí, sempre recordaré la cara dels “coaches” molt seria i de cop i volta amb un somriure d’orella a orella dient-nos que havíem entrat al programa. També recordo molt la cara de la Carol Rovira quan al càsting final vaig cantar “My way”, a ella la recordo amb una cara plena d’emoció. A més a més, recordo un gran moment que va ser quan els coaches es van disfressar de nosaltres i el Dani Ingles es va disfressar de mi, veure’l amb el meu corsé cantant ‘i Kissed a Girl’ i que fos considerada com una de les actuacions icòniques d’Eufòria em va emocionar molt

Com afecta anímicament tot l’estrès que patiu els concursants?

El més difícil del programa no era cantar i fer els coros, el més complicat era suportar les crítiques i la pressió que teníem per fer-ho bé i per quedar bé. Qualsevol cosa que deies o feies podia ser jutjada, i això afecta molt psicològicament. De fet, jo vaig estar unes setmanes que no em reconeixia, estava com un zombi, m’afectaven molt les crítiques

Les has portat malament?

Molt. Però hi ha una cosa en especial que no m’agradava que em diguessin gens, perquè em molestava, i era que jo representava a un col·lectiu al qual estava donant ‘bombo’. I em fa ràbia, perquè la gent no pensa que Eufòria és un programa de cantar, que si no tingués talent no hagués ni entrat. Si m’he mantingut nou gales, ha estat pel meu talent i per la meva personalitat. Si estic aquí és per alguna cosa, no per la meva condició sexual

Afectaven més les crítiques de les xarxes socials o les del jurat?

Jo m’he quedat amb una espineta dins del programa. A part del repertori que se m’ha posat, que em va fer anar de més a menys i em vaig acabar estancant fins que vaig marxar, ha estat el tema del ‘favorit’ de cada setmana. Jo no he estat favorit a cap de les nou gales, i considero que n’hi ha hagut a algunes, com a la del ‘Petit Príncep’ o ‘Disco Inferno’ en la que no només vaig cantar i ballar sinó que també vaig patinar, crec que no se m’ha valorat com se m’hauria d’haver valorat i podien haver premut el botó perquè m’ho mereixia.

Quina creus que va ser la teva millor actuació?

Jo crec que ‘Àguila Negra’, però el que passa és que a la primera gala no hi havia favorit, així i tot amb ‘Disco Inferno’; cantar, ballar i patinar... crec que es mereixia un botó per seure’m al tron.

Que et van semblar els finalistes?

Va estar renyida, va estar molt igualada i jo vaig tenir dubtes de qui guanyaria. Jo no vaig votar, potser ens encaminàvem tots una mica cap a la Mariona, perquè la tia és bona, però ho vaig viure tot molt content des del plató.

T’has convertit en el referent de molta gent i se t’ha adjudicat l’etiqueta de “representant” de la comunitat LGTBIQ+. Va ser intencionat?

Me la vaig donar jo sol. Ningú em va obligar a fer res i ningú em va posar en aquesta posició. Em van donar ‘Ho tenim Tot’, de Joan Dausà, i jo escoltava la lletra i em ficava en les frases reivindicatives i li vaig dir al Dani Ingles que volia convertir la cançó en una icona de la comunitat LGTBIQ+. Aquesta actuació va tenir molta repercussió i va arribar a molta gent, especialment a aquells que coneixen o estan dins d’aquest col·lectiu.

"Me la vaig donar jo sol. Ningú em va obligar a fer res i ningú em va posar en aquesta posició"

Amb el teu exemple televisiu, deus haver ajudat a molts joves

Molta gent m’ha obert dient que els havia ajudat i m’han arribat a dir “icona gai de Catalunya”. En cap moment vaig buscar aquest propòsit, però és molt maco i em sento molt afortunat, però això també comporta una responsabilitat. Rebia missatges on em deien que gràcies a mi havien sortit de l’armari o que, fins i tot, es canviarien de sexe. Són coses fortes quan llegeixes, però que a mi m’emocionen

I a tu t’ha ajudat personalment?

Amb ‘Ho Tenim Tot’ hi va haver una cosa que em va passar i que va ser molt especial. Jo estava coneixent un noi que m’agradava molt i amb el que estava molt content. El dia abans de la gala em va dir que jo també li agradava molt per com era, però que no volia seguir amb mi perquè era “molt femení” i tenia molta ploma. Això em va destrossar, però em va ajudar a fer un canvi de xip i em va ajudar a trobar un sentit a la cançó, i per això és tan especial per a mi, perquè li vaig demostrar tota la ploma que tenia, tot el femení que era i l’orgullós que estic de ser-ho, i així ho vaig deixar anar amb el missatge final “Eufòria, no tingueu por a ser qui sou mai”.

Com ha canviat la teva vida després de la teva participació en el programa? Segueixes al món de la manicura?

Sí, jo era l’encarregat de Hacks for Nails, però ara ja no faig les 40 hores a la setmana. Hi vaig dies puntuals i quan puc. Tinc la meva agenda de clientes, que s’ha estès gràcies a Eufòria, i soc un “freelance”. Abans això era la meva vida i la meva feina, i cantar un hobbie, però ara han canviat els papers; Hack for Nails és el meu hobbie que em trenca la rutina i cantar és la meva feina.

Tens nous projectes a curt o llarg termini?

Tinc cosetes, cosetes guais que per setembre podran sortir a la llum i estic molt content. Ho estic preparant tot amb molt afecte per al públic. A partir d’aquí, també s’ha de fluir i el que arribi benvingut és

On et veus d’aquí 5 anys?

Em veig acabant els meus estudis de teatre musical, traient cançons i fent els meus bolos

I d’aquí 10?

Això ja és com el meu somni, però em veig sent una persona reconeguda i dedicant-me plenament a la meva passió, la música.

Què representa Granollers per tu?

Estic molt content de ser el granollerí de l’edició d’Eufòria, jo soc un enamorat de la ciutat. Quan estic trist i em ve de gust passejar, dono un volt per la Porxada, carrer Major... i m’encanta.