En les darreres setmanes, les vagues i mobilitzacions del professorat han tornat a situar l’educació pública al centre del debat a Catalunya. Més enllà de les xifres i els titulars, el conflicte té una realitat quotidiana que es viu dins de les aules, als centres i en el dia a dia del personal docent.

A l’institut El Til·ler, a Les Franqueses del Vallès, aquest malestar ha pres forma amb l’aparició d’una assemblea docent pròpia, creada aquest mateix curs. Aquesta entrevista vol acostar al lector les paraules dels protagonistes i la seva experiència des de dins. Bernat Blanquer, Montse Garcia, Carla Solà i Lucía Trabajo, membres del professorat, expliquen en primera persona què els ha portat a mobilitzar-se, quines dificultats afronten ara mateix i per què consideren que les reivindicacions educatives van més enllà de les condicions laborals i tenen un impacte directe en la qualitat de l’educació.

Què és l’assemblea docent d’El Til·ler i a qui representa dins del centre?

Bernat Blanquer: L’assemblea docent és un espai de trobada i organització del conjunt de treballadores i treballadors del centre, pensat per debatre i posar en comú les nostres condicions de feina, que inevitablement acaben sent també les condicions d’aprenentatge de l’alumnat. 

Es tracta d’un espai obert a totes les docents, que han estat convidades a participar tant de les assemblees com de les mobilitzacions i reivindicacions que se’n deriven.

En el nostre cas, l’assemblea neix aquest curs 2025-26, en paral·lel al que ha passat a molts altres centres del país. Sorgeix de la necessitat de donar una resposta col·lectiva a les mobilitzacions que hi ha hagut des de l’inici de curs al sector de l’educació pública, amb reivindicacions clares com la reducció de la burocràcia, la disminució de les ràtios a l’aula i un augment real de la inversió i dels recursos per part de l’administració.

Què està passant actualment a l’educació pública que us ha portat fins aquí?

Bernat Blanquer: El que està passant és que hem arribat a un punt d’esgotament generalitzat.  Durant molts anys, la vocació del professorat ha compensat mancances estructurals del sistema, però això ja no és sostenible. La manca d’inversió no és puntual, sinó que és estructural i s’arrossega des de fa temps.

A més, no és una problemàtica exclusiva del professorat: afecta el conjunt de la comunitat educativa. Parlem també del personal laboral, monitores, vetlladores… 

Tot plegat configura un sistema tensionat, amb cada cop més exigències però sense els recursos necessaris per assumir-les amb qualitat.

Què us ha portat a secundar la vaga?

Montse Garcia: Ens hi ha portat la necessitat de defensar una educació pública de qualitat en tots els sentits: en recursos, en reconeixement social i en prestigi de la professió. 

Per poder ensenyar bé, necessitem temps i condicions adequades, i això implica tenir ràtios d’alumnes que permetin una atenció real i per disposar d’unes condicions laborals i salarials concordes amb la responsabilitat de la nostra feina.

Poden haver-hi conseqüències?

Montse Garcia: També hi ha la preocupació de no continuar perdent drets laborals que s’havien aconseguit en el passat i que les noves generacions de docents ja no tenen garantits. La vaga és, en aquest sentit, una eina per frenar aquest retrocés.

És un malestar puntual o acumulat?

Montse Garcia: És clarament un malestar acumulat. La societat ha canviat molt i això es reflecteix a les aules, que són cada cop més diverses i complexes. Nosaltres volem adaptar-nos a aquesta realitat i donar-hi resposta, però per fer-ho necessitem suport.

Aquest suport ha de venir de l’administració, amb més recursos i menys burocràcia; de les famílies, donant valor a la tasca docent, i també en forma de temps: hores per preparar classes més motivadores i engrescadores, que sovint perdem en tasques administratives que no tenen un impacte directe en l’aprenentatge.

Quan vau sentir que la situació havia arribat a aquest punt?

Montse Garcia: El punt d’inflexió arriba quan ens organitzem i diem prou. Quan comencem a crear col·lectius de centre i, posteriorment, assemblees, i ens adonem que no estem soles.

Aquesta presa de consciència col·lectiva és clau: ens permet entendre que el que ens passa no és individual, sinó compartit, i que cal actuar conjuntament per dignificar la nostra feina i la nostra vocació.

Com valoreu l’acord entre el Departament d’Educació, CCOO i UGT?

Carla Solà: La meva valoració és prudent. És cert que pot servir per desbloquejar una situació de tensió, però queda lluny de donar resposta a moltes de les demandes que fa temps que arrossega el professorat. 

Fa la sensació que aborda alguns aspectes concrets, però evita entrar de ple en els problemes estructurals del sistema educatiu.

Respon a les necessitats del professorat?

Carla Solà: Des del meu punt de vista, no hi respon del tot. Moltes de les mesures plantejades no tenen un impacte clar en el dia a dia a l’aula, que és on realment es viu la realitat educativa.

Les necessitats més urgents continuen sent la reducció de ràtios, l’augment del personal de suport i una millora real de les condicions de treball. Sense aquests elements, és difícil parlar de canvis profunds.

Què hi trobeu a faltar en les mesures?

Carla Solà: Sobretot concreció i compromís. Hi ha mesures que són massa obertes en el temps o poc definides, i això genera dubtes sobre la seva aplicació real. Falta un calendari clar que asseguri que els canvis es faran efectius.

També trobem a faltar una reducció real de la càrrega burocràtica, que és una de les queixes més compartides pel professorat i que afecta directament la qualitat de la nostra feina.

Hi ha algun element positiu en l’acord?

Carla Solà: El fet que es reconeguin, encara que sigui parcialment, algunes reivindicacions històriques i que s’hagi arribat a un acord després d’un període de conflicte. 

Es pot entendre com un punt de partida, però en cap cas com una solució definitiva.

Quins són els principals problemes estructurals del sistema educatiu públic?

Carla Solà: N’hi ha diversos, però un dels més evidents és la massificació: ràtios elevades que dificulten molt l’atenció individualitzada. 

A això s’hi suma la manca de personal de suport i una complexitat creixent a les aules, que requereix molts més recursos dels que tenim actualment.

Què ha empitjorat en els últims anys?

Carla Solà: Principalment, la càrrega burocràtica i la distància entre el que se’ns demana i el que realment podem fer amb els recursos disponibles. 

Ha augmentat el nivell d’exigència cap al professorat, però sense que això vagi acompanyat de millores en les condicions de treball.

Quines mancances són més urgents?

Carla Solà: Reduir ràtios, incrementar el personal de suport (especialistes, orientadors, vetlladors) i simplificar la burocràcia. 

Sense aquestes mesures, és molt difícil garantir una educació de qualitat i realment inclusiva.

Com definiríeu l’estat actual del sistema educatiu?

Carla Solà: És un sistema que es manté gràcies al compromís del professorat, però que necessita canvis estructurals profunds per poder donar resposta a la realitat actual.

Com descriuríeu les vostres condicions laborals actuals?

Lucía Trabajo: Són cada cop més exigents i poc sostenibles a llarg termini. Les ràtios elevades dificulten una atenció individualitzada, especialment en un context de creixent diversitat a les aules. A més, la càrrega burocràtica ha augmentat notablement i resta temps a la preparació de classes i al seguiment pedagògic.

A això s’hi afegeix la manca de recursos materials i humans, així com una percepció de desvalorització de la tasca docent, també reflectida en unes condicions salarials que no s’han actualitzat adequadament en molts anys.

Qui està pagant les conseqüències d’aquesta situació?

Lucía Trabajo: Les conseqüències recauen directament sobre la qualitat educativa. 

Amb ràtios més baixes es podria oferir una atenció més personalitzada i millorar la convivència i l’acompanyament de l’alumnat. Amb més recursos, es facilitaria la inclusió i l’equitat. A més, unes condicions laborals dignes són clau per garantir la motivació i l’estabilitat del professorat. 

Per això, les reivindicacions docents no són només laborals, sinó també una aposta per una educació pública més justa, inclusiva i de qualitat per a tothom.

Com ha afectat la divisió sindical en aquest conflicte?

Bernat Blanquer: Des del nostre punt de vista, aquesta divisió ve marcada per la decisió de CCOO i UGT de pactar amb el govern, tot i tenir una representativitat limitada. 

Aquest acord ha estat rebutjat per desenes de milers de treballadores en consultes impulsades per altres sindicats.

Creieu que l’acord representa el col·lectiu docent?

Bernat Blanquer: En cap cas. De fet, ha tingut l’efecte contrari: ha reforçat la cohesió de les assemblees de centre i ha impulsat mobilitzacions com les vagues recents, que han expressat un rebuig clar a l’acord.

Aquesta divisió debilita o enforteix el moviment?

Bernat Blanquer: Fins ara, l’ha enfortit. No ha reduït l’activitat ni la participació; al contrari, les mobilitzacions han estat massives i sostingudes.

Quin suport rebeu de les famílies?

Montse Garcia: En general, percebem força suport. Les famílies sovint identifiquen els problemes a través del que els expliquen els seus fills, i això facilita la comprensió de la situació.

També és cert que hi ha casos en què es perceben més les afectacions immediates de les mobilitzacions, però intentem fer entendre que darrere hi ha una lluita per millorar el sistema educatiu.

La societat entén les vostres reivindicacions?

Montse Garcia: Crec que, en gran part, sí. Hi ha una percepció general que l’educació té mancances i que és un pilar fonamental de la societat. 

Si volem una societat més crítica i forta, cal reforçar el sistema educatiu.

Us preocupa l’impacte de la vaga en les famílies?

Montse Garcia: Ens preocupa més que la situació no canviï. Les reivindicacions tenen com a objectiu millorar l’educació, i això pot comportar afectacions puntuals, però creiem que són necessàries per avançar.