Reconegut internacionalment com un referent en cirurgia plàstica, estètica i reconstructiva, el doctor Ivan Mañero ha dedicat la seva trajectòria a millorar la vida de les persones a través de la medicina. Des de la reconstrucció mamària fins a la cirurgia de reassignació de gènere, passant per la lluita contra la mutilació genital femenina, la seva pràctica mèdica combina innovació, compromís i una forta vocació humanitària. Amb més de vint anys d’experiència, ha vist com la seva especialitat ha evolucionat, tot enfrontant debats ètics, reptes mèdics i desigualtats d’accés als tractaments.

En aquesta entrevista, parlem amb ell sobre la seva visió de la bellesa, els seus desafiaments professionals i l’impacte de la cirurgia en la vida dels pacients.

El teu nom està vinculat a l’excel·lència en cirurgia plàstica i reconstructiva, què et va motivar a especialitzar-te en aquest camp?

Sempre havia tingut clar el que volia fer, sabia que em volia dedicar a la cirurgia estètica des del principi. La cirurgia estètica és el vèrtex de dos espais molt importants per mi.

 Em vaig trobar amb una disciplina que justament parlava de la figura humana i de les seves malalties. 

Quines són les principals vessants de la cirurgia plàstica?

Amb dos vessants, la reconstructiva que entraria, el càncer mama amb les reconstruccions de pit, una amputació amb reimplantació, treure un tumor i reconstruir, etc. 

I l’altra part que no està relacionada amb cap malaltia, sinó amb la bellesa i l’envelliment. Bàsicament, dues de les meves passions juntes en una sola activitat.

Després de més de vint anys d’experiència, com creus que ha evolucionat l’enfocament de la cirurgia plàstica i reconstructiva?

Crec que la cirurgia plàstica i reconstructiva ha evolucionat paral·lelament a la importància que a l’ésser humà li ha donat cada vegada més a l’aparença externa. Això ha passat sempre, si estàs a casa al sofà aniràs amb xandall i un monyo, però si sortiràs de festa o sortiràs a fora per algun motiu, el primer que faràs serà arreglar-te. 

Per tant, la gent que s’exposa tant a les xarxes socials s’ha hagut d’arreglar.

Com a professional l’estètica et genera debats ètics?

Es genera molt debat ètic, però és un debat buit, és fals. Sempre s’ha volgut criminalitzar la bellesa. La bellesa és una dotació de la natura per la diversitat sexual, és a dir, per procrear-se. La bellesa és pura, és una cosa que la natura atorga a un dels dos sexes perquè es puguin aparellar i tenir fills.

I des d’un punt de vista mèdic, com interpretes el debat sobre l’envelliment?

Mirant la bellesa des d’un punt de vista mèdic, si una persona em diu que la gent ha d’assumir que envelleix i no té per què fer res. Però, la pell és un òrgan com qualsevol altre, que té la seva pròpia funció. 

A més, és l’òrgan més gran del cos i el més castigat.

Quina és la teva resposta a l’argument que cal acceptar l’edat sense intervencions?

L’ètica et diu que aquest òrgan està malmès, per què te’l vols arreglar? Has d’assumir l’edat que tens. Llavors jo et diria, totes les persones que van coixes a causa d’una artritis de maluc, que no es facin una pròtesi de maluc. Com has d’envellir has d’anar coix, no? Per què la pell és considerat un òrgan diferent dels altres?

El problema està quan s’utilitza la bellesa com a producte i s’associa a la felicitat. Quan en els mitjans de comunicació es ven que si ets guapo o guapa seràs feliç i triomfaràs a la vida comença el problema. 

La bellesa que és una cosa natural es converteix en una cosa amb aspiracions.

Quins consideres que han sigut els teus reptes i fites aconseguides al llarg de la teva carrera?

El meu repte més gran en cirurgia plàstica ha sigut poder crear una clínica que és única a Europa. Un hospital dedicat a la cirurgia plàstica que no sembla un hospital. Anar a l’hospital no hauria de ser sinònim d’anar a un lloc lúgubre.

I l’altre, evidentment és el món del canvi de sexe i de les cirurgies de gènere. Hem pogut arribar a uns estàndards de qualitat que ens ha portat a estar en el focus a escala mundial. 

Jo crec que són les dues coses amb les quals puc sentir-me més orgullós.

A la llarga de la teva trajectòria hi ha algun cas que t’hagi marcat especialment?

M’han marcat molts casos al llarg de la meva trajectòria, un dels més durs ha estat dins del món de la cirurgia de gènere.

Un cas d’una persona, que en realitat era una dona que va néixer en el cos d’un home. Va casar-se, va tenir fills i va seguir la vida que socialment estava acceptada. 

Li van diagnosticar càncer, amb una esperança de vida d’un any o dos. Va decidir amb la seva família que volia viure el que li quedava com a dona i el vaig operar. 

Va ser una experiència on algú amb seixanta anys pot passar els dos últims anys de la seva vida com els dos únics anys que ell considera que ha viscut.

Com a pioner de la cirurgia de canvi de sexe, com ha evolucionat aquesta especialitat en els últims anys?

Aquesta especialitat ha evolucionat en dos aspectes. Primer l’edat dels meus pacients, abans eren gent gran que ja havien passat amargats 40 o 50 anys de la seva vida i ara els meus pacients són nens i nenes.

Aquest és el gran canvi. Aquest és el canvi on una societat ha entès que estan entre nosaltres i volen ser feliços.  Ara sí que hi ha molta comprensió al respecte.

Quins són els principals reptes que enfronten les persones trans a l’hora d’accedir a aquests procediments?

Actualment, el repte més important, és que a través de la sanitat pública aquesta cirurgia no és prioritària. Hi ha llistes d’espera de quinze anys, llavors pot ser que tu entris a la llista d’espera amb l’edat de quinze anys, però no et puguis operar fins als trenta.

Quina és la principal dificultat que impedeix reduir aquests temps d’espera?

 No hi ha prou recursos i els que hi ha s’han de prioritzar en casos de vida o mort. Tot i que moltes vegades els casos transsexuals acabin també derivant en suïcidis.

El segon gran problema que ens trobaríem també és que inclús tenint els recursos ens faltarien especialistes. 

Què fa que aquesta cirurgia sigui especialment complexa?

Aquesta cirurgia és molt complexa per molts motius, però el motiu principal és que la medicina està molt compartimentada i per poder realitzar-la es necessita o bé molts especialistes de diferents àmbits, o molts metges amb una formació molt extensa.

T’has trobat amb pacients que prefereixin amagar que s’han sotmès a un canvi de sexe?

Per desgràcia, avui dia, el més freqüent encara és veure pacients que no volen dir res. Jo diria que el món ‘trans’ el podem dividir en tres grans grups: un més lluitador i reivindicatiu, com els col·lectius; un grup reivindicatiu, però aliè als col·lectius, és a dir, que es manifesten des de la seva pròpia identitat; i després, la gran majoria són gent que no diuen res. No perquè tinguin algun tipus de por o sensació de rebuig; que cada vegada hi ha menys, sinó simplement perquè ho han normalitzat i no tenen per què fer-ho públic.

La teva labor en la reconstrucció de víctimes de mutilació genital femenina ha sigut àmpliament reconeguda. Com vas arribar a involucrar-te en aquesta causa?

La meva experiència en cirurgia de canvi de gènere em va donar la capacitat i les habilitats de desmuntar i muntar, com si fos un puzle, peça per peça. Desmunto un penis en peces i el munto una vagina. 

Llavors em vaig adonar que això, estava estretament relacionat amb la mutilació genital femenina. 

Vaig veure que aquí jo tenia alguna cosa a dir i moltes coses a fer.

I més enllà de la cirurgia, quin impacte creus que tenen aquests procediments en la vida dels pacients?

Doncs mira, la mutilació genital femenina té llums i ombres. A l’Àfrica subsahariana aquesta pràctica és comuna, amb l’objectiu que les dones no siguin infidels.  

Quins són alguns dels motius que es donen per justificar la mutilació genital femenina en aquestes regions?

Allà consideren que les dones no mutilades no poden cuinar, perquè si van a fer pipí i es netegen amb les mans contaminarà el menjar del seu marit. Si tenen clítoris i tenen un fill per la vagina, si el nen toca el clítoris pot estar endimoniat. 

Però a tot això se li ha de sumar que aquestes intervencions les fa una curandera en un bosc, on les probabilitats que la dona mori són elevades.

Les dones que evites que mutilin després et diuen que les has fet desgraciades, que ara mai es casaran. Supliquen ser mutilades per poder fer alguna cosa amb la seva vida.

I en el cas de les dones que han emigrat i han tingut una nova perspectiva sobre aquesta pràctica?

Això seria la creu. La cara és sobretot dones que han emigrat a Catalunya i una vegada aquí, amb la seva nova vida i amb les seves noves parelles entenen que el que els hi ha passat té una solució. 

Quin paper juga la cirurgia reconstructiva en aquests casos?

Aquestes s’operen i es reconstrueixen, i passen a tenir una vida sexual de plaer sense dolor. 

A escala mèdica, la Fundació opera gratuïtament a totes les dones que es vulguin fer la reconstrucció, perquè és una cosa voluntària.

 La dificultat la trobem quan hem d’operar a nenes mutilades en el seu país d’origen. Allà estàs anant en contra seva, et poden perseguir per fer-te una reconstrucció. Per tant, intentem potenciar la prevenció d’aquests casos a través d’escoles i una educació.

A més de la teva pràctica mèdica, has desenvolupat nombrosos projectes solidaris. Què és el que et va motivar a involucrar-te en iniciatives d’ajuda humanitària?

Això s’educa, s’ha d’educar en la necessitat d’ajudar, en la necessitat de donar, en la necessitat de compartir. Si tu tens un nen de l’escola, que va a l’escola, i a l’època de reis l’escola els diu als nens, escolteu-me, nens, heu de portar una joguina pels nens que no en tenen.

Com es pot ensenyar la importància d’ajudar als altres des de petits?

Li pots dir, escolta’m, busca una joguina, que ja no juguis amb ella i no t’agradi, i porta-la. Això es diu caritat. O li pots dir al nen, escolta’m, anirem a comprar una joguina nova, que tu mai veuràs, però és nova i la portarem a l’escola. Això és solidaritat.

I com combines aquest deure com a cirurgià amb aquest tipus de projectes?

Doncs mira et diré una cosa, la solidaritat és dividir el que tens. Per tant, d’alguna forma, jo sabia que com més tingués jo, com més triomfés, més donaria. 

Al final, és transferir la riquesa d’un lloc a l’altre.

I amb quins reptes et trobes a treballar en context amb menys recursos?

Doncs m’ha ajudat molt a millorar la meva pràctica quirúrgica amb recursos. M’ha ajudat molt a enginyar. És a dir, jo he operat a Àfrica cirurgies amb la llum de cinc iPhones perquè no hi havia llum. 

O utilitzar instruments que mai hagués dit per fer cirurgies, que després m’han inspirat a inventar instruments nous en el Primer Món.

I quina herència t’agradaria deixar en el camp de la cirurgia plàstica i reconstructiva?

Jo crec que la cirurgia plàstica i reconstructiva, com totes a la meva vida, crec que és l’excel·lència, el fet de saber escoltar. 

I que tots els metges que facin el que facin, que recordin que no operen òrgans, operen persones. I les persones són entitats que van més enllà del que és físic. Si ens oblidem d’això, deixem de ser metges.