Catedràtica d’Antropologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i presidenta de Feministes de Catalunya, Sílvia Carrasco és una veu crítica i contundent dins del moviment feminista actual. Amb una trajectòria marcada per la investigació en educació, gènere i cultura, Carrasco denuncia el buidatge ideològic del feminisme per part d’algunes institucions i posa el focus en els efectes d’aquesta desorientació entre els més joves. 

En aquesta entrevista, reflexiona sobre el paper dels homes, la influència de les xarxes, l’impacte del transgenerisme i la necessitat urgent de tornar a organitzar-se per recuperar l’esperit transformador del feminisme de base.

Què és el feminisme en el context actual? 

El concepte de feminisme és, avui, essencialment el mateix que quan va començar: una lluita per l’emancipació de les dones i per desmantellar l’ordre patriarcal. 

És una lluita per garantir la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones, i per acabar amb estructures de poder que perpetuen desigualtats.

Creus que el feminisme ha experimentat canvis al lalrg del temps? 

Sí, però la seva agenda fonamental és la mateixa. Des de la Il·lustració, amb figures com Mary Wollstonecraft, s’ha reclamat igualtat, educació, drets laborals i poder decidir sobre els propis fills. 

Avui, aquestes reivindicacions encara són vigents, però en un context neoliberal que ha mercantilitzat encara més el cos de les dones amb la gestació subrogada, la prostitució a gran escala i el tràfic de persones.

El patriarcat neoliberal ha afegit noves formes d’opressió. Encara que tenim lleis que parlen de paritat, la realitat continua sent molt desigual. Violència, bretxa salarial i explotació sexual persisteixen. El feminisme s’ha d’adaptar al context, però l’essència no ha canviat.

Hi ha un rebuig creixent entre els joves al feminisme. Per què?

Perquè se n’ha fet un ús pervers. Irene Montero, per exemple, ha desvirtuat el terme “feminisme” utilitzant-lo per justificar lleis com la trans, que són profundament antifeministes. 

Diuen que qualsevol pot ser dona, i això anul·la la raó per la qual lluitem: que les dones som un col·lectiu oprimit. 

També hi ha un atac contra els homes com a col·lectiu, cosa que el feminisme de veritat mai ha fet.

Els homes no neixen masclistes, se’ls educa per ser-ho. I moltes dones tampoc són feministes, perquè reprodueixen els mateixos patrons. 

Aquesta confusió ha generat rebuig, especialment entre els joves, que ja no saben què és realment el feminisme.

Això també ho aprofiten des de la “manosfera” 

Exacte. L’extrema dreta i els grups antifeministes han aprofitat aquest malentès. I els adolescents queden atrapats entre dues visions: o la idea que les dones són superiors, o que tenen privilegis que ells no tenen. Cap de les dues és certa. 

És greu, perquè les nenes pateixen l’assetjament i el rebuig del seu propi cos, i els nens consumeixen pornografia duríssima abans dels deu anys.

Aquesta pornografia no és educació sexual, és violència. I això està marcant el desenvolupament emocional i relacional de tota una generació.

Quin paper han de tenir els homes en aquesta lluita? 

Han de ser aliats, com nosaltres ho som de l’antiracisme. Però no poden liderar el feminisme. 

Han de revisar les seves actituds, escoltar i no ocupar l’espai. I cal que les escoles facin coeducació real, que ara mateix no es fa.

Creus que el missatge dels polítics és el que provoca el rebuig? 

Sí, absolutament. Fa quatre anys que sentim un discurs molt pobre, superficial i despolititzat. 

Recordo el programa 59 segons, just abans del 8M, on vaig dir quatre coses molt bàsiques i la gent em deia que no ho havia sentit mai. Ens han silenciat. 

Ara es fan manifestacions amb eslògans que no tenen res a veure amb els drets de les dones, i això ens cansa i confon molt.

Per què els infants tenen actituds sexistes ja de petits?

Perquè ho tenen a tot arreu. A la publicitat, a casa, a internet... Tinc casos com un nen de cinc anys que a l’escola demana fer una fel·lació als companys. 

Els pares ho veuen normal, perquè diuen que mirar porno amb el fill és modern. 

Aquesta confusió entre allò progressista i la pornificació de la societat és brutal. I moltes famílies estan desorientades, sense referents.

Què penses del cas ‘Dani Alves’ o el de Rubiales?

És una burla. Rubiales va rebre una multa ridícula. Es diu que no hi va haver pressió a Jenni Hermoso, però nosaltres vam veure testimonis que expliquen trucades i coaccions. I després ens diuen que no cal el feminisme perquè ja som iguals? És increïble. 

I els mitjans, en lloc de fer d’altaveu del feminisme, el silencien. Això està documentat.

Creus que la situació dels infants està empitjorant?

Sí. Perquè l’educació afectiva i sexual està sent tergiversada. 

El Departament d’Educació ha comprat un discurs postmodern, i això ha arribat al professorat. Molts repeteixen barbaritats sense base científica. Quan vaig començar a treballar aquests temes el 2019, ja veia cap a on anava tot plegat. 

Ara hi som, i la situació és molt greu.

Els homes tenen aquest pensament masclista o és un concepte que se’ls ha inculcat?

És clar que és inculcat. Ningú neix violent. Cap dona neix per ser puta. És tot una qüestió d’educació. 

Els estereotips comencen abans de néixer. Et diuen: “Quantes puntades! Segur que és un nen!” o “Tens moltes taques, serà una nena.” És ridícul. 

Vas a comprar un banyador per una nena de set anys i només trobes biquinis amb farciment. Hipersexualització pura.

Com entens el fenomen de la transexualitat? 

Això no passa. Això no passa si no hi ha un trauma previ. O sigui, l’avantatge que tinc jo com a antropòloga és que conec les 6.000 cultures de la humanitat. Nosaltres sempre treballem comparant. 

És un fenomen social. A les societats on aquest discurs no existeix, no apareix. 

Si neixes en un entorn religiós, potser diràs que Déu et visita. Si neixes avui aquí, potser diràs que has nascut en un cos equivocat. 

Però això no és biologia. No existeix “sentir-se dona”. Dona és una realitat biològica i no una construcció social. 

El que passa avui és que molts infants tenen malestar per altres motius: abús, negligència, TDAH, TEA... abans això derivava en trastorns alimentaris, ara en transgenerisme.

Està totalment descrit, però això no ens ho deixen explicar. Per què? Perquè darrere hi ha una indústria mèdico-farmacèutica que es forra amb els fàrmacs de les hormones.

Els donen bloquejadors a la primera fase de la pubertat perquè diuen que d’aquesta manera seran més feliços. No és el Trump, és Suècia. És Finlàndia, progressistes. És el Regne Unit, que van començar els conservadors tímidament, i això no ho veiem gaire clar.

Hi ha una indústria darrere de tot això?

Sí, absolutament. Les clíniques privades que abans feien estètica ara fan feminització i masculinització. 

És un negoci gegant. Donen bloquejadors hormonals als infants en pubertat dient que així seran més feliços. Però no permeten que les psicòlogues preguntin d’on ve aquest malestar. Això no és ajudar. 

Ajudar seria entendre què els passa realment. I moltes persones que han transicionat després se’n penedeixen. Però d’això no se’n parla.

Aquesta idea que hi ha més de dos sexes, o que algú pot no ser binari… No té fonament científic ni antropològic. És un discurs ideològic molt potent, que serveix a interessos mèdics i farmacèutics. I qui pateix més són els infants, que queden atrapats en aquest sistema. 

No es tracta de negar la realitat del seu malestar, sinó d’abordar-lo com cal: amb empatia i amb dades.

Quina és l’arma més potent del feminisme actual? 

L’organització. El 2018 érem cinc persones. Ara som més de dues-centes a tot Catalunya. Hem parlat amb conselleres d’Igualtat, d’Interior, d’Educació, amb alcaldesses de tots els partits. 

Moltes ens donen la raó, però no poden parlar obertament perquè dins dels partits el feminisme ha estat desmantellat i substituït per la sopa de lletres “LGBTQ+”. 

Això és un atac clar a les dones i a les lesbianes, que també denuncien que se les està esborrant.

Ens organitzem, fem pressió, formem i treballem amb dones que venen de tots els àmbits: mares, mestres, sanitàries... I cada cop més joves. 

No és fàcil, perquè moltes vegades la pressió social és molt forta, però ens mantenim fermes. Ens han pres el relat, però el recuperarem.

Com es pot reconectar amb els joves que s’han desconectat del feminisme? 

Amb les seves eines: TikTok, Instagram, memes… llenguatge clar, visual, directe. I també amb accions concretes. 

Per exemple, vam fer un fulletó que circula per WhatsApp que diu “7 punts per ser un home decent”. El meu home el va compartir en un sopar de futbol. Tots van reaccionar positivament… menys els més joves, que deien “us esteu passant”.

Això que “les dones s’estan passant” mentre cada setmana assassinen una dona, és molt fort. No hi ha homes assassinats per dones cada setmana. No pots comparar. 
Hi ha una desinformació molt greu, i l’única manera de combatre-la és tornant al carrer, a les xarxes i a les escoles.

Creus que hem avançat en els últims anys, ja que moltes dones estan començant a fer clic, o per contra, hem retrocedit?

Hem estat retrocedint, i jo crec que fa un any o una cosa així va començar a haver-hi una mica de presa de consciència de dones, no només joves, eh? De totes les edats. 
Perquè a moltes dones que mai no havien estat al moviment feminista ens venen i ens diuen: “Hòstia, és que m’he adonat que això és una estafa, i jo creia que ja vivíem en igualtat.” I bé, és benvinguda, no? 

Però moltes joves, eh? Moltes joves, cada vegada més joves.

A la manifestació que vam fer a Barcelona, gent que no havíem vist mai, noietes, molt jovenetes, primer escoltaven què dèiem i després ens demanaven poder agafar la pancarta. Va ser emocionant, va ser molt emocionant.