Vivim immersos en un món accelerat, hiperconnectat i ple d’estímuls, on sovint ens costa trobar espais per parar, escoltar-nos i preguntar-nos qui som realment. Enmig d’aquest soroll, la veu de Xavier Guix —psicòleg, escriptor i formador— esdevé un referent de calma, profunditat i lucidesa. Amb un llenguatge proper però ple de fondària, Guix ens convida a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos a través de l’autoconeixement, l’ètica i la responsabilitat emocional.

En aquesta entrevista, repassa el valor de la veritat en temps de desinformació, el paper del periodisme, la importància d’educar les emocions i la necessitat d’aprendre a “assaborir la vida” com a acte de saviesa. Una conversa íntima i inspiradora que ens recorda que ser humans és molt més que existir: és viure des de l’acceptació i la consciència.

Com vas començar a interessar-te per la psicologia?

Ho feia perquè m’interessava molt la conducta humana, m’interessava molt conèixer per què la gent fa les coses, com les fa, quin és el motiu. Tenia molt d’interès pel que en diríem l’humanisme. Però no tenia una vocació clara, en aquell moment jo era jove, acabava d’arribar de fer la mili i havia començat a treballar a Ràdio Sant Boi. Em vaig ficar molt en el món de la ràdio, després va venir el teatre i em vaig anar professionalitzant, i més tard va venir la televisió.

Et pensaves que t’hi dedicaries professionalment a la psicologia?

No, no. Més aviat al contrari. Semblava que jo ja estava molt orientat cap al món de la comunicació i l’espectacle. Però no va ser així.

Què va passar perquè decidissis fer aquest canvi?

L’any 93, amb la crisi postolímpica i la recessió econòmica, el que havia aconseguit se’n va anar en orris. Va ser una època molt difícil, perquè no teníem consolidat l’ofici des del punt de vista d’haver assolit una marca important dins del sector. De cop i volta et trobes que et cau el món que t’havies muntat i comences a plantejar-te què vols fer amb la teva vida.

I com et vas replantejar la teva vida?

Més que pensar en el futur, vaig pensar en el passat. Vaig pensar: tu, què t’agradava quan eres jove? I vaig recordar la psicologia. Aleshores és quan em vaig engrescar i và em vaig ficar de ple a estudiar la carrera. 

Et va fer por aquest canvi vital?

No em vaig espantar massa, t’haig de ser sincer. Era jove i no tenia càrregues familiars. M’havia d’ocupar només de mi. Vaig tenir una mica d’ajuda de la família i vaig poder mantenir-me en el pis que tenia. 

Tenia una confiança bastant absoluta, bastant clara, que d’aquí ja sortiria el que hagués de sortir. I segurament el fet de connectar amb aquestes coses em va il·lusionar, i ho vaig viure més com el que avui en dia en diríem un “refer la vida, un redecorar-te la vida”.

I la família, com ho va viure?

Volien que em dediqués a coses més sòlides, més reconegudes. Però al final també acaben acceptant que siguis feliç i que visquis la vida que tu vols fer. 

Vas provar alguna vegada aquest camí “més sòlid”?

Ho vaig festejar un temps, perquè em van donar feina a l’Ajuntament del meu poble per portar durant un any el tema de cultura. I ho vaig viure molt bé, perquè era un camp que jo coneixia. Però també vaig descobrir que jo no servia per funcionari. 

Quin missatge volies donar a les persones sobre la família i la comunicació, amb el teu llibre “Ni m’explico ni m’entens”?

Quan vaig escriure aquell llibre, el vaig escriure fa 20 anys. Ara ha tornat a sortir, actualitzat, perquè han passat 20 anys i moltes coses han canviat. Pensava que allà hi havia unes coses molt bàsiques, molt generals per a tothom a l’hora de comunicar-nos. I l’objectiu del llibre en aquell moment era molt clar: posar en evidència la descomunicació. 

Però clar, després de 20 anys et trobes amb nous codis comunicatius. 

Quin impacte tenen aquests nous codis en la manera de comunicar-nos?

Ens obliguen a reaprendre. Cada persona té un codi, una manera diferent d’interpretar la realitat. Si ens volem entendre, primer haig de voler entendre com tu codifiques, i tu m’has d’entendre com jo codifico. Si jo parteixo de la base que el teu codi és erroni i el meu és el bo, ja tenim un problema. I a l’hora de comunicar-nos comencem a discutir, a tenir malentesos... i tot això porta a molts problemes.

Podries posar algun exemple d’aquests codis nous?

Per exemple, les emoticones. Avui hem d’interpretar un nou codi. Hi ha tot un llenguatge online, tot un llenguatge de xarxes que transforma també la manera com expliquem les coses. Ara la gent parla barrejant idiomes. Et diuen que algú és “molt ràndom” i tu et quedes dient: com? I clar, per a una persona gran, si no s’ha assabentat d’aquests codis, no saps ni de què et parlen. És un salt generacional molt gran.

Com afecta això a les relacions interpersonals?

Molt. Hi ha gent jove que té dificultats per parlar per telèfon. I no és cap broma. Ja no pots trucar quan vulguis, perquè es considera una invasió. Has de demanar abans si pots trucar. I a més, hi ha qui ja té problemes per parlar per telèfon perquè està acostumat a fer-ho tot digitalment, per escrit. És un nou codi. Una altra manera de relacionar-nos amb la comunicació.

Què cal fer, doncs, per entendre’ns millor?

Parlar no n’hi ha prou. Per poder-nos entendre, cal practicar la metacomunicació. Això vol dir parlar de com ens comuniquem, més enllà del contingut. Perquè si no parlem de com ens comuniquem, caurem en molts problemes de comunicació, però no els resoldrem. Si hi ha esforç per voler-te entendre, ens entendrem. 

Les xarxes socials també tenen molt de pes en aquesta transformació. Què en penses?

Estan afectades i, de fet, també podríem dir infectades. Porten coses bones: nous avenços, rapidesa en la informació, capacitat d’agrupar-nos, fer comunitats... Hi ha persones que tenien dificultats de relació i a través de les xarxes han après a relacionar-se millor. Això és positiu.

Però també tenen un perill: ens roben molt de temps i ens roben l’atenció. Vas a mirar 5 minuts, i és una hora. I aquests 55 minuts de més no és el que volies fer. Estem enganxats, i això ja és perdre la voluntat.

Tot aquest excés d’estimulació pot generar ansietat?

Sí, per descomptat. Què és el que fa que una persona entri en ansietat? El creador del concepte d’estrès, Hans Selye, que va rebre un Premi Nobel, va dir que quan les persones no aconseguim adaptar-nos als entorns en què hem de viure, comencem a patir.

Vivim en un entorn altament estressant, molt estimulant, amb molta pressió i exigència de rendiment. Si no ens podem adaptar a aquest ritme, patim. Ens quedem atrapats en una situació en què no ens podem adaptar bé, i això es manifesta amb ansietat, estrès, i altres formes de patiment.

Creus que hem perdut la capacitat de viure amb calma?

Totalment. Hem perdut la capacitat d’aquietar-nos, de fer les coses amb tranquil·litat i naturalitat. Tot és pressa, tot és rendiment, i a sobre ens hem cregut que no tenim temps. I aquesta creença és la gran pressionadora. La persona comença a anticipar tot el que ha de fer, s’angoixa perquè veu que no arriba. 

I com podem sortir d’aquest bucle de pressió?

Cal despressionar-nos. Començar a decidir com volem viure la nostra vida. Vivint-la així, és impossible estar en pau. Per això s’han posat tan de moda el mindfulness, la meditació... perquè ens ensenyen aquietar la ment, a quietar el cos, i a viure d’una forma més serena.

Com gestiones tu tota aquesta pressió?

Jo també tinc els meus recursos. Practico la meditació, he après moltes dinàmiques per estar tranquil, i sobretot no em deixo arrossegar excessivament. Tinc pics, és clar, com tothom. 

Ara, per exemple, fa un any que faig promoció d’un llibre que ha tingut molt èxit. Això m’ha portat a viatjar molt, fer moltes xerrades, combinar-ho amb la feina, els cursos...

Quan arribo a aquest punt, em torno molt estoic. Penso: bé, és així. Ara les aigües del riu són més ràpides, no t’hi resisteixis. No m’hi atabalo. Ho visc amb alegria. 

I si et demanen una cosa a última hora?

Dic que no. Més d’un cop m’han trucat de la tele o de la ràdio: “Escolta, vols venir aquesta tarda?”. I he dit que no. Jo em dec a la meva agenda i a la consulta. No puc anar traient i posant pacients segons em convingui, i no vull viure d’avui per avui. I això vol dir que has de tenir clars els teus límits.

Dir que no també és una forma d’autoconeixement?

Sí. Per mi posar límits és definir-te. Quan tens clares les coses, ja no t’atabales. Si em truquen per ara mateix, ho sento, però no pot ser. No és perquè em doni la gana, sinó perquè tinc unes raons i un compromís amb mi mateix. I trio fer aquest camí i no un altre.

Parlaves abans d’autoconeixement. Quin paper hi juga en la vida humana?

Humanitat i autoconeixement van de la maneta. Una persona que entra en l’autoconeixement esdevé més humana. Per què? Perquè descobreix la seva naturalesa. Una naturalesa que és, en part, transpersonal. La podem anomenar divina, còsmica, universal... El nom és igual. Però una persona s’adona que la seva vida és transcendent.

I com s’integra aquesta visió transcendent amb la vida quotidiana?

Vivim aquí, en aquesta Terra. I el coneixement d’aquesta transpersonalitat, aquest reconeixement de com és la vida i les lleis que la regeixen, és fonamental. Hi ha un principi hermètic, del llibre de l’Alquivalión, que diu: “Com és a dalt, és a baix.” És la llei de la correspondència. Com funciona l’univers, funcionem nosaltres. 

Quina importància té aquest principi per a la nostra vida?

Ens mostra que hi ha una correspondència entre el que vivim psicològicament i com funciona la vida. Una persona que vol ser més humana ha de conèixer com funciona la vida, i donar-se’n compte de com funciona com a humà. Això ens porta a abraçar una condició fonamental: la humilitat.

Com entens la humilitat?

És una virtut, però sobretot és un recordatori. Humilitat ve d’humus, que vol dir terra. És reconèixer que som d’aquí. Encara que tinguem coneixements, inspiracions, anhels d’altura... som de la Terra. I la nostra condició és la d’intermediaris entre el cel i la Terra.

Una visió molt espiritual

Som el pont entre el cosmos i la matèria. Estem entre aquestes dues grans forces. I descobrir qui som enmig d’aquestes forces és descobrir la nostra humanitat. Si ens quedem només en la matèria, ens tornem materialistes. Si només volem ser esperit, perdem el contacte amb la realitat. Hem d’aprendre a viure aquesta doble condició. 

Com enfoques el sentit de la vida i la condició humana?

Això que estic explicant potser et sona una mica llunyà, potser penses: “no sé de què em parla aquest home ara”. Però no cal que s’entengui tot racionalment. Només cal que et ressoni, que notis si hi ha alguna cosa de veritat en tot això. 

Tots arribem a un moment que ens preguntem qui som, què hem vingut a fer en aquest món, i què hi ha després. Aquestes preguntes tan existencialistes ens confronten amb la nostra condició: què som? Som humans. I què vol dir ser humà? Això ens porta a parlar tant de la part psicològica com de l’espiritual.

Aquestes dues dimensions són igualment importants?

Per mi sí. Són les dues que conformen la nostra humanitat. I el primer pas és enfocar la consciència. Saber fins a quin punt som conscients de nosaltres mateixos i del que vivim. 

Ara, hi ha gent que tot això ni li interessa ni en sap res. No passa res. Hi ha un camí que no ha de ser necessàriament espiritual. També hi ha el camí de l’ètica.

Com entens aquest camí ètic?

També ens fa humans. I és un camí que treballa la filosofia, l’amor pel coneixement, assaborir la vida. Una forma d’estar al món. I aquest camí pot basar-se en un principi molt simple i potent: No facis als altres el que no vols que et facin a tu. O, en positiu, fes als altres el que t’agradaria que et fessin a tu. A partir d’aquí pots configurar una vida ètica, amb valors i principis. Això és el que a l’antiga Grècia en deien fer caràcter.

Quin és el valor fonamental per a tu en aquest camí?

La veritat. Que siguem agents de veritat. I la veritat, evidentment, no la té ningú. Ningú pot dir “jo tinc la veritat”. Però el que expliquem ha de ser verdaders. Contrastat, conegut, viscut, investigat. Mai tindrem tota la veritat, però podem publicar coses verdaderes.

Aquest joc també afecta la política?

La política va en pèndols. Quan un costat ha manat massa temps, apareixen els escàndols, la corrupció, i el pèndol va cap a l’altre costat. Però el joc és el mateix. I aquí és on hem de ser capaços de veure-ho i de mantenir la distància crítica.

I com podem mantenir aquesta distància crítica en el nostre dia a dia?

Fent caràcter. És a dir, prenent consciència de com funcionem per dins: com funciona la nostra ment, com regulem les emocions. Això és responsabilitat nostra. Si no, ens movem només per instint. I moltes persones encara funcionen així, amb immediatesa, sense governar-se. Diuen: “jo li dic a la cara el que penso”, però potser l’altre no ho pot escoltar. Llavors, on és la maduresa?

Què ens pot ajudar a créixer emocionalment?

Les relacions. Allà és on realment aprenem. L’altre et fa de mirall, et mostra com ets. I et pots enganyar, creure que l’altre té tota la culpa i tu cap. Però això no funciona. La clau és entendre que el resultat de la meva comunicació és la resposta de l’altre. 

Estàs veient avenços en aquest tipus de consciència en la societat actual?

Sí, s’està fent. Hi ha escoles que fa anys que treballen en aquesta línia. Algunes ja introdueixen petites pràctiques de meditació al matí, altres treballen la consciència emocional. És cert que el sistema encara no ho té prou estructurat, però ja hi ha iniciatives de mestres i centres que ho intenten incloure perquè veuen que és important.

Encara falta desenvolupar grans instruments d’aprenentatge pels nens, però estem posats en aquest camí. 

Per acabar, quin consell donaries als nostres lectors?

Jo diria que els estoics són els que millor ens han ensenyat l’art de viure. Sempre m’hi he sentit molt proper, i crec que deien una cosa  potent: entrega’t absolutament a l’inevitable. Aprèn a acceptar la vida amb tot el que porta. No et passis la vida resistint, lluitant contra el que és. Perquè el que resisteixes, persisteix. El que acceptes, transforma la teva vida.