Després de dues dècades de trajectòria musical, Gertrudis s’acomiada dels escenaris amb un sentiment de felicitat i melancolia. Xavi Ciurans, la veu del grup, comparteix els moments més significatius de la seva carrera, des dels seus inicis tocant rumbes al garatge d’un amic, fins a col·laboracions amb artistes de renom com Joan Garriga i la Mari de Chambao. Amb una evolució que ha abraçat diversos estils musicals, Gertrudis ha deixat una empremta indeleble en la música catalana. El pròxim 23 de novembre, a la sala Razzmatazz, serà l’última oportunitat per veure’ls en directe i celebrar una carrera plena d’èxits i moments inoblidables. En aquesta entrevista, Ciurans fa balanç de la seva carrera, destacant els moments més importants i compartint la seva perspectiva sobre la seva evolució musical, les influències i els reptes afrontats. Han decidit aturar-se després de molts anys i ho viuen amb una barreja d’emocions.

Doncs bé, en primer lloc, moltíssimes gràcies per donarnos l’oportunitat per conèixer de ben a prop un grup com Gertrudis. Per començar, com estàs després de tot aquest any, de tot el que s’espera i una mica com està el grup.

Estem una mica entre com molt contents perquè estem fent un repàs d’una trajectòria que un és massa conscient de tot el que ha passat i et fa feliç recordar tot el que has anat vivint. Hi ha un punt també de la melancolia de dir “Uau!” Però ara per ara, ja és un moment en què som conscients que parem després de tant de temps fent això, i estem aquí entre aquests dues vessants. És una mica la definició de melancolia, aquella felicitat, però a la vegada és un passat que ja està corrent i que te’l mires amb nostàlgia, però també una cosa que necessitàvem. Hem tingut aquest punt de sinceritat i potser tenia sentit ara dir que s’havia d’acabar i ja està i està sent molt bonic i molt sincer.

Si donem una ullada enrere, ens podries explicar com va néixer Gertrudis? I si ho recordes, com van ser els vostres inicis?

Jo recordo que érem uns joves amb moltes ganes de fer un grup de música. No importava si sabíem tocar, si no si sabíem cantar, si no sabíem fer cançons... no importava res. L’únic que teníem ganes era de fer un grup de música. De fet, fèiem veure que fèiem enregistraments sense tenir cap mena de grup ni res. Jugàvem a fer això des de primer de bàsica. Vam començar a cantar les cançons que ens ensenyaven al CAU i de mica en mica un col·lega, en Roger, ens va deixar el seu garatge, i vam començar a la Garriga tocant al garatge d’en Roger. Amb el temps va sortir el tema que va marcar la nostra adolescència sota la imatge d’un grup que va ser molt important per nosaltres, i que encara ho és: Dusminguet. Va ser com una mena de porta cap a nous estils. Sobretot perquè, clar, era gent del teu poble que tocaven cançons d’arreu del món i era com flipant. En aquest sentit, vam voler ser molt originals en buscar molt l’essència de la rumba i vam fer aquest segell més rumbero.

Com descriuries aquests inicis musicals del grup?

Tot i que en el primer disc era tot molt definit, també era mestís, buscàvem tocs de barreja. I després, en el segon i tercer disc vam buscar molt aquest de la rumba. Vam fer rumbes molt pures i molt bé. Queda malament que ho digui jo, però eren rumbes molt ben fetes, buscant molt el rotllo. A partir del tercer disc i la política de revetlla ja es va buscar més una experimentació amb altres estils. Ja no importava si era una rumba o si no. I vam començar a investigar més coses. Té una cosa bona, que és que fas cançons més ben fetes. Però té una cosa dolenta que es perd la gràcia, aquella de més juganera, saps? Però bé, l’essència, jo crec que sempre ha estat present perquè al final, que és l’essència? Que hi hagi una melodia, que l’Edu estigui amb el violí, que hi hagi una guitarra sot les mans del Xavi i que hi hagi la meva veu.

En quin moment decidiu Gertrudis i oficialitzar-lo com a tal?

No sé en quin moment vam tenir aquest error (riu). Jo crec que vam posar-ho i crec qui també vam voler canviar-ho a l’últim moment, però la que era la directora del tram de l’Escola de Música de la Garriga, no ens va deixar. “Això no ho canvieu, que és molt divertit aquest nom”. Després hi va haver un artista molt important. Molt important, de Granollers, de cognom Sanz, i ens va fer un cartell superguapo amb el nom de Gertrudis i clar, ja vam veure que no podíem canviar res.

Teniu alguna cançó que tingui una història emotiva o que us emocioni pel rerefons que pugui tenir?

Moltes, moltes. Si ens repassem les cançons, potser anem a aquelles que no han quedat tant en el sentit popular. A “No em dona la gana” hi ha la cançó “Bon dia vida”, i que ara recordo com un dels moments més complicats professionalment perquè a la meva vida li costava trobar i trobar-se amb el món laboral. “Què havia de fer i què no havia de fer?” I al final és com una mena de dir que estàs vivint de puta mare, que el món és molt guai, que saps que ho has d’agrair. I crec que aquest moment de “bon dia vida” s’ha transmès com a tal. En aquest mateix discurs, hi ha una cançó que es diu “Ho sento molt” i que parla molt dels nostres col·legues, de com tots ens vam anar fent grans i vam començar a tenir fills, i també recorda una mica les nits de guerra que amb el grup quan sortíem i de com vam anar deixant tot això.

Recordes com va ser el vostre primer concert?

El primer concert va ser a l’institut de la Garriga. Jo crec que tenia. Cinc o sis idees i en el concert vam fer el que vam voler. Saps què vull dir? No hi havia una estructura marcada, era tot molt freak, però era molt guai. Va ser a l’institut de la Garriga quan teníem 18 anys o així.

Guardes un bon record d’aquell moment, no? És el principi de tot això?

Totalment. No sé si et passa, que tens una barrera amb certes persones o amb la gent en general. Doncs jo recordo que, amb la creació del grup, es van trencar totes aquestes barreres i la gent et venia a parlar per trencar aquesta barrera de la por social. I de tenir un rotllo molt més “guai”, més proper, amb tothom. Jo soc una persona molt introvertida i poc sociable, amb moltes pors, i veure que tot això és una invenció teva i de la gent del grup i que ets molt divertit i que es pot parlar amb tu.

Ens trobem entre la felicitat de recordar la nostra trajectòria i la melancolia d’acomiadar-nos després de tant de temps fent música

Hi ha algun lloc on us hagi fet especial il·lusió tocar?

Només començar, teníem un escenari que era molt heavy, la plaça Major de Vic. Allà hem tocat dues vegades, i en acabar, el pensament ha estat” ja està, ja es pot acabar el grup”, saps? Recordo aquest moment com un dels més bèsties. També hem tocat a llocs grans a Barcelona, davant de moltes persones que no t’ho esperaves i ha sigut molt, molt heavy. És com el d’Arc de Triomf el dia de la Diada, o a plaça Catalunya, quan va guanyar el Barça. Hem tingut escenaris d’aquest tipus que han sigut molt guais. I sí, les expectatives han anat pujant i ha sigut molt xulo.

Algun consell que us han donat en tota aquesta trajectòria vostra musical que recordis, que hagueu aplicat i que us hagi ajudat?

Hem tingut consells de com fer les coses millor a escala musical, sobretot dels gitanos catalans, i que ens han ajudat a fer millor la rumba. Persones com en Peret, persones com com el Rafalito, com en Sicus, I després, hi ha consells que cadascú té i rep, com els seus trucs de com fer les cançons, a l’hora de gravar-les. En l’àmbit de carrera artística no tant perquè ho hem portat com nosaltres hem volgut.

Com veus l’evolució de la indústria de la música des que vas començar fins ara?

Hi ha hagut molta evolució. Creus que la cosa segueix modes? Bé, ara potser la moda és el tema aquest que tot està processat, que mola i que tothom està molt acostumat que hi hagi. Parlo d’aquest element musical processat que s’interioritza. Els meus fills ho viuen d’una manera natural i ara jo he de fer un esforç petitó per entrar i entendre-ho també. Tot i que he de dir que també veig que a la gent li està agradant molt de nou els temes més rumberos. Veig que va cap a un camí on cada cop es fan més bé aquestes produccions. Des d’aquí que les produccions catalanes són molt internacionalitzades i es pot dir que en tenen molt bona qualitat.

I creieu que la vostra música entra una mica dins d’aquest sector?

Nosaltres ho hem intentat. Hem intentat fer produccions que estiguin a l’altura i crec que amb aquests últims dos discos el “No em dona la gana” i “Abans que s’acabi el món”, hem estat allà sonorament.

Creieu que heu pogut treure l’espineta d’haver estat en contacte amb algun dels vostres ídols?

Per descomptat. Hem estat amb en Joan Garriga, de Dusminguet, col·laborant en moltes cançons i en molts concerts, i això per nosaltres ja va ser una gran cosa. Recordo estar també content de col·laborar amb els gitanos catalans, perquè eren un referent que estaven allà i que no sabien mai si serien molt tancats a nosaltres o no i poder col·laborar en el seu discurs. Col·laborar amb persones de la nostra infància com en Gerard Quintana, de Sopa de Cabra. Amb la Mari de Chambao... això és una passada!

Quina importància creus que té la música com a mecanisme de reubicació social? Xavi?

És molt important. Nosaltres amb les lletres podem arribar a molts llocs i agradar a molta gent, i el missatge, encara que no ho sembli, cala, és un gran mecanisme per dir moltes coses i és un gran altaveu. L’altre dia, parlant amb persones de col·lectius socials, m’explicaven que molts grups de música els han ajudat a subvencionar aquell casal o aquella festa que amb altres recursos i mitjans no haurien pogut. És molt important, la labor social i la música estan unides pràcticament i més i més a Catalunya, i més amb el sol fet de cantar en català, perquè ja gairebé sembla un símbol polític.

Teniu alguna anècdota o alguna cosa així graciosa que us hagi passat en algun concert o en algun esdeveniment que recordis?

N’han passat tantes... Recordem el primer viatge a Holanda que vam anar a pillar una furgo i tan bon punt vam arribar, la furgo ja es va parar i a partir d’aquí vam haver de començar a agafar cotxes particulars. Va ser un follon constant. I tot això amb què comporta estar a Holanda. Ara ho mirem i ens sembla molt de graciós, però en aquell moment vam patir, riure Fa un temps, quan vam gravar el videoclip amb Doctor Prats la cançó “no em dona la gana”, jo no arribava perquè em vaig quedar tancat al pàrquing i no podia sortir de cap de les maneres. De coses ens n’han passat, ens n’han passat moltes i me’n passen cada dos per tres perquè soc com una mena d’especialista en aquestes coses. També ens han passat d’altres, però aquestes no es poden explicar.

Quina és la vostra experiència amb les festes majors? Quina valoració tens d’aquestes festivitats?

En el cas de Gertrudis, les Festes Majors ens ho han donat tot. Per això la consigna del títol de la gira és “Ens veiem a les places”, i és perquè hem estat sempre amb aquest tipus de programació i jugant al joc també de la ràdio fórmula: ‘’entrar a les ràdios i entrar a les festes majors. Aquest ha estat el nostre mercat i allà és on ens hem quedat. Sincerament, no hem fet massa festivals, n’hem fet, però no ha sigut tampoc el nostre lloc més habitual. No ens han trucat de Porta Ferrada. En canvi, sí que ens truquen sovint de la Festa Major de Sant Feliu de Guíxols i és un espai on estem molt a gust.

Quins van ser els teus referents musicals?

El meu primer referent va ser el meu tiet, en Jaume, el cantant de “Els imbècils”. Després va ser en Joan Costa, el cantant dels “místics” i més tard va ser Joan Garriga, el cantant de Dusminguet. És clar, són grups molt heavys. Dusminguet, evidentment, ho ha petat per damunt del bé i del mal.

Mirant enrere, creus que en algun moment el grup ha hagut de fer front a algun moment complicat?

Sí, clar, hem hagut d’estar a l’ordre del dia del mercat. Hem hagut de posar-nos molt les piles i això ha sigut difícil. Ens ha costat i també ha sigut una crisi d’identitat en alguns moments de dir ostres, si fem això serem fidels a la nostra essència. I crec que hem fet molt bones cançons i que han estat allà perquè la gent les ha volgut.

Alguna col·laboració que, per exemple, t’hauria agradat molt i que per a alguna cosa no s’ha donat?

Sí, però no he trobat mai el moment. Sempre els dic als del grup que em facin aquesta sorpresa algun dia (riu). A mi sempre m’ha agradat molt un cantant que es diu Pedro Guerra, però veig que no hi ha manera de fer-lo coincidir, perquè quant a fer unes col·laboracions sempre es busca aquell punt comercial que soni les ràdios abans de trobar mai el punt ni el moment, però jo què sé, ja faré algun dia una versió amb ell, si és que es pot.

Quin ha estat el paper de la música tradicional i les arrels catalanes per la vostra música i per Gertrudis com a element identificatiu?

La rumba catalana ha sigut total, ens hem identificat a saco i ara recordàvem una cançó que tenia aquest punt més de música tradicional, més folk i catalana. Però bé, seria una mentida parlada que el folk català ens ha influït, si no que ens ha influït més. En el nostre cas és que ha sigut molt la rumba. Té un paper gairebé parlant d’essència.

Com t’agradaria que es recordés Gertrudis dins de la història de la música?

Si em demanes una cosa, m’agradaria que es recordés i ja estic, jo ja seria feliç. De vegades em fa mal que hi hagi algun documental d’aquests en el que es parli de grups i es faci un recordatori de la seva trajectòria i que no surti Gertrudis, perquè em ve al cap la idea de “em pensava que estàvem allà”. Per tant, si el grup es recorda, a mi ja em faria una il·lusió enorme. De fet, quan el meu fill petit em pregunta si jo em moriré, ja li dic que no moriré mai, perquè com que ho he deixat tot gravat, sempre estaré allà pel record.

Com ha influït la vostra amistat a l’hora de fer el grup?

Nosaltres tres, quan quedem amb la nostra colla d’amics, sabem que som nosaltres. Som Gertrudis i clar, això ens fa sentir especials. I hem viatjat junts i tenim un grup de WhatsApp tots tres junts, i quedem nosaltres tres sols. Som com una mena de família estranya, però no ho sé, som amics i és el que som. També ens hem discutit i també hem dit la nostra. Però sempre tenint un punt de referència, que és tenir present que el més important era Gertrudis.

Penses que aquest fet d’haver estat amics ha facilitat coses?

Ens ha unit molt. El fet d’estar en un grup tots junts també ens ha apropat molt més. És a dir, ens hem conegut molt, ens hem despullat els uns davant dels altres, literalment i metafòricament. Ens hem vist mol i ens hem descobert entre nosaltres.

Un consell per als joves que s’estan endinsant en el món de la música?

Igual que ho hem intentat seguir nosaltres, que siguin molt feliços que gaudeixin i que facin allò que els agradi. Que treballin en allò que creuen i que confien, que amb coses sinceres i que surten del cor segur que els anirà bé, segur

Aquest és un espai per a tu, Xavi

Moltes gràcies a tothom. El Vallès sempre ha estat la nostra terra i allà on hem pogut anar sempre ha estat un plaer. Només recordar que el pròxim 23 de novembre és el nostre comiat a la sala Razzmatazz, les entrades estan quasi exhaurides i ens agradaria molt rebre públic de la nostra comarca, de la gent del Vallès.