Amb més de 70 anys dalt dels escenaris, Joan Pera és una de les veus més icòniques de Catalunya, tant pel seu inconfusible estil humorístic com pel seu llegendari paper com a doblador de Woody Allen. Però Pera és molt més que una veu: és un actor que ha fet de l’humor una manera de viure, un enamorat del teatre que encara avui manté la il·lusió de pujar a l’escenari com el primer dia.

El pròxim 30 de març a les 18:30 h, el Teatre Auditori Polivalent acollirà “Una estona amb Joan Pera”, un espectacle ple d’anècdotes, rialles i complicitat amb el públic. Les entrades es poden adquirir a través d’Entrapolis.com o el mateix dia de la funció, una hora abans, al teatre.

En aquesta entrevista, Joan Pera ens parla amb la seva franquesa i simpatia habitual sobre la seva trajectòria, el futur del doblatge, els moments difícils de la seva carrera i la seva manera d’afrontar la vida: amb un somriure.

Joan, primer de tot, moltes gràcies per dedicar-nos aquest temps

Què va, què va! Però si aquesta és la meva feina, estar per vosaltres! Sense vosaltres, què seríem? Poca cosa! Sempre ho dic: la gran embranzida que ha tingut el teatre últimament ha estat gràcies a vosaltres, els mitjans. 

Perquè abans, fa 30 o 40 anys, érem quatre desgraciadets que fèiem teatre i no ens coneixia ningú. Ara, en canvi, la gent hi va, li agrada, i això és una festa!

Parlem del teu nou espectacle. Què pot esperar-ne el públic el pròxim 30 de març?

Mira, és una funció que fa anys que faig, i cada vegada que la faig, és com un retrobament amb la gent. Jo sempre dic que en aquesta funció el protagonista no soc jo, és el públic! És un monòleg, sí, però és com una conversa entre amics.

M’agrada explicar la meva vida, les meves anècdotes, les meves manies, i fer que la gent s’hi senti identificada. Perquè, al final, tots hem viscut situacions similars, només que jo tinc la sort de poder explicar-les fent riure! I això és meravellós.

És a dir, és gairebé com una autobiografia escènica?

Exacte! És una mica un “Joan Pera per Joan Pera” (riu). Explico els meus inicis, les trobades amb grans actors, moments divertits, coses que m’han passat a la vida... I tot amb molt d’humor! 

Que l’humor és la millor manera d’explicar les coses, eh? Sempre!

“Quan tens un compromís amb el públic, saps que no pots fallar, i això et dona força”

Tota una vida fent teatre! Quin diries que és el secret per continuar pujant als escenaris amb aquesta energia?

Mira, jo crec que la clau és no perdre mai la il·lusió. I això és molt important! Quan ets jove i comences en aquest món, tens aquella emoció de pensar “ai, faré el Romeu de Romeu i Julieta!”, després arriben altres papers, fas de marit, de pare... I un dia, sense adonar-te’n, ja estàs fent d’avi. 

Però el truc és que sempre esperes la trucada per un nou paper! A més, el teatre no és una feina, és una manera de viure. La gent es jubila, però jo? Què vols que faci, quedar-me a casa mirant la tele? No fotem! (Riu)

Per tant, això de retirar-se ni t’ho planteges...

No, home, no! Però si jo quan no faig teatre em sento com si em faltés alguna cosa! El dia que digui “ja n’hi ha prou”, segur que l’endemà em trucaran per fer una funció i jo hi aniré corrent! Perquè això és la meva vida

Ets una de les veus més icòniques de Catalunya, sobretot pel teu treball com a doblador. Com va ser la teva entrada en aquest món?

El doblatge va arribar més tard! Jo vaig començar fent teatre molt jove, amb 16 anys ja estava actuant a Barcelona. I la tele també va ser un gran impuls per nosaltres, perquè abans només hi havia teatre, i això era molt difícil.

I el doblatge va venir quan es va començar a doblar més cine. I, clar, com que hi havia poques veus en català, ens venien a buscar a nosaltres, els actors de teatre. 

I així vaig començar. Al principi feia veus joves, perquè tenia la veu primeta, i amb els anys, mira, vaig acabar sent el Woody Allen de Catalunya!

I com va ser el procés de convertir-te en la veu oficial de Woody Allen?

Un procés llarg, eh? Perquè el Woody Allen el doblava un altre actor que, malauradament, va morir jove. I van fer proves, moltes proves. Van buscar veus, però a ell no li agradava cap. I un dia em van dir a mi: “Joan, ho proves?”. I vaig dir: “Va, som-hi!”. I li va agradar!

I sempre dic que és un honor, perquè Woody Allen ha estat sempre molt exigent amb les seves pel·lícules i ha de donar el vistiplau a la veu que el dobla. I quan em va sentir, va riure! I mira, quan vaig saber que el feia riure, vaig pensar: “Ja està, aquest és el meu home!”.

Tu sempre has tingut aquest estil humorístic tan proper. Creus que l’humor és essencial a la vida?

I tant! Però si l’humor és el millor remei per tot! La vida ja és prou complicada, ja passen prou coses dolentes, com per no posar-hi humor!

A més, l’humor funciona perquè parteix del drama. Perquè tot depèn de com expliquis les coses. Si jo et dic que m’he fotut una nata pel carrer, és un drama. Ara, si t’ho explico amb gràcia, tu riuràs. I jo també! Perquè és així, tot depèn del punt de vista.

I això és el que fa que connectis tant amb el públic?

Exacte! Perquè la gent es veu reflectida en les coses que explico. Jo dic “mira el que m’ha passat!”, i el públic pensa “ostres, a mi també m’ha passat!”. 

I així anem fent, riu un, riu l’altre, i acabem tots amb un somriure!

Joan, fa poc el teu fill va parlar públicament sobre la seva experiència amb les addiccions. Com vas viure aquest moment?

Amb molta emoció i, sobretot, amb molt d’orgull. Crec que és el millor que podia fer. Quan tens una situació així, el primer pas, i el més difícil, és reconèixer-la. Això no és fàcil, eh? Que la gent no en vol parlar, ho vol amagar, vol fer veure que no passa res... Però afrontar-ho és el primer pas per superar-ho.

És com el teatre! Si vols fer riure, primer has d’acceptar que la vida té moments durs, però que els podem transformar.

Suposo que és un procés constant...

I tant! No és “mira, ja està, ja s’ha acabat”. No! Això és una lluita diària, un partit que es juga cada dia. Però reconèixer-ho ja és guanyar la primera part del partit. Ara, també et dic una cosa: la societat no ho posa fàcil. 

Hi ha ambients que ho normalitzen tant, que sembla que no passa res. I sí que passa! Però si tens una passió, si tens un compromís, això ajuda molt a tirar endavant.

Per això, en la nostra professió, el teatre i el públic són tan potents. Saber que has de sortir a escena i donar-ho tot et posa les piles!

“Quan el meu fill va parlar obertament del seu problema, vaig pensar que era el millor que podia fer”

Has estat tota una vida dedicat al teatre, la televisió i el doblatge. Quin és el secret per mantenir-se en aquesta professió durant tants anys?

L’amor per l’ofici! No hi ha una altra explicació. Això no es fa per diners, eh? Això es fa perquè ho portes a dins. Jo sempre dic que els actors no ens jubilem mai. Sempre tenim aquella esperança: “La setmana que ve em trucaran per un paper!”. Ara, ja sé que serà el d’avi, eh?

Però mira, si als 20 esperava que em truquessin per fer de Romeu i als 40 per fer de pare de família, ara ja espero el paper d’avi simpàtic. I li trucaran! I tant que li trucaran!

No t’ha passat mai pel cap retirar-te?

Retirar-me? I quedar-me a casa mirant la tele? No fotem! (riu) Jo tinc clar que mentre pugui caminar i recordar el text, continuaré. 

A més, el dia que em retiri, què faré? Esperar que em truquin i dir: “Ui, ara no puc, que estic jubilat”? Això no va amb mi!

El món del doblatge està canviant molt, sobretot amb l’arribada de la intel·ligència artificial. Creus que això pot suposar una amenaça per a la professió?

I tant que sí! Això va de pressa, eh? Molt ràpid! He escoltat coses fetes amb intel·ligència artificial i fan por, perquè no només imiten la veu, sinó el to, la manera de parlar... 

I clar, si al final resulta que poden posar la meva veu en una pel·lícula sense que jo digui ni piu, doncs... jo què faig? Me’n vaig a casa?

Però creus que el públic ho notarà?

Jo vull creure que sí. Perquè una màquina pot imitar una veu, però no pot donar ànima a una interpretació. 

Una veu sintètica no es pot emocionar, no pot improvisar, no pot riure de veritat. Però, és clar, si les empreses veuen que poden fer-ho més barat i ràpid, doncs patapam! Fora actors de doblatge! I això, seria una tragèdia!

S’està fent alguna cosa per evitar-ho?

Sí, lluitant! Hem aconseguit que no ens facin signar contractes on cedim la veu per sempre, però clar, si no hi ha una llei que ho reguli, qualsevol dia ens trobarem amb la nostra veu en una pel·lícula que ni sabíem que existia.

“Fer riure és un privilegi, però riure amb la gent és un regal!”

Ara sembla que per treballar al cinema o al teatre és més important tenir seguidors a les xarxes que talent. Què en penses d’això?

Ui, això sí que m’emprenya! Ara vas a un càsting i, abans de preguntar-te si saps actuar, et pregunten quants seguidors tens! I si no en tens 20.000, doncs a casa! És absurd! Perquè una cosa és ser famós i una altra ser bon actor. 

Però, clar, com que si agafen un influencer saben que té 300.000 seguidors que miraran la pel·lícula, doncs ja els va bé

Has tingut moments complicats en la teva carrera?

I tant! Jo al principi em pensava que sempre em trucarien, i va arribar un moment que no em trucava ningú! 

Vaig passar anys sense fer teatre a Barcelona. Fins i tot vaig obrir una botiga amb la meva dona per sortir del pas! Però mira, al final sempre acabes tornant al que més t’agrada.

Com veus el futur del teatre i el cinema a Catalunya?

Doncs complicat! Aquí es fan 200 pel·lícules a l’any, però només quatre o cinc arriben al públic. I el teatre igual, cada vegada costa més. Però mira, mentre hi hagi gent que tingui ganes de veure’m, jo seguiré!

Hi ha algun tema que creguis que no es pot tocar amb humor?

Mira, l’humor és tragèdia més temps, diuen. Però jo penso que l’humor ha de fer feliç la gent. Si un acudit fa mal a algú, jo ja no el faig. Perquè el meu objectiu no és ofendre, sinó fer riure. Això és el més important.

Per acabar, per què ningú s’hauria de perdre el teu espectacle del 30 de març?

Perquè si voleu passar una estona feliç, hi heu d’anar! Ara, si no voleu riure, quedeu-vos a casa. Però després no us queixeu, eh! (riu).