El Museu de Granollers ha acollit els darrers mesos TRASH Studio Lab, un projecte impulsat per l’artista i pedagoga Anna Estany que trenca els límits de l’exposició tradicional per convertir-la en un espai de creació col·lectiva i reflexió crítica. A través del cos, la moda i els materials reciclats, Estany convida el públic a qüestionar els rols imposats, la normativitat i els estereotips identitaris. 

Amb més de tres dècades d’experiència en educació artística i una trajectòria vinculada a la dissidència creativa, l’artista ens parla en aquesta entrevista del procés, les motivacions i els desafiaments d’un projecte que entén l’art com a espai de resistència, expressió i transformació social.

Durant els primers mesos del 2025, el Museu de Granollers ha acollit una proposta que ha sacsejat l’espai expositiu i ha convertit la sala en un laboratori viu: TRASH Studio Lab, ideat per l’artista i pedagoga Anna Estany. 

Aquest projecte col·laboratiu entorn del cos, la roba i la identitat ha estat una invitació a crear, a pensar i a participar. La culminació del projecte va ser  el 29 de març amb TRASH Disruptive Parade, una desfilada performativa creada amb joves i adolescents del territori.

Nascuda a Barcelona l’any 1959 i establerta a Cardedeu, Estany ha combinat la pràctica artística amb més de tres dècades d’experiència en educació artística. 

Des del batxillerat artístic de l’Institut Celestí Bellera de Granollers, ha impulsat metodologies que fugen dels models acadèmics rígids per donar protagonisme al procés creatiu i a la veu de l’alumnat. “Allà he pogut generar contextos en què els alumnes han estat protagonistes de les seves pròpies recerques creatives”, explica.

En aquesta entrevista, conversem Anna Estany i també amb Víctor Ramírez Tur, col·laborador del projecte, per aprofundir en el sentit d’aquesta proposta, el paper de la moda en la construcció identitària i com l’art pot esdevenir una eina de resistència.

Com va sorgir la idea de crear TRASH Studio Lab?

Anna Estany: TRASH Studio Lab neix de la meva inquietud per explorar la relació entre el cos, la vestimenta i la construcció de la identitat. Volia transformar la sala d’exposicions en un espai viu, un estudi de creació on l’art i la moda dialoguessin i la creativitat es convertís en una experiència compartida, participativa i desacomplexada.

Aquesta idea no va sorgir d’un dia per l’altre. Feia anys que treballava amb adolescents en contextos educatius, i sovint veia com expressaven molt a través de la roba, però també com carregaven amb moltes inseguretats i judicis. 

Volia crear un entorn on tot això es pogués capgirar, on allò que sovint es veu com “estrany” es pogués reivindicar com a vàlid, potent, bell a la seva manera.

L’exposició gira entorn de dues etapes vitals: adolescència i maduresa. Per què vas escollir aquests moments de la vida?

Anna Estany: L’adolescència és una etapa crucial on els símbols i la imatge pública tenen un pes molt gran en la formació de la identitat. És una època de cerca, de transformació, de trencament. 

La maduresa, en canvi, és el moment de relectura del passat, de repensar com ens hem anat construint i com ens posicionem davant del món.

Amb el temps he après que aquestes dues etapes tenen més en comú del que sembla. Totes dues ens obliguen a redefinir-nos, a mirar-nos des d’un lloc nou. 

Per això la interacció entre generacions dins del projecte —entre joves i adults, entre creadors novells i consolidats— m’interessa tant. Genera tensions, però també moltes complicitats inesperades.

Quines pràctiques artístiques utilitzes per construir aquesta proposta?

Anna Estany: Faig servir pràctiques com l’acumulació obsessiva, el reciclatge tèxtil, el dripping colorista i el guarda-roba circular. També m’inspiro en el “diogenisme”, que és una actitud vital que defensa una vida d’autosuficiència i de resistència a les normes socials. 

Totes aquestes pràctiques formen part del meu llenguatge artístic, però també de la meva manera d’estar al món.

“L’art no ha de ser còmode ni bonic. Ha de remoure, fer pensar i crear conflicte si cal”

Com interactua el públic amb l’exposició?

Anna Estany: L’exposició no és un espai tancat o acabat, sinó un espai viu, en constant transformació. 

El públic pot assistir a sessions de treball, participar en tallers, escoltar xerrades o veure com evoluciona l’obra. 

A més, a través de les xarxes i la implicació de joves i col·laboradors, l’experiència es multiplica. El museu es converteix en un escenari obert on tot pot passar.

Hem tingut moments preciosos: una mare i la seva filla participant juntes en un taller, una noia que va venir només a mirar i va acabar cosint una peça que ara forma part de la col·lecció. 

Aquestes petites interaccions són les que donen sentit al projecte. No és només el que es veu, sinó el que passa entre bastidors.

Què són les TRASH Talks i per què les vau incorporar al projecte?

Anna Estany: Les TRASH Talks sóntrobades informals i converses obertes entorn del cos, la roba, la identitat i la creativitat dissident. 

Em semblava essencial generar espais de reflexió, no només visuals o sensorials, sinó també conceptuals. Vull que la gent no només miri, sinó que pensi i es pregunti coses. Que s’hi impliqui des del pensament, des de la veu.

També són una manera de compartir dubtes. L’art no ha de tenir totes les respostes. De fet, crec que funciona millor quan obre preguntes incòmodes. 

Quan algú s’aixeca i diu: “Mai m’havia plantejat això, però ara ho veig diferent”, sé que el projecte està fent la seva feina.

Qui hi participa i de què es parla en aquestes converses?

Anna Estany: Hi participen artistes, investigadors, joves, el públic en general. S’hi tracten temes com el gènere, la normativitat, el plaer de crear, de disfressar-se, de jugar amb la imatge.

La roba és una eina expressiva molt potent, i cal parlar-ne sense complexos. Ens interpel·la constantment.

Com reacciona el públic davant d’aquestes propostes tan poc convencionals?

Anna Estany: La reacció ha estat molt positiva. Hi ha gent que entra amb curiositat i acaba quedant-se molt més temps del que pensava. Altres tornen diverses vegades per veure com canvia l’espai o participar en activitats. 

Crec que la clau és que no s’esperen una exposició “tradicional”. I això, en el fons, és el que busco: trencar expectatives, generar vivència.

Una senyora gran em va dir fa poc: “Jo no entenc gaire d’art, però aquí m’he sentit part de l’obra.” Aquesta frase se m’ha quedat gravada. Perquè l’art ha de servir per això: per fer-nos sentir dins, no fora.

“El cos és un espai polític i la roba pot ser-ne el manifest”

Com vius, personalment, aquesta relació entre moda i identitat?

Anna Estany: Per mi, la moda no és només un tema artístic, sinó també un mitjà d’expressió vital. Treballo amb roba reciclada, objectes domèstics, teixits antics… i els utilitzo per imaginar cossos nous, identitats possibles, formes de vida dissidents.

És una manera de parlar de mi, però també de posar en qüestió allò que ens imposen.

I des d’una mirada crítica, Víctor, com entens aquest vincle entre cos, moda i poder?

Víctor Ramírez: La moda pot semblar superficial, però és profundament política. Regula comportaments, genera normes, però també pot alliberar. Quan canviem els referents visuals, estem generant noves formes de ser.

L’art, en aquest sentit, té un gran poder: pot ampliar horitzons, obrir finestres i transformar percepcions.

Creieu que es poden trencar estereotips des de l’art i la moda?

Víctor Ramírez: Absolutament. Cal mostrar altres realitats, altres maneres de vestir, de caminar, d’habitar el cos. Això sacseja els imaginaris socials.

Anna Estany: I també cal perdrela por. La creativitat passa per trencar, per jugar, per equivocar-se. 

El cos és un espai polític i la roba pot ser el seu manifest.

Quin paper juga el museu en aquest tipus de propostes?

Víctor Ramírez: El museu ja no pot ser només un espai de silenci i contemplació. Ha de ser un espai d’interacció, de pensament viu, d’acció. Projectes com aquest fan que el museu es connecti amb la realitat social i cultural del seu entorn.

Anna Estany: Per mi, portar aquesta proposta al museu és gairebé un acte de rebel·lia. És obrir finestres dins de parets molt sòlides. És portar-hi el caos, el color, el dubte, la vida.

“Jo no busco fer bellesa, busco fer sentit”

I com voldríeu que el públic visqués aquesta experiència?

Víctor Ramírez: Que s’hi reconegui i, alhora, que en surti diferent. Que pensi en com vesteix, en què comunica, en com es mostra al món.

Anna Estany: Que s’ho posi, ques’ho qüestioni, que entengui que tothom és creador d’identitat. 

Cada dia, amb cada peça de roba, ens expliquem. Vull que la gent entri, s’impliqui i surti amb preguntes noves.

Amb quin missatge voldríeu tancar aquest projecte col·laboratiu?

Anna Estany: Jo no busco fer bellesa, busco fer sentit. Per mi, l’art ha de remoure, fer pensar, crear conflicte si cal. 

Necessitem espais on expressar-nos sense filtres i sense por al judici. L’art pot ser aquest espai. I si és compartit, encara millor.

També diria que no cal entendre-ho tot. Hi ha experiències que s’han de viure, no analitzar. Si algú entra a TRASH Studio Lab i surt amb una sensació nova; sigui incomoditat, emoció, ganes de crear... ja n’hi ha prou. 

L’objectiu no és agradar, sinó activar. I això només es pot fer si hi ha una comunitat disposada a qüestionar-se. Per sort, aquí, la tenim.

Tal com l’artista ens ha mostrat amb les seves paraules. TRASH Studio Lab no és només una exposició: és un espai que fa una crida a repensar-nos. 

En un moment en què els discursos normatius encara dominen la representació dels cossos, de les identitats i de l’estètica, la proposta d’Anna Estany obre un espai d’aire fresc i de resistència creativa. Un espai on l’art no es contempla, sinó que s’habita, es transforma i transforma. I on, com diu ella, tot comença quan ens atrevim a fer-nos preguntes i a trencar amb el que socialment ha estat establert i que ens limita a l’hora d’expressar-nos.