L’Illa de Buda, situada a l’extrem oriental del Delta de l’Ebre, és molt més que un espai natural de gran bellesa paisatgística. És un dels ecosistemes més rics i singulars de Catalunya, reconegut internacionalment per la seva biodiversitat, però també és un territori que es troba en perill imminent de desaparèixer.

Aquest aiguamoll privilegiat forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre, ha estat declarat Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), Reserva Natural i membre destacat de la Xarxa Natura 2000. Malgrat aquestes figures de protecció, la inacció institucional i les conseqüències creixents del canvi climàtic en posen en risc la continuïtat a curt termini.

Segons dades dels censos d’aus hivernants, el 50% de les aus que passen l’hivern al Delta es concentren als Calaixos de Buda, unes llacunes d’aigua dolça de gran valor ecològic. Aquest espai representa tan sols un 3% de la superfície del Delta, però acull una biodiversitat excepcional, amb més de 350 espècies d’aus registrades, de les quals la meitat nidifiquen a l’illa.

Un llegat històric, ecològic i humà

Guillem Borés, representant de la família que gestiona l’Illa de Buda des de fa un segle, descriu el passat d’aquest indret com “una gran festa que va durar cent anys”. A mitjan segle XIX, amb l’arribada del cultiu de l’arròs, es va iniciar una època de prosperitat i vida comunitària. Fins a 500 persones hi van arribar a viure, conformant una comunitat unida i orgullosa del seu gentilici: els “buderos”.

En aquells anys, l’Illa de Buda va ser també centre d’interès científic i ornitològic. Ornitòlegs de renom com Salvador Maluquer i Maluquer, Francisco Bernis Madrazo, Ramon Raventós i fins i tot Félix Rodríguez de la Fuente, hi van fer estada, atrets per l’extraordinària riquesa natural del lloc.

Un dels símbols més destacats d’aquella època va ser el Far de Buda, una estructura metàl·lica de 53 metres d’alçària, considerada la plataforma de ferro més alta del món en el seu moment. Construït a Birmingham el 1864, el far va acabar col·lapsant el Nadal de 1961 a causa de la regressió del litoral. Avui reposa sota deu metres d’aigua i a tres quilòmetres de la costa, com a testimoni mut d’una època passada.

Els Calaixos de Buda són un dels espais amb més biodiversitat de Catalunya, gràcies a una visió de conservació iniciada fa més de cent anys

Un territori en retrocés

El Delta de l’Ebre pateix des de fa dècades una regressió imparable causada per la retenció de sediments als embassaments de Mequinensa i Riba-roja, construïts durant el segle XX. La interrupció d’aquest flux sedimentari ha trencat l’equilibri entre el riu i el mar, provocant la pèrdua de més de 800 hectàrees de platges i aiguamolls.

A aquesta situació s’hi afegeix ara l’impacte directe del canvi climàtic: l’augment del nivell del mar i la intensificació dels temporals marins provoquen inundacions, intrusions salines i la destrucció progressiva dels hàbitats aquàtics. Aquestes alteracions causen la mort de flora i fauna per estrès osmòtic, trencant la cadena tròfica i forçant la migració de les aus.

“La realitat és que vivim una emergència ecològica, i les administracions responsables opten per mirar cap a una altra banda”, denuncia Borés.

Una resposta institucional insuficient

Tot i la gravetat de la situació, la resposta institucional ha estat, segons Borés, “decebedora i marcada per la paràlisi”. L’aposta per part de l’Estat se centra exclusivament en la gestió de sediments retinguts als embassaments, una mesura que, malgrat ser necessària, no és suficient ni arribarà a temps. A més, adverteix que “el riu Ebre del segle XXI ja no és el mateix que el del XIX; ha perdut la capacitat de transportar sediments”.

La proposta de la família gestora de Buda és clara: utilitzar dragues marines per aportar sorres del fons marí, seguint models internacionals com el dels Països Baixos. Aquesta estratègia permetria recuperar l’amplada de les platges i frenar l’erosió de la línia de costa. Tanmateix, aquesta opció troba obstacles burocràtics i l’oposició d’alguns sectors ecologistes que defensen la no-intervenció.

“El moviment ambientalista que s’hi oposa ho fa des d’una perspectiva purista, oblidant que l’emergència climàtica és conseqüència directa de l’acció humana. I si som responsables, també ho som de buscar solucions”, afirma Borés.

Un model de gestió familiar sostenible

La història de l’Illa de Buda no es pot entendre sense la implicació directa de la família que la gestiona des de fa cent anys. L’any 1924, els avis de Guillem Borés van adquirir aquesta illa situada al cor del Delta de l’Ebre, quan els aiguamolls eren encara espais considerats insalubres, plens de mosquits i amb cap valor econòmic aparent. En una època en què es dessecaven llacunes per convertir-les en arrossars, ells van apostar per la conservació, molt abans que la paraula “ecologisme” existís als diccionaris.

Aquesta visió avançada va permetre protegir les llacunes dels Calaixos de Buda, evitant-ne la transformació agrícola i conservant un ecosistema d’una riquesa excepcional. El resultat és evident: avui aquest 3% de superfície acull la meitat dels ocells hivernants del Delta, segons els censos d’aus que es realitzen anualment. Aquesta dada il·lustra fins a quin punt la gestió familiar ha estat no només compatible amb la conservació, sinó clau per al manteniment de la biodiversitat.

La convivència amb usos tradicionals s’ha mantingut al llarg de les dècades. Un exemple paradigmàtic és la ramaderia de cavalls camarguesos, introduïts per substituir els antics bous braus. Aquesta raça, acostumada als ambients humits, contribueix a controlar la vegetació i preservar els biòtops oberts imprescindibles per a la nidificació d’espècies en perill, com la fredeluga o la perdiu de mar. Actualment, la ramaderia consta de 14 eugues i 2 mascles.

Aquesta gestió no només és sostenible, sinó també exemplar. Integra l’aprofitament racional de recursos amb la responsabilitat ambiental i l’educació del territori. Una prova que conservació i activitat humana poden —i han de— conviure.

Una iniciativa comercial amb ànima de denúncia

Amb l’objectiu de donar veu a la crisi que viu l’Illa de Buda i sacsejar la consciència col·lectiva, la família Borés va decidir, ara fa vuit anys, impulsar una marca pròpia per comercialitzar el producte que ha estat al centre de la vida a l’illa durant més d’un segle: l’arròs.

Així va néixer “Illa de Buda”, una marca que engloba dues varietats d’arròs de gran qualitat, conreats i elaborats íntegrament a l’illa. L’arròs Bomba, amb una excel·lent capacitat d’absorció i una textura ferma, és ideal per a arrossos secs com la paella. L’arròs Marisma, en canvi, és suau i cremós, idoni per a plats caldosos, melosos, risottos i fins i tot per a postres.

A més, elaboren un licor de crema d’arròs, fet amb llet sense lactosa, un toc de llimona, canyella i sucre, amb un 16% d’alcohol provinent de la destil·lació del mateix arròs de l’illa. Aquest licor, artesanal i únic, representa l’essència del territori i els sabors que l’han vist créixer.

La comercialització d’arròs i licor elaborats a l’illa busca sensibilitzar la societat i pressionar les administracions perquè actuïn davant la regressió costanera

Tanmateix, aquest projecte va molt més enllà d’una aposta comercial. És, segons Guillem Borés, “un crit per salvar l’illa”. Cada paquet d’arròs venut porta amb ell un missatge: preservar el Delta, protegir l’Illa de Buda i denunciar la passivitat de les administracions davant una emergència ecològica real. Amb aquesta iniciativa, la família ha sabut convertir un producte quotidià en un altaveu per la causa ambiental. La compra d’un paquet d’arròs o d’una ampolla de licor esdevé així un acte de suport i de compromís amb el futur del Delta.

Una finestra d’esperança

Tot i la gravetat de la situació, una escletxa d’esperança s’ha obert recentment amb l’aprovació del Pla Estratègic pel Delta per part de la Generalitat de Catalunya. Aquest document de planificació reconeix la necessitat d’actuar de manera immediata per frenar la regressió costanera i planteja mesures que difereixen substancialment del Plan de Protección del Delta proposat per l’Estat espanyol.

El repte és majúscul, ja que la gestió de la costa és una competència compartida, i l’èxit de qualsevol pla requereix la col·laboració estreta entre administracions. Tot i les divergències polítiques i tècniques, aquesta nova planificació obre la porta a intervencions directes sobre la línia de costa, com les que defensa la família Borés: aportació de sorres mitjançant dragues marines, consolidació del sistema dunar i protecció de les llacunes interiors.

“El temps se’ns acaba”, adverteix Borés. “Si no actuem ja, l’Illa de Buda pot no resistir més de quinze anys. Quan el mar trenqui definitivament la platja, no hi haurà manera de revertir-ho”. L’aprovació del Pla Estratègic, doncs, representa una oportunitat històrica per evitar el col·lapse d’un ecosistema que, si desapareix, s’endurà amb ell una part essencial de la riquesa natural i cultural de Catalunya.

“Ens estem saltant tots els semàfors en vermell”, Guillem Borés

Una pregunta incòmoda

Enmig del silenci institucional i l’aparent indiferència d’alguns sectors polítics i socials, Guillem Borés formula una pregunta tan senzilla com punyent:

“Què és, realment, el Delta de l’Ebre per a les administracions?”

Aquesta reflexió parteix d’una comparació que no pot deixar indiferent: la intensa polèmica generada al voltant de la llacuna de la Ricarda, a l’àrea metropolitana de Barcelona, va ser capaç de fer trontollar pactes de govern i bloquejar pressupostos. Mentrestant, l’Illa de Buda, que posseeix molt més valor ecològic i diversitat d’hàbitats, cau en l’oblit i l’abandonament.

Borés denuncia una actitud selectiva i oportunista per part d’alguns actors polítics i mediambientals, que només presten atenció al Delta quan hi ha un interès econòmic, social o simbòlic al darrere: “Barcelona només s’interessa pel Delta quan l’aigua escasseja, quan cal impulsar energies renovables o quan el moviment antitransvasament ofereix rèdits polítics”.

A més, assenyala que moltes institucions responsables de vetllar per aquests ecosistemes no només no actuen, sinó que oculten informació per evitar el debat públic i la pressió ciutadana. Aquesta falta de transparència agreuja una situació ja crítica i genera una profunda desafecció en aquells que lluiten des del territori.

La seva denúncia clou amb un advertiment clar i dolorós: “Quan l’Illa de Buda desaparegui, ho farà per sempre. Amb ella s’extingiran el seu valor agronòmic, ecològic, turístic, i també les seves tradicions i la seva cultura. Però nosaltres no deixarem de lluitar.”