Amb 56 anys, Àngel Tisora Garolera ha complert un somni que durant molt de temps va veure com un impossible: participar i completar la Marathon des Sables, una de les curses més extremes del planeta. 

Amb una motxilla de 10 quilos a l’esquena, temperatures que freguen els 50 °C i més de 250 quilòmetres per davant en sis etapes a través del desert del Sàhara, aquest jardiner de Rorera ha demostrat que la passió, la disciplina i la força mental poden portar-te molt més lluny del que sembla possible.

Nascut a Granollers, però actualment resident a Tona, Tisora té una trajectòria vinculada des de fa anys al món de l’esport i una clara predilecció per la muntanya, l’Àngel ens explica com va preparar-se per aquest repte titànic, què significa per a ell córrer, com es viu la convivència al desert amb persones de tot el món i per què creu que una experiència així pot arribar a canviar-te la vida.

Comencem pel principi. Nom, cognoms, professió i una mica d’on ve aquesta passió per l’esport.

Jo em dic Àngel Tisora, de Rorera, tinc 56 anys i de professió soc jardiner, treballo per mi, de jardineria. La passió fa més de deu anys que hi estic ficat. He jugat a futbol tota la vida, i quan vaig deixar el futbol em vaig enganxar a córrer, per la muntanya sobretot. Jo d’asfalt no en faig, només muntanya. I de sempre, de sempre, aquesta cursa de la Marathon des Sables em va quedar gravada al cap, saps? Ho veia com un impossible. I al final, si no t’hi apuntes, no la fas mai. I m’hi vaig apuntar.

Abans d’això, havies fet alguna altra cursa?

Sí, de curses n’havia fet bastants. Maratons de muntanya, mitges maratons... L’Ultrapirineu, que abans es deia Cavalls del Vent, també l’havia fet. Són 86 quilòmetres en un dia i 5.000 de desnivell positiu. I l’any 2022 vaig anar al desert del Sàhara, en una cursa amb menys gent, també vaig tenir l’experiència de córrer quatre dies pel desert. 

Era com unes postres per veure si em veia capaç de fer-ho o no. I em va anar molt bé.

Què representa per tu l’esport? Per què el fas servir?

Una mica de tot. Salut, evidentment, per trobar-te millor. Però mentalment a mi em va molt bé. També per desconnectar de la feina. Sempre dic que anar per la muntanya és com una sessió de psicòleg, però gratis. I ho recomano a tothom. Córrer, caminar... El que sigui. Sortir i que t’enviï l’aire, ja és molt.

Com combines la feina amb els entrenaments?

Bé, sí i no. Treballar per mi mateix em dona més llibertat, però també vas molta feina i requereix esforç extra. Per preparar aquesta cursa han estat vuit mesos d’entrenament seriós, quatre o cinc dies per setmana. Has de treure hores d’on sigui. Si tens ganes de fer-ho, ja trobes el moment.

Com vas entrenar un repte com aquest?

Clar, és complicat, perquè ho has de portar tot a sobre, el pes, el material, i només et donen aigua. Vaig posar-me en mans d’una professional: l’Anna Comet. Ella em ho va marcar tot, des de les dietes fins a entrenar amb pes. Feia sèries, bici, muntanya amb desnivell, treball de força per l’esquena... Tot. Perquè allà et trobes tota mena de terreny i has d’estar preparat.

I la calor? Com la vas entrenar?

No la pots entrenar. Jo vaig entrenar del setembre a l’abril, i clar, aquí era hivern. Però treballo fora, o sigui que una mica estic acostumat a passar calor i fred. La sorra una mica sí, anant a la platja, però la del desert és molt més fina. No t’hi pots preparar gaire.

Quants quilòmetres vàreu fer allà i com estaven repartits?

Són 250 quilòmetres en sis etapes: una de 32, una de 40, una altra de 32 i mig, l’etapa llarga de 82, una marató de 42 i mig i l’última de 21. 

Has de portar tot el pes a sobre, amb calor i tempestes de sorra. La dificultat és aquesta. A la nit tampoc descanses gaire.

Quina etapa se’t va fer més dura?

La llarga. El meu company va tenir una baixada de forces total, i els últims 8 quilòmetres l’anava agafant. Ell volia arribar com fos. Allà no et pot ajudar ningú, si no et desqualifiquen. Va ser tremendo. Però vam arribar.

Vas patir alguna lesió o molèstia important?

No greu, però sí que vaig patir dels peus. Gairebé tothom pateix dels peus, amb les polaines i la calor. Se’m va aixecar la pell, i també una mica de mal d’esquena per la motxilla. Però vaig poder continuar.

Com et vas preparar mentalment?

Mira, mentalment és complicat, però ja durant els entrenaments et vas posant a prova. Jo, per exemple, els entrenaments que feia ja eren bastant durs i allò també et va preparant. 

Un cop allà, tens dies de tot. Dies que penses “jo què hi faig aquí?”, i et vindrien ganes de plegar. Però llavors has de pensar en positiu, sempre. Pensar en la família, en el nano, en coses bones, i continuar endavant. 
Per mi, com que l’objectiu era molt clar, no vaig tenir cap dubte de continuar. Tenia molt clar que havia d’acabar-la.

Com vas gestionar el tema del material i el menjar?

Això ho teníem molt planificat abans de marxar. Ja sabíem tot el material obligatori que havíem de portar, i també vam mirar de portar el que fés falta encara que no fos obligatori. 

El tema del menjar és una mica complicat, perquè has de portar menjar liofilitzat per set dies, amb tres àpats al dia, i tot ha d’ocupar poc espai i pesar poc.

Abans de marxar vam estar més d’un mes provant diferents menús per veure què ens agradava més i què ens sentava millor. També portàvem gels, barretes energètiques, sals minerals, tot el que fes falta. A més a més, havíem de portar coses com el sac de dormir, l’esterilla, fins i tot un succionador de verí per si et picava una serp, que no va ser el cas.

L’organització només et dona cinc litres d’aigua al dia quan acabes l’etapa, i t’has de gestionar tu aquesta aigua fins a l’endemà.

Com vas viure el contacte amb el desert?

Home, jo ja hi havia estat una vegada, però igualment t’impacta. El desert és màgic. Quan veus aquell mar de dunes davant teu, t’impacta molt. Sí que és dur, perquè caminar per la sorra amb pes a sobre i aquella calor no és fàcil, però és una meravella. No sé com explicar-t’ho, ho has de viure per entendre-ho.

Com era la convivència amb els altres participants?

Doncs molt bé. L’organització et posa en haimes de vuit persones, i normalment amb gent del teu país per entendre’t millor. A la nostra haima érem quatre catalans, un noi de Còrdova, un de Colòmbia i dues noies del País Basc. 

La convivència va ser espectacular. Ens ajudàvem molt entre nosaltres, si a algú li faltava alguna cosa, l’altre l’hi deixava. I també amb la resta de gent de les altres haimes, molt bon rotllo.

Fins i tot els professionals que hi van a guanyar estaven allà, t’ajudaven si calia, molt maco tot. Jo vaig veure que tothom hi porta la seva història, i per la gran majoria és un repte personal, no una competició.

Què t’ha portat aquesta experiència com a persona?

Per mi ha estat molt enriquidora, una experiència brutal. Jo tenia moltes ganes de fer-la i quan em vaig trobar allà, tot i que potser va ser més dura del que m’esperava, era tal com me l’imaginava. I tot el que vas vivint, tot el que vas superant, et fa créixer. Tant per les dificultats com pel tracte amb la gent, és una experiència de vida, no t’ho puc dir d’una altra manera.

La recomanaries a altres persones?

I tant. Ara, també dic que s’ha d’anar molt ben preparat, tant mentalment com físicament. Gairebé et diria que més mentalment, perquè si no, et pot destrossar. Però fer-la, un cop a la vida, s’hauria de fer.

Et vas sorprendre a tu mateix en algun moment?

Potser el moment en què el meu company ho va passar tan malament a l’etapa llarga. Va ser una reacció molt natural ajudar-lo, i sé que ho hauria fet encara que hagués estat una altra persona. 

En aquest esport hi ha molta esportivitat, i jo ho tinc claríssim: el primer és la gent, i després el temps que puguis fer.

Tens pensat repetir aquesta experiència?

Home, per mi sí. Jo la repetiria amb els ulls tancats, perquè és una meravella. El que passa és que és molt d’enrenou, molta preparació, i has de combinar-ho amb la feina, que no és fàcil. Has de portar gairebé un any de preparació. Però si no fos per això, jo hi tornaria segur.

Tens algun altre repte o cursa present?

Doncs mira, una que em fa gràcia i que ja volia fer fa temps és la de Menorca, els 360 graus, que és tota l’illa al voltant. Són 185 quilòmetres en quatre etapes. Aquesta em motiva molt. I en general, m’agraden més les aventures que les curses populars. Més coses d’aventura, com agafar la bici i travessar un país, coses d’aquestes.

Quin missatge donaries a algú que s’estigui plantejant fer una cursa així, però no s’atreveix?

Jo també ho veia impossible fa deu anys. Pensava: “Això és massa per mi”. Però quan t’ho poses al cap de veritat, i comences a visualitzar-ho, i et poses a treballar-hi, al final es fa.

Tothom pot fer-ho, si hi posa ganes. Perquè si no t’hi apuntes, no ho faràs mai. Això de “l’any que ve” no arriba mai. S’ha de fer amb ganes i, sobretot, ha de gaudir.

Creus que és una experiència que pot canviar la vida?

Sense cap dubte que sí. Perquè allà tots estem iguals, tots som iguals, vinguis d’on vinguis. Hi havia gent de 52 països diferents. I la gent allà, molts et diuen que els ha canviat la vida. I jo també ho crec. 

Et fa veure les coses diferents, convius amb gent que t’ajuda, tu també ajudes... Et fa valent, encara que no ho vulguis. I sí, et canvia.

Quin record et quedarà gravat del desert?

El dia de l’etapa llarga, quan el meu company estava tan fotut i jo també, ploràvem tots dos. Ell per com es trobava, i jo quan vam acabar, que em va sortir tot: l’adrenalina, el patiment... tot. 

I també el dia que acabes, quan travesses la meta. Plorar com un nen, d’alegria. Et ve tot al cap, tot el que has passat aquells dies. I quan t’abraces al company, plorant tots dos, d’emocions... Això no s’oblida mai.