Amb la sinceritat de qui parla des del cor i l’energia de qui ho ha donat tot, Natàlia Ylla ens obre les portes del vestuari del CHP Bigues i Riells per compartir una temporada que ha estat tan dura com emocionant. La permanència a l’OK Lliga es va segellar en l’última jornada, en un final d’infart que ha deixat empremta en tot l’equip. Però darrere d’aquest èxit hi ha molt més: setmanes de patiment, canvis decisius, un vestuari unit que ha resistit contra tot i una passió incondicional per un esport sovint silenciat.

La Natàlia, amb vitalitat i una gran capacitat per transmetre emocions, ens explica com s’ha viscut aquesta muntanya russa des de dins, i com la força del grup ha sigut clau per no rendir-se mai.

Després d’una temporada molt exigent, heu aconseguit la permanència a l’Hoquei Lliga. Enhorabona, Natàlia! Com valores la temporada?

Moltes gràcies! Ha sigut una temporada difícil, tot i que ja sabíem que ho seria, perquè veníem de pujar una altra vegada. Però ha sigut dura. Hem jugat molts partits que ens quedàvem a tocar, que perdíem només d’un gol... I ha sigut així fins a l’última jornada. Però mira, finalment ho hem aconseguit.

Creus que el salt de categoria de Nacional a Hoquei Lliga és tan gran com sembla des de fora?

Sí, molt gran. I ja ho sabíem, però aquest any ho hem notat especialment. A l’Hoquei Lliga hi ha equips que tenen molts recursos, que poden fer fitxatges importants, que tenen jugadores professionals que es dediquen només a això... I competir contra tot això, des de clubs petits com el nostre, és molt difícil.

Com compagines la teva vida personal amb el fet de jugar a una categoria tan exigent com l’OK Lliga?

Fins ara estava estudiant i anava a la universitat al matí. A més, també soc entrenadora de la base, així que els dies que tenia entrenament amb les nenes, primer anava amb elles i després entrenava jo. I ho he fet així durant molt de temps. 

Ara estic acabant la carrera i començaré a treballar... i no sé ben bé com m’ho faré, però en principi hauria de continuar igual.

Sí que és veritat que aquest any ens han avançat una mica els entrenaments i ho hem notat molt, perquè abans acabàvem molt tard, a les onze i mitja de la nit, i dormia com a molt cinc hores. 

Quan arribes a casa, el que voldries és descansar, però has d’anar a fer dues hores d’entrenament i rendir. I llavors penses que hi ha jugadores que només es dediquen a això: es lleven, esmorzen i entrenen, i ja tenen el dia fet. Nosaltres no. Totes tenim la nostra vida, la nostra feina, i és molt complicat.

Aquest any hem pogut descansar una mica més, i això s’ha notat. Però tot i això, costa molt compaginar-ho tot.

Què implica, en el vostre cas, no poder ser professionals?

Doncs que moltes de nosaltres treballem o estudiem. Jo mateixa fins ara estava estudiant a la universitat al matí, després entrenava a la base, i finalment entrenava amb el primer equip. I així cada dia. 

No és el mateix que llevar-te, esmorzar i anar a entrenar com fan les jugadores professionals. Nosaltres fem jornades eternes i, quan arribes al vespre, en comptes d’anar a descansar, has de fer dues hores d’entrenament i rendir. És dur.

Teníeu por de tornar a baixar ràpidament, com els anomenats “equips ascensor”?

Sí, una mica sí. Quan vam baixar, la plantilla es va mantenir gairebé tota, només vam perdre una jugadora. Això va fer que pujar fos relativament fàcil. 

Però sabíem que mantenir-se era una altra història. I tot i patir, al final ho hem aconseguit.

Quins canvis hi ha hagut entreaquella temporada i aquesta?

En realitat, l’entrenador era el mateix. Vam baixar amb ell, vam pujar amb ell i vam començar aquesta temporada també amb ell. Però les coses s’havien estancat, i jo crec que no hi havia feeling entre les jugadores i ell. 

A finals de temporada es va fer un canvi i això ens va donar un impuls molt gran per salvar-nos.

La plantilla s’ha mantingut estable?

Bastant. Aquest any vam fitxar dues jugadores argentines, però una d’elles va marxar al cap de dues setmanes perquè volia tornar a casa. L’altra sí que s’ha quedat fins al final. I la resta de l’equip ha continuat, cosa que és molt positiva.

Hi ha hagut moments especialment durs?

Sí, sobretot la segona volta. A la primera vam començar bé, puntuant, fins i tot guanyant algun partit. 

Però després vam entrar en una mala dinàmica i vam perdre alguns partits clau, especialment contra equips que teníem per sota. Va ser molt dur.

A què atribueixes aquesta mala dinàmica?

A la moral i al feeling amb l’entrenador, que no era bo. Jo crec que no fluïa, com si estigués tot enquistat. Era molt difícil canviar aquesta energia negativa. Però quan es va fer el canvi d’entrenador, tot va canviar. Ens vam sentir més motivades i vam començar a puntuar.

El canvi d’entrenador va ser una decisió vostra?

No, va ser del club. Ens van preguntar la nostra opinió al final de la primera volta, però no es va decidir res llavors. Quan van prendre la decisió, per a nosaltres també va ser una sorpresa. 

Ens ho van dir un dimarts al matí i aquell mateix dia ja vam entrenar amb el nou entrenador, el Xiqui, que és el coordinador i ens coneixia molt bé. Amb ell hem tirat fins al final.

Hi va haver un punt d’inflexió clau?

Sí. Quan vam perdre contra el Ratxoi vam saber que no podíem perdre res més. 

Després venia el partit contra el Mataró, que era clau perquè havíem empatat 0-0 a casa. Sabíem que ens ho jugàvem tot. El vam guanyar i a partir d’aquí vam canviar la mentalitat: havíem d’anar a totes. 

Contra Sant Cugat vam empatar, i aquell punt va ser vital. Jo deia que seria clau, perquè l’any que vam baixar ens va faltar un punt. I aquest any ens hem salvat per aquest.

Com vau viure emocionalment aquest tram final?

Amb moltíssima pressió i nervis. Durant la setmana era molt intens. Però el vestuari ha sigut clau. Hi ha molt bon rotllo entre nosaltres i això ens ha ajudat molt. Sort del grup, perquè si no, amb el mal ambient amb l’entrenador, hauria estat insostenible.

I el moment que sabíeu que us salvàveu?

Va ser brutal. El nostre partit encara no s’havia acabat, però ens van dir que el Mataró havia perdut, i la gent de la grada va començar a cantar que érem d’Hoquei Lliga. Va ser una alliberació enorme. 

No és el mateix que guanyar tu mateixa el partit, però va ser un moment molt feliç. I sí, ho vam celebrar, potser no a lo gran, però sí que hi havia felicitat i un ambient molt xulo.

Us ha unit encara més com a grup?

Sí, tot i que també ha sigut trist perquè tres jugadores es retiren. I clar, et queda aquest sentiment estrany d’alegria i comiat alhora.

Quins objectius teníeu al principi i com encareu la temporada vinent?

A principi de temporada l’objectiu era molt clar: mantenir-nos a la categoria. Sabíem que seria complicat perquè tornàvem a pujar i perquè hi ha equips molt potents a l’Hoquei Lliga, però des del primer dia ens vam mentalitzar que la salvació era el mínim a aconseguir. 

Ara que ho hem assolit, ens sentim orgulloses, però també som molt conscients que hem patit molt per arribar-hi.

De cara a la temporada vinent encara no hem tingut temps de parlar gaire com a equip, perquè tot ha estat molt recent. Però sí que tenim clar que caldrà treballar des del principi per no repetir aquesta agonia final, i això implica identificar els punts febles i reforçar-los el millor possible.

Com per exemple?

Un dels problemes més grans que hem tingut aquest any és la falta de gol. Generem moltíssimes ocasions, arribem a porteria, però ens costa molt transformar-les en gols. I això, a la llarga, et penalitza molt en una categoria tan exigent. Per tant, és un aspecte que s’ha de treballar i reforçar clarament.

A més, també perdrem una peça clau en defensa amb la retirada d’una companya que ha estat molt important, així que serà essencial buscar recanvis que ens donin solidesa tant al darrere com al davant. 

Ens agradaria poder tenir una plantilla equilibrada que ens permeti competir millor i no haver de patir fins a l’últim partit com aquest any.

I tu, en l’àmbit personal, què vols millorar?

Tenir més minuts, sentir-me més important dins l’equip i, si pot ser, marcar algun gol. Aquest any m’he quedat a zero!

Què has après d’aquesta temporada tan intensa?

A ser constant, a no rendir-me i a creure que fins al final tot és possible. Que si insisteixes, si hi poses ganes, les coses poden acabar sortint. No sempre, però val la pena intentar-ho.

Tornant al tema de la conciliació: com t’ho fas per compaginar estudis, feina i entrenaments?

Fins ara anava a la uni al matí, a la tarda entrenava les nenes, i després entrenava jo. Dormia unes cinc hores per nit. 

Aquest any hem pogut avançar entrenaments i s’ha notat molt, però igualment és molt dur. Ara que acabaré la carrera i començaré a treballar, no sé encara com m’ho faré.

Creus que algun dia el club es podrà professionalitzar?

Impossible no ho és, però ho veig a llarg termini. En els últims anys hem avançat molt: tenim físio, anem al gimnàs... però encara queda molt. Tot això requereix temps i recursos.

Com vius el fet de jugar a la màxima categoria?

Per a mi és molt normal, però sé que no tothom ho pot dir. El problema és que l’hoquei no és gaire conegut. Quan dius que jugues a Hoquei Lliga, molta gent no sap ni què és. Però és un orgull. Quan era petita volia ser com les grans del Bigues i ara hi soc. És dur, però molt gratificant.

Quin missatge vols donar a l’afició?

Gràcies. De veritat. Sempre hi són. I a les meves nenes, també. Sempre m’han acompanyat. Els dic sempre que no deixin de lluitar, que siguin com són i que si volen, ho aconseguiran. El més important és gaudir. Si no gaudeixes, no val la pena.

I algun record bonic que tinguis de l’hoquei?

Molts! Però destacaria el dia que vam pujar l’any passat, la graderia plena, la celebració... També el primer any que vaig jugar a Europa. 

I com a entrenadora, fa dos anys amb les nenes vam arribar a la final dels Campionats de Catalunya, va ser increïble. No hi confiàvem i vam quedar subcampiones. També recordo els primers campionats a Palafrugell... Tinc molts bons records, la veritat.