La Carla Sihuro Monte és una de les veus del grup Jatta Printi, format per set alumnes de 15 anys de 3r d’ESO de l’escola La Vall, a Bellaterra. Totes elles comparteixen una passió: la ciència i la tecnologia. El projecte va néixer fa dos cursos dins de l’activitat extraescolar de robòtica del centre i, des d’aleshores, no ha deixat de créixer, tant en experiència com en reconeixements.

Aquest any, Jatta Printi ha arribat fins a la final internacional de la First Lego League, celebrada a Sud-àfrica.El grup ha destacat pel seu compromís amb la sostenibilitat i la innovació aplicada a la recerca marina, gràcies a un dispositiu propi: el T-Bubble, pensat per facilitar la recuperació de dades de seguiment d’espècies oceàniques.

Amb una metodologia basada en el treball col·laboratiu, l’equip combina capacitat tècnica, esperit crític i moltes ganes d’aprendre. En aquesta entrevista, la Carla ens explica com treballen, què han après i com volen ajudar a fer més visible la presència i el talent de les dones en el món científic i tecnològic.

Com neix el projecte ‘Jatta Printi’? Quin és el seu significat i origen?

El nom ‘Jatta Printi’ vol dir “deixar una empremta” en finès. Vam escollir aquest idioma perquè Finlàndia és un país reconegut per la seva consciència mediambiental i sostenibilitat, i volíem transmetre aquesta idea d’impacte positiu. 

El projecte va començar fa dos anys, quan estàvem a primer d’ESO. Ens vam conèixer a través de l’extraescolar de robòtica que ofereix l’escola La Vall, a Bellaterra. Som set noies que, tot i no conèixer-nos gaire abans, ens vam unir en aquest espai i d’allà va sorgir l’equip.

L’interès per la robòtica ve de lluny o és fruit de l’extraescolar?

Ens agrada de debò. Algunes de nosaltres, com jo mateixa, ja fèiem robòtica a primària. Ens hi vam enganxar perquè ens apassionava. Si no ens agradés, no hi dedicaríem tantes hores. Tot i que al principi pot semblar només una activitat de tarda, per a nosaltres és molt més que això: és interès real.

En l’àmbit familiar, teniu influències que hagin motivat aquesta afició per la ciència o l’enginyeria?

En alguns casos, sí. Hi ha pares o familiars que treballen com a enginyers o en àmbits relacionats, però jo crec que l’interès de veritat surt de dins. És cert que pot ajudar a tenir algú a casa que et motivi o t’ho expliqui, però a la nostra edat també tens criteri per decidir què vols fer i si t’agrada la robòtica, t’hi apuntes.

El vostre grup és format íntegrament per noies. Com ha estat l’experiència de participar en un entorn sovint dominat per nois?

Al principi no n’érem gaire conscients, però a mesura que vam començar a competir ens vam adonar que hi havia molt poques noies. A la regional ja ho vam notar, però encara més quan vam anar a Sud-àfrica: en una competició internacional, amb equips de tot el món, també hi havia molt poca presència femenina. 

Et fa reflexionar... per què no hi ha més nenes que s’hi llancin? Potser no tenen l’oportunitat, o potser no s’atreveixen. Però és evident que queda molt camí per recórrer.

Com es va fer el pas de participar en competicions?

A la nostra escola tenim una entrenadora molt bona que sempre ens anima a participar. Ella creu molt en el potencial dels alumnes i és partidària que es comenci a competir a partir de segon d’ESO. 

El primer any el vam dedicar a aprendre i el segon ja ens vam posar en mode competició. La primera va ser a la regional de Manresa, a l’UPC. Allà vam obtenir el primer premi de puntuació de robot i el premi general, que ens va donar accés a la fase nacional.

I com vau acabar representant el vostre projecte a Sud-àfrica?

Va ser tota una sorpresa. Després de participar en la nacional, que aquest any es feia a Ferrol, no sabíem que hi havia la possibilitat d’anar més enllà. Però just abans de Setmana Santa, la nostra entrenadora ens va trucar per dir-nos que l’equip guanyador del premi d’innovació no podia anar a Sud-àfrica... i que nosaltres érem les següents! Així que, de cop, ens vam veure amb la responsabilitat d’organitzar un viatge internacional en tres setmanes. 

Vam quedar el diumenge mateix amb les famílies i una exalumna que ens va ajudar molt. Vam començar a buscar vols, allotjament, permisos... va ser un no parar.

Com vau viure el viatge i l’experiència d’estar en un país tan diferent?

Va ser tota una aventura des del principi. El vol que havíem d’agafar es va cancel·lar i ens van dir que havíem d’esperar fins a l’endemà. Jo, per exemple, vaig acabar dormint a casa d’una companya. Però un cop a Sud-àfrica tot va anar molt bé. Vam notar que la cultura era molt diferent, però el país estava molt més occidentalitzat del que ens imaginàvem. La competició va ser brutal: hi havia 84 equips de més de 60 països! 

Ens vam adonar que realment estàvem formant part d’alguna cosa gran. Fins i tot vam ballar sevillanes en una mostra cultural amb vestits tradicionals i tot!

I quin va ser el moment més estressant?

Quan el robot va deixar de funcionar. Estàvem molt frustrades perquè no enteníem què passava: girava sense control, no reaccionava... Però vam tenir molta sort perquè un altre equip ens va oferir un dels seus robots. Això ens va permetre continuar i participar en la ronda d’aliances. Aquest gest ens va salvar. 

A vegades la solidaritat entre equips marca la diferència.

Un cop tornades, vau notar que el projecte havia guanyat visibilitat?

Sí, força. Vam publicar un post a LinkedIn que va tenir bastant repercussió. També ens van entrevistar a ‘ La Vanguardia’ abans de la competició. I una anècdota divertida que ens va sorprendre:  en una competició d’apps, un dels jutges em va reconèixer i em va dir que el seu fill ens havia vist en una notícia. Em vaig quedar de pedra.

A més, fa poc ens va rebre el regidor d’educació de Sabadell. Tot això ens fa sentir molt orgulloses.

Heu rebut suport extern per tirar endavant el projecte?

Els patrocinadors han estat essencials. Ens han ajudat Moving Robots, Lence, Sentinel, Who Cheats on Best i AR. La majoria vam contactar amb ells nosaltres a través de LinkedIn, tot i que també hi ha hagut alguna connexió per familiars. 

I no només ens han ajudat econòmicament, sinó que ens han fet seguiment, ens han enviat missatges d’ànims, ens han visitat... ha estat molt bonic veure aquest compromís.

Explica’ns el projecte que heu presentat: el T-Bubble

El repte era pensar una solució per ajudar a la investigació marina. Vam començar a l’estiu amb una pluja d’idees sobre problemes relacionats amb el mar. Al setembre ja teníem clara la temàtica: com ajudar els investigadors. 

Vam visitar el CEAB de Blanes i l’Smart City Congress, i fins i tot una exalumna ens va contactar perquè treballava amb taurons als EUA. Ens va explicar que un dels principals problemes és la pèrdua dels TACs, uns petits dispositius que s’enganxen als animals i recullen dades com la temperatura o la localització. Quan es desprenen, sovint no es poden recuperar i cada un costa entre 10.000 i 15.000 dòlars!

Quina va ser la vostra solució?

Crear un dispositiu que fes el TAC més visible quan sortís a la superfície. Així va néixer el T-Bubble. Vam dissenyar un prototip que s’infla com una bombolla mitjançant CO2. El vam modelar amb impressora 3D i vam fer una maqueta amb Arduino per mostrar com funcionaria. 

Encara no hem pogut provar-ho amb un TAC real, però a la competició vam demostrar que el concepte és viable.

Us vau trobar amb dificultats tècniques?

Sí, sobretot amb l’Arduino, perquè no en sabíem. Però un pare ens va ajudar i vam poder tirar-ho endavant. De fet, aquest projecte ens ha ensenyat molt més enllà de la robòtica: parlar en públic, fer presentacions en anglès, gestionar projectes en equip... Ha estat una escola de vida.

Com vau portar la comunicació en anglès durant la competició?

Pensàvem que seria molt difícil, però ho vam anar treballant. Vam traduir la presentació i vam practicar moltíssim. Una estudiant amb molt bon nivell ens va ajudar a polir expressions i detalls. Al final, va anar tot molt bé. Fins i tot un dels jutges ens va gravar mentre inflàvem el globus perquè li va semblar molt original!

Com us organitzeu dins l’equip? Teniu rols definits o totes feu de tot?

La nostra entrenadora sempre ha apostat per una manera col·laborativa de treballar. No divideix l’equip en funció de tasques com fan altres grups, on potser la meitat només fa el robot i l’altra meitat només fa el projecte. 

Nosaltres fem rotacions: ens dividim en parelles o trios i anem passant per les diferents àrees. Una setmana unes treballen en el projecte d’innovació, les altres en el robot, però totes acabem tocant totes les parts. 

Això ens fa sentir realment un equip i ens ajuda a entendre millor cada peça del procés.

I com compagineu tot això amb els estudis i la vida personal?

L’institut ens ajuda molt. Treballem el projecte durant els patis del dimarts i divendres a l’hora de dinar, i també ens obren l’escola els diumenges al matí per poder avançar. A vegades venen també els pares a donar-nos un cop de mà. 

I sí, a mesura que s’acostava la competició a Sud-àfrica, ens vam saltar algunes classes amb permís per acabar detalls. 

Ara [en el moment de redacció d’aquesta entrevista] estem de finals, però ho portem força bé. L’organització i el suport que tenim fan que sigui possible compaginar-ho tot.

Quins valors creus que es transmeten en aquestes competicions?

El treball en equip, sens dubte. Aprens a dialogar, a escoltar i també a gestionar discrepàncies. També a motivar-te amb allò que t’agrada. 
Quan el tema t’apassiona, t’hi entregues de debò. I si, a més, tens al costat companyes que es porten bé entre elles, tot flueix millor.

Creus que el fet de ser un equip de noies genera interès o inspira altres persones del vostre entorn?

Sí, crec que cridem l’atenció pel fet de ser set noies joves que hem arribat a Sud-àfrica. Quan algú proper veu això, pot pensar: “Si elles poden, per què jo no?” I això és molt potent, perquè pot trencar barreres mentals que tenen algunes persones, sobretot nenes, sobre si la ciència o la tecnologia són per a elles.

Teniu ja clar què voleu estudiar en el futur?

Cada una té les seves inquietuds. Hi ha una companya que li encanta l’enginyeria espacial, una altra s’inclina per la medicina. 

Jo m’interesso molt per la informàtica i la recerca, i m’agradaria trobar una carrera que combini les dues coses. El que ens uneix és que totes estimem la ciència.

Què els diries a les nenes que volen començar, però tenen por o vergonya?

Entendria perfectament la seva situació, perquè jo també m’he trobat en entorns on era l’única noia. Els diria que ho provin, que no es deixin frenar per la por o els prejudicis. L’edat no hauria de ser una limitació. 

A vegades penses: “Amb quinze anys, on vaig?” Doncs ves-hi! I si no surt com vols, almenys ho hauràs intentat. Cal atrevir-se.

Us agradaria que hi hagués més presència de la robòtica dins les aules?

Sí, perquè és el futur. Però no només per a nenes, sinó per a tothom. Tant nois com noies haurien de tenir accés a aquest tipus de coneixements des de ben petits. 

Es pot fomentar portant referents a les escoles, científiques que expliquin què fan, com és el seu dia a dia, quines dificultats tenen… Això ajuda moltíssim a visualitzar-te en aquest món.

I com t’imagines el paper de la dona en ciència i tecnologia d’aquí a uns anys?

M’agradaria que hi hagués equitat real, però també qualitat i oportunitats. No només que hi hagi més dones, sinó que també puguin ocupar llocs de responsabilitat. 

A vegades veus que qui dirigeix les empreses són sempre homes, i això també s’ha de canviar. Si volem avançar, necessitem igualtat real en tots els nivells.

Si poguessis demanar alguna cosa a una institució catalana o estatal, què demanaries?

Que no es quedin només amb els missatges del 8M. Que realment donin suport durant tot l’any a les dones amb accions concretes. A nosaltres ens han demostrat que som capaces, i ens agradaria que més noies tinguessin la mateixa oportunitat de demostrar-ho.

Quins són els vostres pròxims passos com a ‘Jatta Printi’?

Ja sabem que participarem una altra vegada. El tema del pròxim any és “Unearthed”, que vol dir “desenterrats”. 

De moment no hem començat el projecte, però al setembre volem contactar amb arqueòlegs i professionals que ens ajudin a identificar problemes reals. 

Ens fa molta il·lusió continuar. Guanyem o no, el que hem viscut ja és un premi.

On t’imagines d’aquí a deu anys?

M’agradaria poder combinar la informàtica amb la ciència i, si pot ser, ser un referent. Però no per ego, sinó per poder explicar com han canviat les coses i com hem trencat barreres. 

M’agradaria mirar enrere i veure que ja no som les úniques noies a la competició, sinó que som moltes més.

Si haguessis de resumir tota aquesta experiència en una frase, quina seria?

Aprenentatges que t’emportes dins una motxilla que encara està per omplir

Hi ha algú més que vulguis esmentar pel seu paper clau en tot aquest camí?

Sí, l’Imma Balcells, la nostra entrenadora. Ha estat una figura fonamental, sempre exigent però alhora tranquil·la en els moments importants. Ens ha ensenyat que guanyar és només el resultat de passar-ho bé fent el que t’agrada.

També voldria mencionar dues exalumnes que ens han ajudat molt: la Laura García, que ens va inspirar la idea del projecte amb els taurons, i la Maria Rodríguez, que ens va acompanyar a Sud-àfrica. 

La Laura ens ha fet arribar el seu orgull per tot el que hem aconseguit a partir d’una simple conversa.