De petit, l’Àlex Suárez no demanava consoles, sinó llibres. Aquella passió per la lectura l’ha portat anys després a convertir-se en escriptor de novel·la negra amb un toc molt personal: la mitologia. Fill de Granollers, psicòleg, criminòleg i apassionat de la cultura, l’Àlex compagina la seva feina en l’àmbit social amb l’escriptura, un hobby que va començar gairebé per casualitat i que avui ja suma més de 600 exemplars venuts per títol i una comunitat de lectors fidel. El seu univers, batejat pels lectors com a “crímenes mitológicos”, no para de créixer amb noves històries i projectes que el porten a viatjar per Segòvia, León i, potser algun dia, Barcelona. 

Parlem amb ell sobre els inicis, les emocions i què significa viure, encara que sigui una mica, del somni de tota una vida.

Qui és l’Alex Suárez?

L’Alex Suárez és una persona que ha viscut i crescut a Granollers, que actualment també hi viu i treballa aquí. Ha coordinat clubs esportius com el Ponent i el Campus de Granollers dels Estius. 

A nivell formació, té el grau en Psicologia per la Universitat de Barcelona i també un parell de màsters de Criminologia i Psicologia Criminal.

I com comença aquesta passió per l’escriptura?

Des de petit m’ha agradat molt llegir. Els meus pares no em regalaven la PlayStation, sinó llibres. Vaig començar amb Harry Potter i El Senyor dels Anells, i amb el temps em vaig interessar per la novel·la criminal, negra i thriller. Llegia moltíssim.

Ets un gran lector?

Tinc una biblioteca a casa amb bastants llibres, que m’encanta veure. Soc molt de guardar tots els llibres que compro.

Tot va començar amb novel·les, inspiracions de novel·les, com Fango i Furado, sobretot. La primera que vaig llegir va ser ‘El paciente’ i em va semblar una meravella. I arran de llegir tant, se me’n van anar al cap moltes trames, moltes idees de personatges, d’històries. 

Em va passar el que li passa a molta gent, que tenia moltes idees però no temps per asseure’m a escriure-les.

I fins que...?

Fins que un bon dia els vaig explicar als amics les meves idees i em van dir: ostres, em semblen interessants. I arran d’aquí vaig fer un parell de cursos d’escriptura creativa, que no em van anar malament, i em vaig comprar com 10 exemplars de com escriure un llibre. Sobretot vaig pensar: si ho fas, fes-ho bé.

Però realment la meva intenció no era publicar, sinó escriure perquè m’agradava, i totes aquestes idees que jo tenia poguessin portar-les al paper

També has parlat d’una altra passió: la mitologia

Sí, una altra de les meves passions i que m’ha agradat des de petit és la mitologia. Sobretot la mitologia grega. He sentit molta passió per tots els mites que hi havia, pels déus i les deesses, i vaig pensar: per què no juntes aquestes dues passions, l’escriptura i la lectura, amb la mitologia? I a partir d’aquí vaig començar a organitzar el que seria l’escriptura de la meva primera novel·la.

Com organitzes una novel·la així?

Primer vaig fer una fitxa amb tots els personatges que en principi sortirien en l’àmbit físic, psicològic i sociològic. I després unes 6-10 pàgines de com creia que aniria la trama. Quin seria el punt inicial, quins serien els punts importants, el punt intermedi, i al final. Després d’això ha canviat una vacuïtat.

Al final, la mateixa novel·la et porta cap a un lloc o cap a l’altre. I això penso que és una de les coses més maques d’escriure. Que mentre tu estàs allà assegut, bolcant totes les idees, els mateixos personatges, la mateixa trama, et diuen: per aquí no, hem d’anar cap a l’altre costat.

I ets més de planificar-ho tot o d’improvisar?

M’acostumen a preguntar si soc ‘mapa o brúixola’, pel que fa a si ho planifico tot o si vaig sobre la marxa. Jo soc una espècie d’híbrid. 

Al principi sí que organitzo molt. M’agrada tenir-ho tot molt ben planificat. Però ja quan començo a escriure deixo que els personatges i la història em portin cap on m’ha de portar. I això, aquesta llibertat, fa que aquesta sorpresa, aquests girs de trama, tot això sigui també sorpresa per al lector perquè també m’han sorprès a mi mateix. I és un punt que m’agrada molt, anar a descobrir mentre escric què va passar.

Creus que els personatges que tu tenies com a idea tenien alguna influència personal de la teva vida, dels teus amics o són més ficticis?

Sí, penso que els personatges sempre tenen part de realitat, tant de tu com de les persones que t’envolten. De forma conscient o inconscient, ho acabes bolcant a les novel·les. No és al 100%, perquè són novel·les criminals, però em baso en manuals de perfil criminal perquè, tot i ser ficció, hi hagi realisme. 

Els personatges podrien ser reals, potser portats a l’extrem, però persones que podrien estar entre nosaltres sense que ho sabéssim.

Quan vas tenir la primera novel·la acabada, què vas fer?

Quan la vaig acabar, la vaig enviar primer a amics. L’acceptació de l’entorn és la primera prova, sobretot sent la meva primera novel·la. Els va agradar i els va enganxar, com si fos d’un autor publicat. 

Després la vaig enviar a una correctora de Madrid i a un Instabooker, que són com Instagramers de llibres, perquè em donessin també la seva opinió més professional. I també em van dir que els havia agradat molt, que els semblava una novel·la súper original.

Gent propera i també externa?

Sí, ja no parlem només d’amics o familiars, sinó de persones externes. Van començar a llegir-lo i les crítiques a Amazon i Google eren bones. Fins i tot m’escrivien preguntant quan sortiria el següent llibre. Cada cop que rebo un missatge així d’algú que no conec encara em costa assimilar-ho.

Encara et sorprèn?

Sí, això d’escriure m’ho prenc amb molt d’esforç. Em fa una il·lusió enorme que algú em digui que li ha agradat el que he fet; és una de les coses que més satisfacció em dona. Que algú, conegut o no, et digui “he llegit el que has fet i m’ho he passat molt bé” és molt maco. De les dues novel·les que he publicat, se n’han venut més de 600 exemplars de cadascuna.

Com vas aconseguir el salt després de l’autopublicació?

L’editorial d’autopublicació on estava no feia distribució de la novel·la, per tant, vaig contactar amb llibreries d’arreu d’Espanya. Un parell de setmanes més tard em va contactar una editorial i llibreria tradicional de Segòvia. I l’editor em va comentar que havien llegit la novel·la i que els havia agradat molt. A partir d’aquí em van oferir escriure’n una ambientada allà

Quin salt!

Oi tant! En l’àmbit mitològic, tenim zones molt importants i estimades. Em van dir que no hi havia cap novel·la negra mitològica ambientada a Segòvia. Em vaig quedar a quadres perquè feia poc que havia publicat la primera i ja estava escrivint la segona. La vaig parar per anar a Segòvia i documentar-me. Van ser supermacos, em van posar un guia per conèixer la ciutat i un parc molt important. 
Vaig seguir el mateix procés: documentació i lectors beta que destrossin la novel·la abans de publicar. 

Finalment, ‘La sombra del asesino’, ambientada a Segòvia amb crims i rerefons mitològic, es va publicar i a la Fira del Llibre de Segòvia, que coincideix amb Sant Jordi, va ser la més venuda de tota la província, per davant de best-sellers reconeguts.

Et truquen i et diuen això... Com ho vius?

Amb una il·lusió tremenda. Jo el que tenia ganes era d’agafar el cotxe i marxar cap allà. És una il·lusió tremenda que t’expliquin que d’una cosa que has creat tu ha arribat aquest impacte. 

De fet, després em van informar que està organitzant la creació d’un itinerari per fer la ruta de les zones on han passat les coses del llibre, amb un guia que ho vagi explicant. És brutal. Et diré que és un somni, però no, perquè ni ho havia somiat.

Ara mateix, en què estàs treballant?

Al setembre-octubre sortirà la meva tercera novel·la, ja escrita, corregida i il·lustrada, només falta acabar la maqueta. També estic començant a anar a esdeveniments fora de Catalunya, com el del 20 de setembre a Madrid, perquè hi ha oportunitats de fires i per donar-se a conèixer.
Després de publicar la novel·la ambientada a Segòvia, una editorial de León em va trucar per fer-ne una ambientada allà. Em vaig documentar durant uns dies per conèixer la zona i la seva història, i ara ja estic immers en aquest projecte. La idea és que aquesta nova novel·la surti publicada a principis de l’any vinent, aproximadament cap a l’abril.

I ara també han sortit més projectes?

Sí. Ho tinc parat perquè vull acabar tot el que estic fent, però puc dir que Sòria i Valladolid també podrien ser places. Ara està venint tot força rodat perquè agrada que les novel·les estiguin ambientades aquí, en llocs on la gent camina cada dia. Aquesta experiència m’agrada molt i el fet d’anar a documentar-me in situ fa que, dins la ficció, hi hagi també una part de realitat.

Realment això existeix, i la gent pot fer recorregut

I tant, i és el que potser enganxa, no? Passo cada dia per aquest carrer, i tot just aquí és on es podria haver donat això o allò, amb aquest personatge que potser té un nom molt gran a la literatura i mitologia, i estic passant jo per aquí

En principi, tot havia de ser un llibre, i ara...?

Ara estic creant el que els meus lectors han apodat com: “l’univers de crímenes mitológicos”. Serà, en principi, una trilogia internacional que comença amb La leyenda de Caronte, continuaix amb el que es publicarà al setembre

Aquesta tercera entrega que esteu acabant de maquetar?

Sí, aquesta tercera entrega seria la segona trilogia original. I després tindré una línia internacional, perquè els protagonistes de les novel·les es mouen. La primera per Europa, les segones es mouran per Sud-amèrica, i posteriorment tindré una altra línia que serà nacional, centrada en el territori espanyol.

Segòvia, León i tot aquest univers està interconnectat?

Sí,  hi haurà personatges que apareixen a Segòvia que també apareguin a León. Després hi haurà algun personatge d’aquesta línia nacional que aparegui també a la trilogia internacional. I, bueno, aquí estic, amb la creació d’aquest petit gran univers. Amb molta il·lusió, perquè sobretot està agradant i em dona l’impuls a continuar.

T’has trobat amb projectes que t’ompliran mesos i anys

Mira, un dels meus somnis és que algun dia pugui fer-ho a Barcelona. Perquè Barcelona és una ciutat, mitològicament, molt rica. Hi ha escultures, per exemple, d’Hermes. Ojalà algun dia puguem fer això. I si surt Barcelona, Granollers també sortiria. Això em faria una il·lusió tremenda.

Has pensat en adaptacions audiovisuals?

Ara mateix no hi ha res, absolutament. Però les editorials ja ho tenen present. Serien coses com a sèries o pel·lícules, i està funcionant molt. Si algun dia passa... vaja, seria un privilegi. Però no és un somni que tingui ara mateix. Si passa, tornarem a parlar!
Com portes que et reconeguin?

Em fa molta il·lusió. A Segòvia m’ha passat més d’un cop. Anava pel carrer i em paraven: “Ets l’escriptor!”. Em demanaven fotos per enviar-les als fills. Jo no sabia ni què dir! Això és tremendo, perquè són llibres, no és com ser actor. Però m’agrada molt perquè noto que hi ha més cultura literària de la que ens pensem.

Creus que la teva formació en psicologia i criminologia t’ajuda a escriure?

Per mi és imprescindible. El lector ha de veure coherència i realitat dins la ficció. Els personatges han de tenir motivacions reals, encara que sigui una escena macabra. Jo jugo molt amb els grisos: aquesta línia fina entre bé i mal. També amb justícia, ètica i moral. I aquí la psicologia juga un paper fonamental.

I la criminologia?

M’ajuda amb perfils psicològics i comportaments segons patologies o trastorns. M’encanta fer perfilacions criminals. És molt divertit per mi. Però sempre em documento molt, perquè és una qüestió de respecte cap al lector.

Com t’organitzes per documentar-te?

Si és possible, vaig in situ (com a Segòvia i León). Pregunto a oficines de turisme, gent del carrer, guies. Si no hi puc anar, envio correus a turisme i a gent que hi viu. També m’ajuden amics. Aquesta documentació per mi és vital

Quina part et porta més temps?

La documentació i les correccions. Llegeixo una novel·la 25 vegades abans de publicar-la. Després necessito gent externa, perquè jo ja no veig errors.

Moment preferit per escriure?

A la nit. És el moment de silenci total. Però també tinc tardes lliures alguns dies.

Si poguessis triar una ciutat del món per ambientar la teva pròxima novel·la, quina seria i per què?

Barcelona. No en tinc cap dubte. Seria Barcelona perquè reuneix els tres requisits que, per mi, són bàsics per il·lusionar-te amb una novel·la: primer, que hi hagi una història darrere d’aquesta ciutat que sigui maca i amb arrel. I Barcelona la té. A més, en l’àmbit criminal pot donar molt joc. I mitològicament també.

És una ciutat on he estat, és la primera Fira del Llibre on vaig estar, té per mi un afecte especial, hi he treballat, moltes amistats viuen allà i està molt a prop de Granollers. Podria incloure en la novel·la la ciutat que m’estimo.

Involucres d’alguna manera els teus lectors?

A xarxes faig moltes coses interactives. Per exemple, hi ha personatges que tenen el nom o sobrenom de lectors. 

Faig concursos: si penges una foto amb el llibre, el teu nom pot sortir a la novel·la. També amb carrers o barris: si algú em diu “visc aquí”, i m’agrada, potser hi faig una escena. És feina adaptar-ho, però és molt maco perquè tens informació de primera mà. 

A la novel·la que surt al setembre hi ha escenes en un edifici concret d’una lectora que em va enviar fotos. Això dona realisme i il·lusió.

Com t’ha ajudat això a documentar-te?

És fantàstic perquè l’ambientació és 100% real. I a Segòvia i León faig el mateix. Per exemple, el pis on vaig allotjar-me a Segòvia surt a la novel·la. Aquest detall agrada molt als lectors, perquè noten que és real

Un consell per a qui comença?

Que ho intentin si és el seu somni. Que no es marquin com a objectiu triomfar, sinó gaudir-ho. Que preguntin molt i aprenguin d’altres. I que tinguin paciència: veure la teva novel·la publicada és una sensació increïble.