El CF Bellavista Milán, el club més antic del barri Bellavista de Les Franqueses del Vallès, afronta una nova etapa marcada per la voluntat de reforçar els vincles amb la comunitat i donar resposta a una realitat creixent: els infants del municipi que no poden accedir a activitats esportives per motius econòmics.  

El president del club, Juan Emilio Bertrán, i la recentment incorporada a la directiva, Luisine Karapetyan, expliquen en aquesta entrevista els detalls del projecte “Futbol Sense Barreres”, una iniciativa pionera a Catalunya que ofereix entrenaments gratuïts a nens i nenes del barri que passen moltes hores al carrer i que, sovint, no tenen cap altra oportunitat per practicar esport. Una conversa que recorre la història del club, els seus valors i la feina social que, des de Bellavista, volen impulsar per transformar el dia a dia de molts infants. 

Per començar, explica’ns una mica la història del Bellavista Milán. 

El Bellavista Milán és l’entitat federada més antiga del barri. Aquest any en fem 53. Va néixer gràcies a l’empresari Gianfranco Mesaggi i la gent del mateix barri, perquè pràcticament tots érem veïns. 

Des d’aleshores han passat moltíssimes coses: com a president recordo especialment l’ascens a Preferent, i com a jugador vaig viure dos ascensos a Segona Regional.  

En quin moment decideixes assumir la presidència del club? 

Jo portava el primer equip i el vam fer pujar de Tercera a Segona Regional, amb jugadors molt bons. Vam fer una gran temporada. L’any següent es va incorporar el director esportiu Juan Blázquez, que ja és difunt, i ell va proposar al llavors president, Felipe Berruezo, fer un relleu. A mi em va saber greu, perquè en Felipe és amic meu, però finalment vam fer el canvi: ell va passar a un costat i jo vaig assumir la presidència. 

Des de llavors ho vam voler professionalitzar: buscar empreses de fora, créixer, i vam arribar a tenir més de vint equips de futbol base, tots a les categories altes. 

Quin record tens amb més estima de la teva etapa com a president? 

El dia que vam jugar al camp del Martinenc i es va omplir d’autocars i cotxes del poble. Teníem el camp ple i la celebració amb els jugadors va ser increïble. Com que he estat jugador, ho vaig gaudir com ells. Aquell ascens és un dels moments més especials. 

Quins valors defineixen el Bellavista Milán? 

Humilitat. Molta. I em dol veure com molts nens del barri acaben jugant a altres clubs del municipi. 

De vegades algunes famílies no volen venir per la presència de criatures d’orígens diversos, però això ho tenim també a les escoles. El futbol és universal i al club tots hi són benvinguts. 

La immigració ha influït en el fet que el club hagi perdut pes al municipi? 

En part sí, perquè hi ha gent que no ho ha sabut acceptar. Però nosaltres volem integrar tothom. I justament per això neix el projecte que estem impulsant amb la Luisi: acollir infants del barri que passen moltes hores al carrer i que no tenen un espai segur per jugar. 

El projecte sorgeix del club o de l’Ajuntament? 

Fa molt que jo el volia impulsar i ho vaig proposar a l’Ajuntament. Ells han fet una cosa semblant, però des d’un altre punt: van als col·legis i fan activitats amb joves de 14 anys cap amunt. 

Nosaltres, en canvi, volem arribar als nens del carrer, als que no poden anar a extraescolars. Volem que tinguin un lloc on jugar a futbol sense que ningú els renyi per estar a la plaça o al parc. 

De quines edats són els participants? 

N’hi ha de fins a 14 anys, però també més petits. Pensa en criatures de 6, 7 o 8 anys soles al carrer perquè els pares treballen. És per a ells que ho fem. 

Ha costat activar aquest projecte? 

Molt. Sobretot parlant amb serveis socials i escoles, perquè al principi no ho veien com una extraescolar “formal”. Ens consideraven una entitat privada. Però nosaltres no volem nens que ja van a casals: volem els que NO poden anar-hi. 

Un cop vam aconseguir parlar amb les escoles i les assistentes socials, ens van facilitar contactes i els infants han començat a arribar. 

Ha tingut bona acollida? 

Sí, molt bona. A aquests nens els agrada el futbol, i no hi ha cap projecte igual a Catalunya. 
Però cal dir que tot ho paga el club: entrenadora, coordinador, material... No tenim cap subvenció, i per això a la junta hi ha hagut discussions. 

Som un club humil, però creiem que el barri ho necessita. 

Econòmicament, com ho gestioneu sent un club tan modest? 

El primer equip es manté amb publicitat i socis. El futbol base es manté pràcticament sol amb les quotes, que són de les més baixes de la comarca. Altres clubs cobren molt més, i així i tot les famílies hi van. Nosaltres preferim mantenir-ho assequible i cuidar els nostres. 

Com neix exactament el projecte “Futbol Sense Barreres”? 

És el primer projecte social que impulsem al club. Al barri hi ha moltes famílies obreres i molta immigració, i hi ha infants que no poden pagar les extraescolars. 

Amb el suport de l’Ajuntament hem pogut tirar-lo endavant i treure aquests nens de places i parcs, on sovint està prohibit jugar a pilota. Ja tenim 22 nens, i encara no fa ni un mes que hem començat. 

Com arriben les famílies al club? 

Per dues vies: serveis socials o els mateixos col·legis. Els serveis socials saben la situació econòmica de cada família i els deriven al club. Els col·legis també ens fan arribar casos d’infants que no poden accedir a activitats extraescolars. 

Tenen entrenadora pròpia? 

Sí, una entrenadora que ja era al club. I també tenim el coordinador, en Papi, que va ser entrenador del Lamine Yamal al seu primer equip de base. Ell porta tota la coordinació d’aquests infants. 

Si algun d’aquests nens volgués federar-se en un futur, què passaria? 

Llavors ja cal parlar amb les assistentes socials, perquè federar-se comporta despeses de fitxa, arbitratges, material… 

Algunes famílies poden rebre beques, però són molt petites i no cobreixen ni la meitat. 

Quina és la finalitat d’aquest projecte a llarg termini? 

És purament social. No busquem cap benefici per al club. 

Volem que tots els nens del barri puguin fer esport, independenment dels diners que tinguin a casa. El projecte és això: Futbol Sense Barreres. 

Aquests nens faran partits? Tenen opció de competir? 

No competiran federats. Però sí que volem que juguin partidets contra els nostres equips federats, perquè sentin què és la competició i perquè, si algun pare s’ho repensa i vol federar-lo, ho pugui fer. La finalitat, però, és social: donar-los un espai segur per jugar. 

Creieu que altres clubs adoptaran aquesta iniciativa? 

Ho dubto. Els clubs es mouen molt pels diners. Si tenen un primer equip amb sous elevats, no poden permetre’s tenir nens que no paguin. És com una piràmide: els de baix sostenen els de dalt. 

Pot ser que algun club copiï la idea, però necessitaran suport d’empreses socials. Nosaltres també buscarem empreses del poble perquè ens ajudin. 

Aquest projecte s’ha donat a conèixer gràcies a la televisió. La difusió és clau perquè altres clubs s’hi sumin? 

Sí. Si no se’n parla, ningú sap que existeix. Però també et dic: en el món del futbol costa compartir aquestes coses. Molta gent busca tenir molts nens i molts diners. Nosaltres, amb créixer un equip a l’any, ja estem servits. No ens gastem els diners en res més que en ells. 

Les quotes del futbol base estan pujant a molts clubs… 

És exagerat. Quotes de 600, 700, 800 o 900 euros. I després cada any canviar tota la roba. Les famílies del nostre barri no s’ho poden permetre. Nosaltres treballem pel barri i amb el barri. 

No podem exigir el que exigeixen altres clubs. 

Persones com el coordinador, conegut com a “Cubala”, també donen projecció al club. 

Sí. Ha vingut Canal+ França i fins i tot gent del Japó per entrevistar-lo, perquè ell va descobrir el Lamine Yamal i volen saber d’on surt el talent. 

Ell mateix és un exemple: jugava al carrer. Com Messi, Cristiano… Igual que molts dels nens que tenim. I això és el que volem: treure els nens del mòbil i tornar-los al carrer… però en un espai segur i amb disciplina esportiva. 

El futbol s’està convertint en un luxe? 

Totalment. I no hauria de ser així. Nosaltres som dels que menys cobrem. El curs vinent pujarem només 25 euros perquè no arribem. Però hi ha llocs on paguen 700 euros. És inviable per moltes famílies. 

El coordinador, Cubala, també pot ajudar a atraure més infants? 

Sí, absolutament. La seva història inspira. I la gent vol portar els seus fills on hi ha referents. Però, sobretot, volem que aquests nens tinguin dret a jugar, encara que no siguin cracks. 

El club depèn molt de la publicitat externa? 

Sí. Per exemple, l’empresa Befesa ens ajuda molt. El seu gerent ens va felicitar pel projecte quan va sortir a la tele. Ell mateix diu que el treball que fem no el fa ningú, perquè veu que aquests nens no poden pagar quotes elevades. 

Com es manté aquesta estructura amb pocs directius? 

Ara ens falta gent. Abans érem 17 directius i tot era més fàcil. Ara costa que la gent dediqui temps del seu dia a dia. Però continuem funcionant com una família, com sempre ha estat Bellavista. 

Quin missatge voldríeu transmetre a empreses i famílies? 

Que aquest projecte és pel barri. Que si volen fer obra social, que comencin aquí. I que iniciatives com aquesta haurien d’existir a tots els barris. Hi ha nens que passen massa hores al carrer, envoltats de riscos o males influències. Si els dones una pilota i un camp, canvia tot. 

Ja hi ha infants del projecte que s’han acabat apuntant al club? 

Sí. Tres nens han baixat al futbol federat després de provar-ho. Els ha agradat i han volgut competir. Aquest projecte serveix també perquè descobreixin si els agrada el futbol. És una porta d’entrada. 

Quin objectiu teniu per a aquest any? 

Arribar als 50 nens. Amb el Mundial proper, segur que molts voldran provar-ho. I nosaltres els hi volem oferir esport, relacions, disciplina i vida més enllà de les pantalles. 

Us estan arribant infants d’altres municipis? 

Sí, de Granollers, per exemple. Però no podem acollir tothom, perque al final, la iniciativa és per a nens i nenes d’aquí. Això sí, el boca-orella està funcionant. 

Quina responsabilitat hauria d’assumir l’Ajuntament? 

Equipacions, material, entrenadors… Podem arribar a 50 nens, però més és impossible. A la presentació es va veure clar que molts venien sense roba esportiva adequada. 

L’Ajuntament hauria d’ajudar amb això, ja que altres programes municipals, com el d’Exgesa, només treballen amb joves més grans (14–16 anys). 

Nosaltres volem treballar des de la base: nens de 5, 6 o 7 anys, que és quan realment els pots educar esportivament 

Què els diríeu a les famílies i a la gent que potser vol col·laborar? 

Que les portes continuen obertes. Encara tenim espai per acollir més nens. I que qualsevol persona o empresa que vulgui ajudar aquest projecte tan bonic serà benvinguda. Ho fem pel barri i per als nens.