Parlar de càmping a Catalunya és, inevitablement, parlar de Francesc Caballé. Amb més de seixanta anys de dedicació al sector, ha viscut, i sovint liderat, totes les grans transformacions d’una activitat que ha passat de ser una pràctica gairebé improvisada a convertir-se en una indústria turística de primer nivell. 

Expresident de l’Associació de Càmpings de Barcelona i vicepresident de la Federació Espanyola, Caballé ha estat testimoni directe del naixement, la regulació i la consolidació del càmping tal com el coneixem avui. Des dels primers campistes centreeuropeus que arribaven a la Costa Brava després de la Segona Guerra Mundial fins a l’actual auge de les autocaravanes, els bungalous i el glàmping, la seva mirada ofereix una visió profunda, pausada i carregada d’experiència. 

En aquesta entrevista, Caballé repassa la seva trajectòria personal, analitza l’evolució del sector, reflexiona sobre els reptes presents i futurs i reivindica allò que, per sobre de tot, no s’hauria de perdre mai: l’esperit humà i el contacte amb la natura que defineixen el càmping.

Francesc, com va començar vostè dins del món del càmping?

Jo vaig començar a l’any 1963, que encara no era l’associació de càmpings com es coneix ara, sinó que era una associació que es deia ACETAT, que era l’Associació de Terrenys de Campada Turística. Això estava dintre del que era el sindicat d’activitats diverses. Jo vaig estar de secretari durant 18 anys.

I després va arribar a la presidència?

Sí. El president que hi havia, el senyor Arrau Tosó, es va retirar, i llavors vaig accedir a la presidència de l’associació. He estat molts anys president, fins que fa quatre anys vaig deixar el càrrec. Ara, en realitat, estic en situació de cuidar-me només de les meves empreses.

Com recorda aquesta etapa al capdavant de l’associació?

Bé, en realitat vaig estar des de l’inici de la creació del president Tarradellas, que va ser el primer que va creure que el turisme era una activitat de futur. Ell volia tenir la direcció de turisme al seu costat, i per això la va posar al costat del seu despatx, al Palau de la Generalitat. 

En aquell moment vaig tenir l’oportunitat d’estar, amb una altra persona, fent la primera ordenació de càmpings de Catalunya.

També va tenir responsabilitats fora de Catalunya?

Sí. Posteriorment, l’associació es va integrar dintre de la Federació Espanyola i jo he estat molts anys vicepresident de la Federació Espanyola. Això m’ha permès estar molts anys al capdavant dels càmpings tant de Catalunya com de la resta d’Espanya. 

També he estat dins del foment del treball, com a membre de la junta directiva i com a president d’una comissió d’interior de tots els empresaris de Catalunya.

Aquesta trajectòria li ha donat una visió molt àmplia del sector…

Sí, la visió és una miqueta àmplia. El desenvolupament de l’activitat del càmping ha tingut una proliferació ascendent. Els càmpings van començar quan va acabar la Segona Guerra Mundial. 

Els centreeuropeus (alemanys, belgues, austríacs, holandesos) van ser els que van arribar aquí a Catalunya.

Primer van arribar els clients abans que els càmpings?

Exactament. Primer van ser els clients abans que hi hagués els càmpings. Arribava gent que volia estar al costat de les platges, sobretot a la Costa Brava. Aquesta gent venia un any, dos anys, i el tercer any deien: “ja que aquesta gent ve cada any, potser els fem instal·lacions”. I va ser així com van sorgir els càmpings.

I aquesta evolució encara continua?

Sí, això ha sigut una prolongació fins al dia d’avui i encara no ha acabat, perquè això continua en període ascendent. Els càmpings tenen futur mentre existeixin ciutats. Perquè la gent que viu en ciutats, vivint en pisos, té estrès, i necessita expandir-se i gaudir de la natura.

El càmping també ha evolucionat en la seva forma?

Sí, clar. Primer la gent venia amb tendes, després amb caravanes, ara amb autocaravanes. De les autocaravanes hem passat als bungalous, i dels bungalous ara estem amb el glàmping. És un retorn a la natura. Hi ha hotels que volen transformar-se en càmpings perquè volen espai i natura, i al revés, càmpings que volen assemblar-se als hotels.

Tots els càmpings s’han adaptat igual?

No. Aquí a Catalunya hi ha uns 350 càmpings i no n’hi ha dos d’iguals. Cada un té les seves característiques. Hi ha càmpings enfocats al turisme centreeuropeu, altres al turisme nacional, altres a gent de proximitat que hi va els caps de setmana o les vacances.

“El que no s’ha de perdre mai és l’esperit del càmping, el tracte humà i la convivència”

El perfil de client també ha canviat?

Sí, hi ha molta diversitat. Avui el que s’està imposant molt són les autocaravanes. N’hi ha de molt senzilles i n’hi ha que són millors que qualsevol pis. 

I hi ha una cosa que abans no es veia mai: persones soles, homes o dones, viatjant amb una autocaravana per tot Europa.

Abans hi havia cert estigma amb el càmping…

Sí, abans aquí el càmping tenia un mal ressò. Es pensava que era per gent que no podia anar a hotels. 
Això a Europa no passava tant, però aquí sí. Avui això s’ha trencat completament. Si una persona viatja amb una autocaravana de 80.000 o 100.000 euros, no és una persona amb pocs recursos.

Té alguna experiència personal que ho exemplifiqui?

Sí. Jo he viscut l’experiència de tenir un primer ministre holandès fent càmping. Em va dir: “He estat molt bé perquè ningú m’ha reconegut. Si m’haguessin reconegut no hauria viscut tan lliurement”. Per ell van ser unes vacances extraordinàries, fora de protocols i fora de normes.

El contacte amb la natura és clau?

És fonamental. El càmping és sortir del ciment i entrar en contacte amb la natura: veure si plou, si neva, si fa sol, si hi ha ocells o papallones.

El sector ha sabut adaptar-se a les exigències ambientals?

Sí, però cada vegada és més difícil. No es pot fer un càmping a qualsevol lloc. Necessita unes condicions naturals molt concretes. 

Avui a Catalunya és gairebé impossible obrir nous càmpings perquè les exigències són enormes.

Quin paper han tingut les associacions?

Fonamental. La primera associació es va crear aquí a Barcelona, amb uns 17 o 18 càmpings, tots a la costa. 

A través de les associacions s’ha canalitzat la legislació, la promoció i el coneixement del sector. Avui les associacions fan promoció arreu d’Europa, dels Estats Units, del Canadà.

Quin ha estat el repte més exigent?

Els serveis han de ser molt complets. Avui els parcs infantils dels càmpings són millors que els de moltes ciutats.

El càmping és encara un negoci familiar?

Cada vegada menys. Avui els càmpings són empreses. Les inversions són molt grans i l’empresa familiar moltes vegades no hi arriba. Estan entrant fons d’inversió estrangers, francesos, alemanys, americans.

Com veu el futur del càmping a Catalunya?

Té molts anys de recorregut. No s’obriran molts càmpings nous, però els que hi ha s’estan reformant, ampliant i adaptant a les exigències del futur. El càmping no decreix.

Què li agradaria que no es perdés mai?

L’esperit del càmping. La convivència amb gent de totes les classes i de tots els territoris. El tracte humà, el fet de cuidar els clients, que se sentin ben atesos. Això no s’improvisa. Si no t’agrada això, no té futur.