Carlos Ruiz, emergeix com una figura destacada en el món de l’esport aquàtic. Nascut i criat a Cardedeu, aquest atleta excepcional va deixar enrere una prometedora carrera futbolística per abraçar el caiac de mar fa sis anys, després d’una greu lesió de maluc. El 2022 va ser un any memorable per Carlos, ja que es va proclamar Campió de Catalunya i Campió de la Lliga Catalana en aquesta apassionant modalitat.

Amb una determinació indestructible, Carlos ha competit en l’àmbit nacional i ha dedicat temps a liderar com a entrenador la primera escola de piragüisme centrada en el caiac de mar a Catalunya. Aquesta temporada, el seu trasbalsant canvi al Piragüisme i Triatló Llobregat li ha obert noves oportunitats, permetent-li expandir la seva empremta esportiva i competir en quatre modalitats, incloent-hi sprint, marató i rius, a escala autonòmica i nacional.

Malgrat els èxits esportius, Carlos també ha encarat desafiaments, com la dissolució de l’escola de piragüisme que coorganitzava amb el Club de Piragüisme Barcelona, aquesta temporada, per la manca d’interès dels esportistes novells. La seva història única i el seu compromís amb el caiac de mar fan de Carlos Ruiz una figura fascinant en el panorama esportiu català. Si aquesta narrativa desperta el vostre interès, Carlos està encantat de compartir més sobre la seva apassionant jornada esportiva i els seus plans futurs.

Qui és en Carlos Ruiz?

En Carlos és un noi que va néixer a Cardedeu fa gairebé 30 anys i que ara mateix es dedica al piragüisme. Vaig començar en el món del futbol aquí a Cardedeu, tot i que m’he format a les categories inferiors de l’Espanyol, la Damm, Vilassar, Mataró...

I amb aquest passat tan futboler, com arribes al piragüisme?

A l’etapa d’amateur es van torçar les coses i vaig tenir una lesió del pubis, a la maluc. Vaig estar dos anys que no em trobava, vaig venir al Cardedeu, però no va poder ser perquè em feia molt mal la maluc. Al final, el metge em van dir que la tenia fotuda i que m’ho havia de repensar per què, si continuava així, amb aquest esport d’impacte i de desgast, potser ens veuríem en quatre anys per posar-me una pròtesi. I clar, jo tenia 21 anys, i vaig dir, hòstia, ho parem i ens reinventem.

Jo estava a la UPC i allà hi havia un equip de rem. Em va cridar l’atenció i vaig anar a provar, tot i que no sé ni nedar gaire bé. M’agradava, però no m’ho podia compaginar amb els estudis, perquè havia de dependre de gent per anar a entrenar. En aquest sentit, vaig trobar que hi havia un club de piragüisme a Badalona, tot i que jo no sabia ni què era el piragüisme, i vaig fer un curs típic d’iniciació i em va començar a enganxar. Allà hi havia un equip de competició amb gent més gran que jo, però entrenaven i anaven a competicions

Què és el que més et va cridar l’atenció d’aquest esport com per continuar?

Em va començar a agradar el fet de tenir la llibertat de poder guiar la piragua per on volia, perquè en rem no era així. El REM feia la línia recta tota l’estona, anava i tornava, anava i tornava... i aquí em va agafar ‘el gusanillo’, vaig començar a entrenar i em van adoptar a l’equip de competició, que eren piragüistes de tota la vida que s’havien ajuntat allà a Barcelona.

En aquell moment, tenia 23 anys, però tot va ser un procés. El primer any feia més natació que piragüisme, perquè només feia caure, tot que vaig començar a competir en la meva primera competició catalana. Als 3 anys ja vaig anar a un campionat d’Espanya, a veure què passava, i, bé, va ser tot un desastre. Però vaig anar millorant fins que l’any passat em vaig presentar al campionat de Catalunya i vaig guanyar. Contra tot pronòstic, guanyo el noi de Banyoles, que porta guanyant des que això existeix, i el guanyo al campionat de Catalunya sobre la botzina, li vaig treure els 25 mil·lèsimes o així a l’arribada a la platja

Després d’aquesta competició, com fas el salt d’un club a un altre?

Tot bé donat per guanyar aquest campionat. Em va arribar la informació que es muntava un nou club a Castelldefels i que el portava una dona que havia estat membre de l’equip nacional de piragüisme i que buscava a gent així, que pogués competir a la competició i a l’IBEI. Llavors, l’any passat, vaig fer el canvi de Badalona al Club Piragüisme i Triatló Llobregat

Com valores aquest canvi?

Porto un any només i tan sols en la preparació i els entrenaments ja és totalment diferent. He passat de competir només a caiac de mar, a fer-ho en quatre modalitats més: esprint, marató i rius, tant en l’àmbit autonòmic com nacional

I com et veus per aquesta temporada?

Ara estem començant l’altra temporada. Vam acabar al novembre, i ara estem reprenent. Hem tingut un parell de setmanes de descans, perquè tant jo com l’entrenador no ens volíem veure més

Ja et va bé tenir un break

Sí, sí, siusplau. Ara ens hem de preparar uns dos, tres mesos, perquè comencem l’última de febrer amb el campionat de Catalunya d’esprint, a Banyoles. Després anem a Sevilla, i posteriorment hi ha la primera Copa d’Espanya de Mar, que és selectiu per l’europeu. O sigui, hem d’arribar al màxim, al març-abril

Quin diries que és el teu punt fort al piragüisme?

Jo diria que el meu punt fort és el fons, perquè la tècnica encara se’m resisteix una mica en segons quines condicions. És un esport on franquejo més. Clar, la gent que rema a Canàries, que està a l’Atlàntic, si hi ha onades, hòstia, ells estan a la seva salsa. Quan he anat a Canàries o a Galícia, ho passo malament. Al final és experiència, perquè és un esport que em va enamorar perquè no és com el futbol, que des de petit ja et preparen per arribar al màxim amb 25, 24 anys perquè als 30 estàs acabat. Aquí és tot el contrari, als 30 estàs al màxim. De fet, els campions del món, els campions d’Espanya... tenen més de 40

Per què?

Perquè al final és un esport on suma molt l’experiència dels anys, i com és de fons, al final, el fons no el perds. Ara, si et dius, hòstia, sí, el piragüisme ‘sprint’ de 200 metres, clar, ja no veuràs cap tio de més de 35 anys. Però la disciplina té aquesta sort. I el fet de ser un esport que no és lesiu, que és molt de càrdio... vas a un campionat d’Espanya i hi ha categories, i pots veure que hi ha senyors o senyores de 70 anys que fan la mateixa regata que tu i que porten 50 anys remenant, això al futbol no passa

De tot aquest temps que portes practicant aquest esport, quina diries que ha estat la dificultat més gran?

Encara estic aprenent i és un esport en el qual estàs aprenent sempre. Al final, fins i tot el més bo et diu, “hòstia, aquest any estic intentant fer això”. Amb la piraigua, tu pots anar amb la típica de platja, que no tindràs cap problema, però ara, quan agafes una cosa més amb cara i ulls, una piragua per competir, allò és molt inestable. Al final, l’únic contacte que tens amb la piragua és el cul i els talons, no et toca res més. I vas amb un tros que flota, que fa d’ample com sigui el teu cul. Has de treballar molt l’estabilitat. I això és el que a la gent li costa molt. I a mi em va costar molt, el primer any jo feia natació. A més, al ser més alt, doncs clar, tens més tronc, fas més balança. Les persones més baixetes tenen més equilibri,

Si et mentalitzes que el primer any estaras nadant, pràcticament, cada dia. I penses “cauré, passaré fred, se’m congelaran les mans, el cap... ho passaré malament” i, tot i així, ets capaç de suportar això, després és igual la resta. Però clar, per això la gent comença de petits, en grupets i amb els seus amics

Hi ha, un públic directament dedicat a això? O és un esport que no està tan vist com per exemple altres?

Aquí a Catalunya no hi ha gaire afició. Potser sí que hi ha afició a les aigües braves, a la seu, d’Urgell, però aquí la cultura del piragüisme és molt pobra. I jo, de fet, ho he viscut; he viscut el sol futbol des de petit. Per això també costa visibilitzar-ho.

Però això passa aquí a Catalunya. Te’n vas a Astúries, per exemple, i és que van a l’escola amb piraigua. O vas a Galícia i no és estrany que hi hagi més nanos en un poble que està al costat de la ria que facin més piràigua que futbol. Clar, aquí no es veu això. Això és... potser una mica a Banyoles. A Banyoles sí que hi ha molts nanos que són d’allà mateix al poble, per això és el club més gran de Catalunya.

Hi ha nanos que es volen dedicar de manera professional?

Hi ha molta gent que es vol dedicar, molta gent allà on gaudeix d’aquesta cultura. Aquí, a Catalunya, és fotut, perquè tu competeixes i ho pots fer mitjanament bé. Però després vas a Espanya i et fots l’hòstia.

Teníem una nena que era gairebé com jo d’alta quan era cadet. Clar, rebentava a totes, i als campionats d’Espanya també. Va passar a juvenil, anem a Sevilla i queda la setanta i tants. És un esport individual i ningú tira de tu. I això, en els nanos, crec que cada cop els hi costa més. No tenen, hòstia, aquest grau d’autosacrifici, d’anar a entrenar encara que surti tot malament, encara que faci fred, i anar cada dia. Això als nanos els hi costa molt. I més si no tens un grup d’amics. I això és el que ens va fallar a nosaltres. La nena de setze passava del nen de catorze, no feien grup. Els nanos de catorze, un ho va deixar un perquè es va dedicar a ser porter de futbol i els altres van començar a temptejar, “anem a fer rugbi els dies que no entrenem”, i al final van anar als esports on feien més pinya i on s’ho passaven millor

Vas començar a Mar i després vas decidir participar en les altres competicions. Què et va fer motivar-te per apuntar-te també i no dedicar-te únicament a una modalitat?

Feia un temps que no veia millora i em feia mal tot. Entrenava, entrenava, però no aconseguia millorar i em veia estancat. Veus a la resta que et guanyen i dius, què fa aquest tio? I analitzava el seu entrenament i veia el que feia: es dedica a fer aigües tranquil·les dos dies a la setmana, va a aquestes competicions, entrena d’aquesta manera... I va ser tot un encert, perquè ara estic molt millor.

Quin paper diries que has jugat l’experiència que vas adquirir de petit amb el futbol el dia d’avui?

Em va ajudar a adquirir l’hàbit de no desistir. Al final, els començaments són una merda, i més en un esport com aquest. Així i tot, si tornés enrere, no me n’aniria a l’Espanyol amb 11 anys. Allà vaig viure coses que no em tocaven en aquella època, però em van servir per a uns altres, com ser un cap quadrat. Jo els hi havia de dir als meus col·legues que no podia jugar amb ells a la plaça perquè havia d’anar a entrenar tot i saber que, el cap de setmana, estaria a la banqueta durant el pròxim mes perquè així m’ho havien dit. Però tu insisteixes a estar allà perquè vols jugar i creus que has de jugar. I després d’insistir tant, agafes aquesta disciplina

Com és el fet de gestionar-te ara que tens molts més entrenaments, també fas sessions de gimnàs i tal, amb la feina, o el dia a dia?

Un caos. I això és el que la gent no veu, i el que, quan expliques, et diuen: “estás tonto. ¿Por qué haces esto gratis?” I jo els he de dir que gratis no, que pago i molt. Com que vinc del futbol, he viscut una altra situació molt diferent. Perquè, un futbolista entrena el que entreni i cobra, per mínim que sigui, la seva feina. Que jo quan era sènior de primer any cobrava diners per jugar aquí, al poble, i em pagava part de la carrera. I ara, que tinc molt més nivell en un esport que és diferent, és impensable no treballar, per què a mi ningú em subvenciona

Totes les despeses han de córrer pel vostre compte?

La major part: benzina per anar amb el cotxe a entrenar, temps, viatges, desplaçaments... Tot i que és un esport que no és car, perquè si ets d’un club, la major part de material te’l cedeixen, però, pel que fa a desplaçaments, te n’has d’anar molt lluny. Competicions aquí a prop no hi ha. Un campionat d’Espanya, no es farà aquí a Catalunya. Això, no comporta únicament el desplaçament, sinó la logística; no és com anar amb el futbol, que et’emportes les botes i ja està. Allà has de portar un trasto de 6 metres i els d’altres companys. No podem ni portar-lo en el cotxe, perquè és il·legal per la seva llargada. Has d’anar a la furgoneta del club, pagar-la o pagar la manera de transportar, tenir un remolc... i clar, és costós.

En aquest esport només ajuden a aquell qui de jove està destacant molt, li donen una beca, sigui al comitè olímpic espanyol o alguna cosa d’aquestes, o si ets membre de la selecció espanyola. En la meva disciplina no hi ha selecció espanyola contínua. La gent entrena la seva bola, hi ha un selectiu que pot dir “el millor d’Espanya, cap a l’europeu”.

No hi ha subvencions?

Hi ha gent que en aquest esport ha estat tota la vida treballant-s’ho. Perquè la gent et doni alguna cosa de diners públics has de ser medallista olímpic. Sí, has de tenir com molta repercussió. Hi ha una taula de barems on necessites com 130 i pico punts per aconseguir-ho. I dius “vale, què he de fer per tenir 130 i pico punts? Miro, vale, he guanyat el campionat no sé què, campionat sumem, 30 punts. Queden 100 encara per arribar”. Has de fer podi en un mundial, fer coses d’aquestes. Clar, al final és... No és viable, al final ho has d’entendre

Tampoc trobo just que tu t’hagis d’autofinançar per anar a un mundial. L’Estat subvenciona els dos primers classificats, però la resta què? Et conviden, et donem la roba i prou. Però jo m’he de buscar com portar el meu vaixell a Austràlia. Clar, què em costa això?

Hòstia, és que no estem parlant d’una motxilla

I això acaba de passar ara mateix, perquè el mundial ha sigut fa res a Austràlia. Tinc una plaça per anar, perquè la federació me l’ha donat, però no em proporcionen els mitjans per poder anar-hi. Em donen la roba i jo vaig fent promoció de “lo bonito que és mi país”

Quins objectius tens a curt termini per aquesta temporada que entra ara?

Millorar l’any passat. Crec que has d’aprendre a marcar-te objectius que es puguin assumir, i això és el que més m’agrada. Quan et surten bé les coses... al final, és molt maco, és tot molt sa. Quan li surt molt bé a una persona de l’equip, que has vist com ha patit a l’aigua, sap tan bé que li surtin bé les coses, perquè, hòstia, t’he vist plorar, t’he vist trencar una pala... hi ha aquesta unió entre piragüistes.