Jeremies Mateo, nascut a Granollers, és l’exemple perfecte de com la determinació pot conquerir qualsevol obstacle. Apassionat per l’alpinisme, la seva vida va prendre un gir dràstic i inesperat després d’enfrontar-se a un greu accident als Alps el 2015, que va deixar seqüeles duradores. Amb valentia i resiliència, en Jere va abraçar la natació i ara, deixant enrere les dificultats físiques, s’ha proposat conquerir el prestigiós repte dels Ocean’s Seven. Aquest desafiament, que implica superar set estrets marítims al voltant del món, esdevé particularment excepcional, perquè hi ha molt poques persones que hagin superat aquest repte. 

En Jere està actualment en preparació per conquerir el segon estret del desafiament: el Canal de la Mànega, que uneix França i Anglaterra, després d’haver triomfat en el encreuament de l’Estret de Gibraltar el 2022.

L’accident del 2015, que va causar un politraumatisme i un traumatisme cranioencefàlic, va deixar Jere en coma durant un mes i va suposar la pèrdua d’un estimat amic, en Salvi (de Salvador). Així i tot, amb una gran determinació que ja transmet en persona, en Jeremies va aprendre a nedar de nou i, avui en dia, no només és un atleta, sinó també un defensor compromès de la sensibilització sobre la discapacitat.

Com vas viure el procés d’adaptació després de l’accident del 2015? I, sobretot, com et sents ara?

Començo pel final: Ara soc feliç. Al final, t’acabes adaptant una miqueta a la nova circumstància, que és la part més dura. Hi ha una part molt important de persones que viuen amb discapacitat que s’hi queden allà, en permanent lluita.
En un principi, el meu cervell no funcionava exactament igual com funcionava abans de l’accident. Tot té un procés. Jo sempre faig el símil perquè s’entengui: vaig passar per un procés emocional complex, semblant al d’un nen petit.

Va ser dur afrontar aquesta nova realitat?

Al principi, vaig estar molt temps pensant que em recuperaria completament. De fet, venien, els meus companys mossos a veure’m i jo els deia: “tranquils, a veure si al setembre puc tornar i mirem de fer això”. Bé, vivia a Matrix.

Quines dificultats vas trobar en viure amb discapacitat?

Viure amb discapacitat va ser un repte, especialment enfrontant la ignorància i la condescendència de la societat. Superar la por i la comoditat d’una vida “entre cotons” va ser difícil, però relacionar-me amb altres amb discapacitat i trencar amb prejudicis va ser crucial per a la meva adaptació.

Com vas abordar l’aspecte físic i emocional del procés de recuperació?

Vaig dividir el procés en dues lluites: la física i de reeducació cognitiva, i l’emocional. En el meu cas, la pèrdua d’un amic va fer que l’aspecte emocional fos més difícil inicialment. No li veia sentit a continuar vivint. Pensava “Per què haig de viure? Per què haig d’estudiar? Per què m’haig de recuperar? Si potser demà em dona un ictus i tot s’acaba”.

Anteriorment, jo havia tingut un accident de moto en el qual vaig trigar un any per recuperar-me, i això em va ajudar a saber que tot aquest procés era una cosa de pas a pas. Primer una cosa i més tard una altra. Per tant, no mirava a llarg termini, mirava quin era el següent pas que em deien els metges per millorar. A l’Institut Guttmann tenia altres companys que, potser, la seva fita no era posar-se a dret. Llavors, qualsevol èxit el veies com un gran èxit.

Més enllà de la discapacitat física, com t’ha afectat personalment l’accident?

L’accident va provocar en mi un estat constant d’irritabilitat i una manca de paciència. Perdo molt ràpidament la paciència.

Vaig haver de treballar en això i aprendre a no jutjar els altres. Crec que, a poc a poc, estem caminant cap a una societat més inclusiva, i aquesta és la direcció que hem de mantenir.

Com vas descobrir la natació adaptada? Va ser a l’institut Guttmann?

En el meu cas, vaig estar 11 mesos a Guttmann. En tot aquell temps, vaig veure com hi havia pacients que arribaven i marxaven al camp de ‘x’ temps, i allò em va fer adquirir un procés molt rutinari i arriba un moment que ja és molt frustrant i molt cansat emocionalment. 

Intentes evitar-ho, però veus que no pots i estàs fins a les pilotes. Aquí va ser quan vaig decidir que volia fer alguna cosa diferent, i em van oferir la possibilitat d’anar a nedar, tot i que a mi no m’agradava la natació. No la suportava, era el típic que estava 10 minuts i em cansava; no sabia respirar. Sabia nedar però no molt bé. Tot i això, em van agafar i per mi era com anar tots els divendres d’excursió amb el cole. Allà vaig conèixer a la Maria Folgado, de la cooperativa B-Swim i entrenadora de natació adaptada.

Va ser la Maria la que et va portar a l’equip de Mataró?

Efectivament. Jo no sabia què era la natació adaptada ni sabia què era l’esport adaptat. Quan acabo li dic a la Maria que estan a punt de donar-me l’alta i que no sabia què fer. I ella va ser la que em va explicar què era la natació adaptada i les possibilitats que tenia. Em va oferir anar a Mataró; podia anar i provar, i si m’agradava i a ells també, perquè és un equip de competició i no és per anar a passar l’estona, que hi entri. I vaig provar i em va encantar. I a partir d’aquí vaig començar a competir en natació 

Què et va portar a passar de la natació a les aigües obertes?

La prohibició d’accedir a les piscines durant la pandèmia va ser el punt d’inflexió que em va conduir a provar les aigües obertes. 

Al principi tenia por, perquè quan tens la discapacitat, perds el control del teu cos. A més discapacitat, menys control del teu cos, i quan entres a l’aigua, prens més consciència.

Quan arriba la pandèmia, tanquen les piscines i no hi ha cap possibilitat per nedar. Paro de nedar i començo a notar què passa amb el meu cos quan no estic tan bé físicament, i quan s’obre la possibilitat d’anar a nedar al mar, anem amb l’equip i va ser l’hòstia. Em començo a apuntar a travessar: primer faig una travessa de 3.000, després una de 5.000, de 10.000... I cada cop més, més, més, i així és com descobreixo les travesses de llarga distància

Vas intentar tornar a la muntanya?

Sí, ho vaig intentar perquè a mi m’agrada molt la muntanya. Vaig provar de tornar, però em requereix un esforç físic molt bèstia, i no gaudeixo quan estic a la muntanya. Estic tota l’estona concentrat en mirar on poso els peus, com camino, en no caure, en no cansar-me... i en el mar tot això no em passa

Com vas prendre la decisió de participar en el repte dels Ocean’s Seven?

La decisió de participar en el repte dels Ocean’s Seven va sorgir després de llegir sobre aquest desafiament poc comú al llibre de l’Antonio Arguelles sobre una travessia interminable. Jo no sabia de la seva existència, començo a informar-me, i veig que és un repte que han fet molt poques persones al món i que tampoc no hi ha molta informació. És un repte que requereix molts diners, de molta preparació, de molt d’esforç, llavors... no s’hi tira a tothom

Llavors, per què el fas?

Veig aquest fragment al llibre i el primer que sento és que ho vull fer. Per què no? Després dic, hòstia, seria una bona mostra per tenir una certa autoritat a l’hora de parlar. He fet l’estret de Gibraltar, però molta gent l’ha fet. Si faig un superrepte, que poca gent ha fet, seré un dels pocs que pot parlar amb autoritat i en aquell moment dir a la resta: “veieu? Es pot”.

Al final, la meva feina com a Mosso també era una feina vocacional, hi ha moments que penses en què estàs fent una cosa productiva per la societat i que estic fent una cosa que em fa créixer com a persona. Quan t’ho treuen, molt temps de la teva vida te’l passes intentant buscar un sentit. 

Has parlat de l’experiència d’estar al mar obert, especialment a l’estret de Gibraltar. Com va ser aquesta experiència?

Va ser l’hòstia. Quan estic a l’aigua, sento una connexió especial amb el mar, com si estigués en contacte amb alguna entitat superior. La primera vegada que vaig nedar a mar obert, vaig experimentar una cosa fascinant: quan el sol estava dalt, la meva ombra creava una llum al fons de l’aigua, com si fos una guia que em seguia. Vaig interpretar-ho com la presència d’en Salvi, una màgia que no vols que s’acabi.

A més, a l’estret de Gibraltar, vaig tenir l’oportunitat de nedar amb certa facilitat, sense haver de fer un esforç extrem. Vaig gaudir de la presència de dofins i vaig compartir aquesta experiència amb tres companys. Malgrat que la natació pot semblar un esport individual, a les aigües obertes, la connexió i la dinàmica de nedar acompanyat són inigualables. 

Per poder fer el repte dels Oceans Seven necessites moltíssima preparació física. Com et prepares en el teu dia a dia? Què fas?

Segueixo una preparació nutricional i física, a base de gimnàs i després a l’aigua. Pel que fa a la part nutricional, ho he deixat una mica a banda, perquè com he de competir sense neoprè, m’haig d’engreixar. Llavors, la nutrició, només la dedico per tema d’avituallaments, o la setmana prèvia al repte.

Físicament, faig més treball de prevenció, perquè el meu cos va canviant al llarg de l’any. Quan acaba la temporada, que per a mi s’acaba al setembre, em relaxo una mica fins al desembre, continuo menjant igual, llavors m’engreixo, perdo tonificació... i ara és quan començo amb la càrrega molt bèstia, que és nedar 6 dies a la setmana, fent dobles sessions, i tirades molt llargues.

Quan es tracta de creuar canals, com el de la Mànega, quins són els desafiaments i els temps que pots esperar?

Creuar canals implica adaptar-se a les condicions variables del mar. Per exemple: hi ha onades tota l’estona; té canvis de marees; quan estàs arribant a la costa, depèn de l’hora que surtis, tens un corrent que és gairebé en contra... 

Així que el temps pot estar entre les 12 i 15 hores, i els avituallaments han de ser ràpids per no perdre el rumb. Personalment, estaria feliç amb un temps entre 12 i 13 hores, però sempre m’estic preparant per possibles 15 hores

Amb el teu compromís amb els Oceans Seven, en quin temps pretens completar-lo?

Si gràcies a aquesta entrevista i moltes altres que haig de fer, ve un gran patrocinador que em posa la pasta, en l’àmbit físic, sensació de ser un flipat, podria fer dos reptes a l’any. Perquè la meva recuperació física és bona i la meva discapacitat no em limita. Però, com a tothom, cadascú té la seva condició, i la meva és que després em passa factura físicament.

Actualment, tinc planificat el Canal del Nord per l’any vinent i el Japó per al 2026. Però la manca de finançament és un obstacle, i fins que no aconsegueixi més patrocini, no puc comprometre’m amb més reptes.

I creus que la teva participació per exemple en aquest repte et pot obrir les portes a tenir més patrocinadors?

És l’única forma. Perquè. per desgràcia, en el món en què vivim, com més increïble és el repte que fas més interès hi ha. I això m’emprenya. Perquè jo no faig l’Ocean Seven per impactar la gent.
Jo no hauria fet tot això si els números em sortissin. Però clar, el canal de la Mànega, només creuar i pagar el vaixell, ja són gairebé 5.000 euros. I només això. Tu no vas sol allà. Tu portes el teu equip, que t’ajuda, que hi van 15 o 20 dies amb tu i els hi pagues tot, perquè són amics i familiars.

I com portes la preparació d’aquest estiu? Estàs content?

És dur, perquè sempre, sempre i sempre és el mateix procés. Primer entro en un procés de negació i de no voler perquè em costa tornar, però m’hi foto. “No em ve de gust entrenar, haig d’anar a entrenar, necessito anar a entrenar, hòstia, quina por, no arribaré, no arribaré, no arribaré”, i ara mateix estic aquí. En uns mesos, tornaré amb el meu pensament de flipat i sé que ho veuré diferent.

Creus que la societat pren consciència de tot això?

Tot és una pilota. Si la gent no sap que aquí hi ha natació adaptada... hi ha molta gent que té discapacitat que podria nedar, que trobaria molts avantatges a nedar, però no arriben. Perquè no saben de l’existència o perquè no es veuen preparats. Això també forma part de les xerrades que faig amb eSwim, sobre esport i discapacitat.

Com afrontes les xerrades amb els nens sobre esport i discapacitat?

La primera impressió dels nens és sovint d’escepticisme, però intento connectar amb ells mostrant sinceritat i passió. Les xerrades es fan des del cor i, malgrat algunes reaccions inicials menys sensibles, he trobat molts joves amb una voluntat genuïna d’aprendre i entendre.