Durant segles, compartir el dol ha estat una pràctica col·lectiva arrelada en gairebé totes les cultures. Les vetlles, els funerals i els acompanyaments públics han servit com a espais on la comunitat es feia present davant la mort. Més enllà del protocol religiós o del costum, aquests rituals tenien una funció essencial: donar sentit a un esdeveniment que desborda l’individu i que afecta el teixit social sencer.

Històricament, la mort no era un assumpte privat. Quan algú moria, el veïnat s’organitzava: es preparava la casa, es feien torns per vetllar, es portava menjar, es donaven condols i es reconeixia el lloc que aquella persona ocupava dins la comunitat. Vetllar el cos significava sostenir el pas entre vida i mort, acompanyar el difunt en l’última travessa i donar suport als que es quedaven. El funeral culminava aquest procés de manera pública, visibilitzant el vincle i el llegat.

Avui, però, aquesta dimensió col·lectiva s’està esvaint. Cada cop més famílies opten per no fer vetlla o per realitzar una cerimònia íntima, reduïda o directament inexistent. Les causes són diverses: el ritme accelerat de vida, el desarrelament comunitari, la secularització, la incomoditat davant la mort o la voluntat de “no molestar”. També hi influeixen els discursos que associen tristesa amb patologia, i que promouen un dol ràpid, silenciat i eficient.

Tanmateix, els antropòlegs adverteixen que l’eliminació de rituals no deixa un buit neutre, sinó un buit emocional. Sense espais compartits, el dol queda encapsulat dins la família nuclear o fins i tot dins l’individu. I quan la realitat és massa gran per carregar-la sol, sovint apareixen sentiments de desorientació, solitud o irrealitat. El ritual, en canvi, fa visible la pèrdua, la valida i la contextualitza: algú ha mort, i això importa.

Recuperar el sentit de la vetlla i del funeral no implica tornar a costums rígids o imposats. Vol dir reconèixer que la mort és un esdeveniment relacional. Que un difunt no pertany només a la seva família, sinó també al grup social que el va conèixer i estimar. I que compartir la pèrdua és una forma de reconèixer el valor de la vida.

En temps en què la mort tendeix a esdevenir invisible, els rituals són una forma de resistència simbòlica: recorden que acomiadar no és un tràmit, sinó un acte comunitari que dona significat, consol i continuïtat.